Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Milers de croats van sortir al carrer per veure passar el seguici funerari de Franjo Tudjman

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Ante Palevic (1)
Franjo Tudjman (32)
Goiko Susak (1)
Joseph Broz (5)
Mate Granic (3)
Zlatko Matesa (1)
Entitats Entitats
Govern de Croàcia (4)
Parlament de Croacia (4)
Unió Democràtica Croata (11)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Croàcia (28)
40 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Mor Tudjman, el pare de l'Estat
Croàcia
Franjo Tudjman, president i pare de la independència de Croàcia, va morir la matinada de l’11 de desembre de 1999 a la clínica Dubrava de Zagreb on havia estat ingressat l’1 de novembre, quan es trobava ja en fase terminal el càncer intestinal que patia. L’anunci de la mort va ser transmès a les dues de la matinada per la televisió croata, en un discurs llegit pel president del Parlament de Croàcia, Vlatko Pavletic, que havia substituït Tudjman interinament en la presidència el 26 de novembre, després que el Tribunal Constitucional confirmés “la incapacitat temporal” de Franjo Tudjman per exercir el càrrec.

Durant els funerals que van tenir lloc a Zagreb, el primer ministre croat Zlatko Matesa, va glossar la figura de Tudjman dient: “Hem perdut el president de tots els croats, l’home que va dedicar tota la vida a la realització de l’Estat croat i a qui Déu va permetre realitzar-la.” Aquesta frase recollia el sentit transcendent que Tudjman havia donat a la seva presidència, que va assumir per primer cop el 27 d’abril de 1990 després de guanyar, amb un 41,5% dels vots, les primeres eleccions democràtiques celebrades al país al front de la Unió Democràtica Croata (HDZ). El 25 de juny de 1991, Tudjman va declarar la independència de Croàcia, aprofitant la desaparició de la URSS i la desfeta del bloc de l’Est i seguint el camí obert per les repúbliques bàltiques i Eslovènia.

Nascut el 14 de maig de 1922 a Veliko Trgovisce (Zagorje), el mateix poble d’on era fill el líder comunista i creador de la federació Iugoslava, Josef Broz, Tito, Tudjman va combatre amb ell a la resistència, va arribar a general i durant vint anys, va ocupar càrrecs de responsabilitat en el règim titista. Doctorat en Ciències Polítiques per la Universitat de Zagreb el 1965, dos anys més tard va ser expulsat de la Lliga Comunista per la seva actitud crítica cap al marxisme. Empresonat entre el 1972 i el 1982, no va recuperar el passaport fins el 1987, quan va iniciar un periple per Europa i Estats Units buscant finançament i suports per a la creació d’un partit nacionalista capaç croat, la Unió Democràtica Croata, que va fundar juntament amb Goiko Susak. En arribar al poder, Tudjman va portar la recuperació de la identitat croata fins a l’extrem de reeditar l’iconografia i la bandera del règim col•laboracionista nazi d’Ante Palevic, mentre es garantia el suport econòmic i diplomàtic d’Alemanya i els Estats Units i promovia les relacions comercials amb Itàlia, Àustria i Eslovènia.

La proclamació d’independència de Croàcia, però, va significar l’esclat de la primera guerra dels Balcans, en negar Tudjman l’autonomia a les regions de Krajina i Eslavònia, de majoria sèrbia. L’enfrontament entre Sèrbia i Croàcia va tenir el seu punt culminant en la destrucció total de la ciutat croata de Vukovar a mans de les tropes sèrbies, el novembre de 1991. El reconeixement internacional de la independència croata va desplaçar el conflicte bèl.lic cap a Bòsnia-Herzegovina, que no comptava amb suports internacionals clars i presentava una població de majoria musulmana. El 1992, la comunitat sèrbia de Bòsnia, amb el suport de Belgrad i prenent Pale com a seu operativa, va iniciar una guerra contra musulmans i croats que va durar tres anys.

Reelegit el 1992, Tudjman va intervenir directament en la guerra de Bòsnia, actuant contra dels musulmans a Mostar i contra les milícies sèrbies a Sarajevo. En els acords de Dayton (1995), Tudjman va reivindicar l’annexió d’una part de Bòsnia a Croàcia, tal com ho va fer Sèrbia amb la República Sprska, però, finalment, es va conformar amb la recuperació de Krajina i Eslavònia. En tot cas, Tudjman va sortir reforçat de la guerra, tal com va demostrar la seva reelecció el 1997, ja sobre la base de la plena consolidació de la independència de Croàcia i del manteniment de la seva integritat territorial.

El 1999, un cop mort Tudjman, calia veure fins a quin punt el seu partit, la Unió Democràtica Croata (HDZ), sota el lideratge del fins llavors ministre d’Exteriors, Mate Granic era capaç de recollir l’herència del “pare de la independència” i com s’omplia el buit de poder que havia generat la seva mort. La llarga agonia de Tudjman va propiciar que les eleccions legislatives inicialment previstes per al 22 de desembre es posposessin fins el 3 de gener del 2000. La seva mort obligava a convocar eleccions presidencials abans del 26 d’aquell mateix mes. Aquestes dues convocatòries electorals haurien d’aclarir el futur de Croàcia, un país malgrat tot, prou desenvolupat (amb una renda per càpita de 5.000 dòlars anuals) i prou consolidat vuit anys després d’haver accedit a la independència.