Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Balseros

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Fidel Castro (78)
Jorge Mas Canosa (7)
Michael Skol (1)
Ricardo Alarcón (2)
Entitats Entitats
Govern de Cuba (11)
Govern dels Estats Units (145)
Organització de les Nacions Unides (606)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Antiga URSS (5)
Europa de l´Est (12)
Cuba (83)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Veneçuela (República Bolivariana de Venezuela) (40)
Badia de Guantánamo (Cuba) (10)
Florida (EUA) (19)
Miami (Florida, EUA) (20)
Nova York (New York, EUA) (145)
Port de Mariel (Cuba) (1)
Washington D.C. (District of Columbia, EUA) (73)
55 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
''Balseros'' i resistència castrista
Cuba
Milers de cubans -homes, dones i nens-es van ílançar als mesos de l'estiu a les aigües de l'estret de Florida, a bord de precàries embarcacions, buscant acollida als Estats Units. L'èxode es va convertir en una arma de doble tall, que el règim castrista va intentar utilitzar, sense èxit, per posar fi a l'embargament econòmic a què els Estats Units sotmetien Cuba des de feia més de 30 anys.

Els cubans que fugien van ser batejats com a balseros, i amb aquest nom se'ls va conèixer a tot el món. Els balseros fugien d'una situació econòmica gairebé desesperada. Tres anys després de l'esfondrament de la Unió Soviètica -el soci comercial pràcticament exclusiu durant tres decennis-, la situació de l'economia cubana era desastrosa i la població patia condicions d'autèntica misèria.

La caiguda del comunisme a l'Europa de l'Est va ser un cop mortal per a l'economia cubana. Així, l'any 1992, el total d'intercanvis entre Cuba i els països de l'antiga òrbita socialista va ser d'uns 830 milions de dòlars, només un 7 per cent del que havia estat tres anys abans. La paràlisi de nombrosos sectors d'activitat i les penúries generalitzades es van agreujar amb dos factors conjunturals particularment desfavorables: l'encariment dels béns importats -sobretot el petroli- i la baixada de preus dels seus principals productes d'exportació, el sucre i el níquel.

La falta d'expectatives a la societat cubana va explotar abans de l'estiu, quan grups de cubans van irrompre a les ambaixades i els consolats estrangers demanant asil. Però les seus diplomàtiques van prendre grans mesures de protecció i van obligar qui volia fugir a buscar altres camins. L'únic que quedava era el mar.

Els primers dies d'agost va començar a les costes cubanes un èxode de balseros com no s'havia conegut des del port de Mariel, quan desenes de milers de cubans van arribar l'any 1980 a les costes de Florida. Com en el cas de Mariel, les autoritats cubanes semblaven encoratjar la fugida massiva de balseros en lloc de reprimir-la. La construcció de fràgils embarcacions es feia obertament a les platges cubanes, amb els tripijocs d'un veritable negoci lucratiu: una balsa podia arribar a costar mil dòlars, mentre que el sou mitjà d'un cubà no passava d'uns 250 pesos al mes, dos dòlars i mig al mercat negre.

Les proporcions que anava agafant l'èxode van reduir el marge de maniobra de la Casa Blanca, que en un primer moment va decidir donar proves de fermesa davant de Fidel Castro. Ho va fer seguint els consells de l'oposició cubana a Miami, liderada per Jorge Mas Canosa. La primera sanció adoptada per la Casa Blanca va ser la prohibició d'enviar cap a Cuba els dòlars i els regals que els cubano-nord-americans enviaven als seus familiars a l'illa, avaluats en uns 500 milions de dòlars l'any. Tot i que es van limitar els enllaços aeris amb Cuba, molt aviat es va descartar el bloqueig naval de l'illa, a causa de l'enorme esforç militar que hauria suposat. Els Estats Units adoptaven una posició d'espera, resignant-se a acollir "indefinidament" milers de refugiats cubans que s'amuntegaven a la base militar dels Estats Units de Guantànamo, a Cuba.

Quan l'onada de balseros va agafar proporcions desmesurades -el 23 i 24 d'agost les patrulleres nord-americanes van arribar a recollir 3.000 refugiats cada dia-, Fidel Castro es va mostrar disposat a negociar amb els Estats Units, abans de la represa de les converses periòdiques entre els consolats dels dos països, relacionades amb l'emigració legal. Les converses sobre emigració van començar a Nova York l’1 d'agost amb una gran diferència de nivell entre les delegacions. L'Havana hi va enviar al capdavant de la seva delegació el president de l'Assemblea Popular, Ricardo Alarcón, antic ambaixador davant les Nacions Unides i ex-representant diplomàtic a Washington. La delegació nord-americana l'encapçalava el coordinador d'afers cubans, que tradicionalment és el vice-secretari d'Estat adjunt per a Llatinoamèrica, en aquesta ocasió Michael Skol, antic ambaixador a Veneçuela. Aquesta diferència de nivell va evidenciar les divergències d'objectius: Cuba semblava disposada a forçar una negociació sobre l'embargament, mentre que els Estats Units només es mostraven disposats a flexibilitzar les lleis migratòries.

Al cap de nou dies de negociacions -i quan el nombre de cubans acollits a la base de Guantánamo arribava a 29.000-, es va anunciar un acord segons el qual els Estats Units es van comprometre a facilitar visats d'entrada per a 20.000 cubans cada any i a admetre 6.000 sol·licituds de visats més en llista d'espera. Com a contrapartida, Cuba es comprometia a tallar el flux de balseros de forma no violenta i a no prendre represàlies contra els refugiats cubans que volguessin tornar.

La crisi dels balseros s'havia acabat, però la situació econòmica i política de Cuba era encara pitjor que a principis d'any. El règim castrista va intentar rellançar una economia gairebé moribunda amb la recerca d'inversors estrangers. En aquest terreny hi va haver alguns èxits durant l'any en el sector de la mineria, la petroquímica i el turisme, l'únic sector en plena expansió. Uns 500.000 turistes havien visitat Cuba el 1992, i el 1995 les autoritats cubanes esperaven rebre un milió de turistes, atrets en bona part pel jineteo. Aquesta era l'última esperança del socialisme cubà.