Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
La detenció de Marc dutroux va ser el primer dels fets que van convulsionar Bèlgica

Les mostres de dolor van ser abundants durant el funeral

Molta gent va acomiadar les nenes assassinades

Stefaan de Clerck, ministre de Justícia de Bèlgica

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Infància, nens(-es) (125)
Justícia, judicis i sentències (1209)
segrestos, robatoris, violacions, tortures, alliberaments (234)
Personatges Personatges
Alain van der Biest (1)
Albert II de Bèlgica (2)
André Cools (1)
Ann Marchal (2)
Claude Eerdekens (1)
Eefje Lambrecks (2)
Elio Di Rupo (2)
Jacques Grafe (1)
Jacques Chirac (161)
Jean-Luc Dehaene (9)
Jean-Marc Connerotte (1)
Julie Lejeune (1)
Luc van der Brande (1)
Marc Dutroux (7)
Mélissa Russo (1)
Michelle Martin (1)
Sabine Dardenn (1)
Serge Dassault (1)
Entitats Entitats
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit Democràtic Cristià (Bèlgica) (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bèlgica (44)
Brussel·les (Bèlgica) (110)
Charleroi (Bèlgica) (1)
Flandes (Bèlgica) (1)
Lieja (Bèlgica) (1)
Valònia (Bèlgica) (1)
63 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
Crisi institucional al cor d'Europa
Bèlgica
Bèlgica va patir el 1996 una forta sotragada que va trasbalsar la vida política, social i moral d'un país que era tradicionalment considerat un dels més estables de l'Europa occidental. Van aparèixer de sobte xarxes internacionals de prostitució infantil, corrupció judicial i policial, màfies polítiques, un govern inoperant, una economia en davallada i una divisió insalvable entre Valònia i Flandes.

Tot va esclatar el 13 d'agost, quan va ser detingut a Charleroi Marc Dutroux, sospitós del segrest d'unes adolescents, després d'una denúncia feta per una monja. La intervenció de la policia va permetre l'alliberament de Sabine Dardenn, de dotze anys, i de Laetitia Delhez de catorze, que havien estat segrestades el 28 de maig i el 9 d'agost, respectivament.

L'endemà de la detenció, es van imputar a Dutroux fins a vuit accions criminals. Se'l considerava raptor de sis nenes i assassí de dues més, Julie Lejeune i Melissa Russo, que havien estat segrestades el mes de juny del 1995 i els cossos de les quals s'havien trobat enterrats en una propietat que tenia Dutroux. També es van trobar els cossos de dues adolescents més, Ann Marchal i Eefje Lambrecks, que Dutroux havia deixat morir de fam.

Però el veritable escàndol va esclatar quan es va conèixer l'historial de Dutroux . El 26 d'abril de 1989, havia estat condemnat a tretze anys i mig de presó per segrest, violació de cinc menors i robatori. Només n'havia complert tres. L'Estat belga li pagava, a ell i la seva dona, Michelle Martin, una pensió d'invalidesa de 320.000 pessetes mensuals per cada un.

Les investigacions del jutge Jean-Marc Connerotte, van anar desvelant més i més implicacions. Dutroux estava relacionat amb una xarxa de pederàstia internacional, amb seu a Bèlgica i tentacles en diferents països, així com amb una altra xarxa de venda i exportació de cotxes robats. En tots dos casos hi estava involucrada la policia de Lieja i Charleroi, dues de les principals ciutats de Valònia.

També es va saber que, pocs dies després de la desaparició de Sabine Dardenn i Laetitia Delhez, la policia de Charleroi havia elaborat un informe que mai no va arribar a mans del jutge encarregat del cas. Aquests informes assenyalava que Dutroux amagava nens segrestats a casa seva i que pagava 600.000 pessetes per cada menor que li proporcionaven.

Tots aquests fets feien pensar que Dutroux era una de les peces d'un engranatge del qual formaven part policies, jutges i polítics. Només així es podia explicar la impunitat amb què actuava Dutroux, les seves propietats, la pensió que cobrava, la seva sortida de la presó, i que la policia i la justícia no haguessin actuat contra ell abans.

La crisi política i moral que va provocar el cas en la societat belga es va agreujar encara més quan es va saber que el rei Balduí havia firmat dos indults en favor de Dutroux, i el rei Albert II n'havia firmat un altre.

El cessament el 14 d'octubre del jutge Connerotte, acusat de connivència amb els familiars de les víctimes, va servir per constatar l'existència d'obscurs interessos institucionals per tapar els culpables de la situació.

La detenció el 8 de setembre de l'exministre socialista Alain van der Biest, acusat d'ordenar l'assassinat del també exministre socialista André Cools, mort el 18 de juliol de 1991 a Lieja, va acabar de posar en entredit el crèdit de la classe política.

Albert II va fer una crida a la reforma de la justícia del país, apel·lant al savoir faire de la classe política. Però la classe política no podia respondre; també estava en crisi, o era, precisament, la causa de la crisi. L'única resposta va venir del poble.

Els ciutadans belgues van expressar públicament la seva ràbia el 20 d'octubre en una multitudinària manifestació que va reunir a Brussel·les 300.000 persones. Durant cinc hores, els concentrats van exigir que es fes justícia amb els segrestadors i assassins de menors i que es depuressin les responsabilitats d'una Administració que durant anys havia encobert fets com aquests. Aquell dia, el primer ministre, Jean-Luc Dehaene, va prometre una reforma del sistema judicial per garantir-ne la independència i l'eficàcia.

Per si amb els casos Dutroux i Van der Biest no n'hi havia prou, el 18 de novembre el panorama polític es va complicar encara més en fer-se públic que la justícia estava investigant dos destacats polítics per la seva presumpta participació en actes de pedofília. Es tractava del viceprimer ministre belga, el socialista francòfon Elio Di Rupo, i del responsable d'Educació del govern regional való, Jean-Pierre Grafe, el germà del qual, Jacques Grafe, ja havia estat condemnat feia uns anys en un altre cas de pedofília.

La crisi a Bèlgica havia començat l'octubre de l'any anterior, quan el secretari general de l'OTAN, el socialista Willy Claes, va dimitir per estar relacionat amb un afer de corrupció a gran escala durant la fase en què va ocupar la cartera de Defensa del govern belga, en cobrar comissions a canvi de l'adquisició de 46 helicòpters per un valor de 48.000 milions de pessetes a l'empresa italiana Agusta.

El 1996 l'afer encara cuejava. El 9 de maig, el govern va dictar una ordre d'arrest internacional contra el president del grup aeronàutic francès Serge Dassault amic personal de la infància del president francès Jacques Chirac acusat de tractes obscurs amb Claes.

La corrupció i el control que les màfies exercien sobre l'Estat eren una manifestació de la profunda crisi que patia l'Estat belga. Des de la reforma del 1993, l'Estat havia vist notablement reduïts els seus poders, que, en molt bona part, havien estat traspassats als governs regionals való i flamenc i a la nova entitat organitzada a Brussel·les, l'únic territori que encara era, en sentit estricte, belga.

Cada regió tenia la seva particular economia, la seva pròpia llengua i els seus partits polítics. En les últimes dècades, Valònia havia estat una plaça forta del socialisme, amb una economia centrada en la mineria del carbó i la siderúrgia, amb una clara vocació francòfona.
A Flandes la força hegemònica era la coalició liberal CVP. La seva economia era més dinàmica i diversificada (agricultura, comerç i serveis), amb una tradició neerlandesa fortament arrelada, traduïda en la presència del flamenc com a llengua pròpia.

Les úniques instàncies comunes eren una monarquia sense cap poder executiu i amb escassa autoritat moral, i un govern federal gestionat per una coalició interregional formada per socialistes, liberals i democristians, provinents, respectivament, de Valònia, Flandes i Brussel·les. Les enquestes fetes el setembre demostraven la pèrdua de confiança dels electors en el govern federal. Dehaene havia perdut 4 punts des del mes de juny) i, particularment, en el partit socialista francòfon (menys del 30% d'intenció de vot). Els liberals, en canvi, mantenien posicions i pensaven en la celebració d'eleccions anticipades a principis del 1997. El problema era, però, saber qui estava realment en condicions d'arribar el poder i, sobretot, què es podia fer amb tota la desfeta institucional belga.

A principis d'any, des de Flandes, s'havia proposat la data del 1999, en què coincidirien el final del període transitori de la llei de finançament de les comunitats i regions, les eleccions
generals al país i l'entrada en vigor de la moneda única europea per plantejar una reforma en profunditat de l'Estat, que dotés Flandes d'una absoluta autonomia respecte a Valònia. Els líders del CVP flamenc, Johan van Hecke i Luc van der Brande van parlar d'un "divorci pacífic a la txecoslovaca".

Per la seva banda, el dirigent socialista való Claude
Eerdekens va proposar, el 10 de juliol, la conveniència d'estrènyer els lligams polítics entre Valònia i "un gran país com França".