Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Fidel Castro, amb el president Aznar i el rei Joan Carles I, en una sessió de la Cimera Iberoamericana

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Política espanyola (900)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Augusto Pinochet Ugarte (116)
Bill Clinton (277)
Elián González (21)
Elizardo Sánchez (2)
Felipe Pérez Roque (2)
Fidel Castro (78)
George Ryan (2)
Gustavo Arcos (2)
Héctor Palacios (1)
José María Aznar (620)
Oswaldo Payá (4)
Raúl Rivero (3)
Roberto Robaina (6)
Entitats Entitats
Cimera Iberoamericana (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Cuba (83)
74 lectures d'aquest article
37 impressions d'aquest article
La Cimera Iberoamericana no fa moure Castro
Cuba
L’1 de gener de 1999, amb motiu del 40è aniversari de la revolució que va dur-lo al poder, Fidel Castro va proclamar que la revolució “tot just acaba de començar” i va pronosticar la “caiguda inevitable” del capitalisme a causa de la globalització. Amb aquestes paraules, Castro va voler començar un any que es preveia molt important pel futur de Cuba, ja que s’hi havia de celebrar IX Cimera Iberoamericana, projectant al món una imatge de solidesa i seguretat en el futur del règim i ignorant les crítiques dels opositors, les pressions internacionals i els problemes econòmics de l’illa, on vivien 11 milions d’habitants amb una renda per càpita de poc més de 2.000 dòlars anuals.

Des dels Estats Units, en canvi, semblava que hi havia lleugers símptomes de distensió en les sempre difícils relacions amb Cuba. El 5 de gener, el president Bill Clinton va donar a conèixer un conjunt de mesures de flexibilització de l’embargament econòmic que patia l’illa caribenya: facilitats per a la tramesa d’ajudes econòmiques i l’exportació d’aliments, augment dels vols xàrter entre ciutats nord-americanes i l’illa, i nous contactes entre acadèmics i atletes dels dos països. Eren mesures dissenyades, segons Clinton, “per ajudar el poble cubà sense enfortir el Govern”.

Però ben aviat va quedar clar que el règim castrista es mantenia inamovible. L’1 de març va començar el procés judicial, a porta tancada, contra quatre figures clau de la dissidència interna que es trobaven detinguts des de feia 19 mesos i que eren coneguts com La Banda dels Quatre. Els dies anteriors, el règim de Castro va llançar l’operació policial més important contra l’oposició democràtica des del 1996, detenint una setantena de persones, entre les quals hi havia figures de l’oposició i periodistes d’agències de notícies no oficials. Les esperances d’un gir oberturista del règim semblaven difuminar-se i van acabar d’esvair-se a finals de maig quan Castro va destituir el ministre d’Afers Estrangers Roberto Robaina, un dels representants més significatius de l’ala moderada del castrisme, i va nomenar per substituir-lo el seu secretari personal, Felipe Pérez Roque.

Els únics gestos de distensió previs a la cimera van ser el canvi de to de Castro respecte del president del govern espanyol, José María Aznar, a qui el 28 de juny va definir com el seu “més lleial col.laborador” per preparar la IX Cimera Iberoamericana i la visita a Cuba del governador republicà d’Il•linois, George Ryan, el primer polític nord-americà que trepitjava l’illa en 40 anys. Ryan es va manifestar a favor d’“aixecar l’embargament, no només pel mal que causa al poble cubà, sinó perquè dóna excuses a Castro”.

La IX Cimera Iberoamericana, celebrada a l’Havana, els dies 15 i 16 de novembre, va estar marcada per l’absència de Costa Rica, Nicaragua i El Salvador, que van voler evidenciar les seves discrepàncies amb el règim cubà, i les de Xile i Argentina, que protestaven pels processos oberts a Espanya contra Augusto Pinochet i les juntes militars argentines.

L’únic èxit real de la Cimera va ser la presència dels Reis d’Espanya. Era la primera visita d’un monarca espanyol a l’illa, encara que en tot moment el protocol espanyol va deixar clar que no eren a Cuba per visitar oficialment el país, sinó per assistir a la Cimera. Així ho va remarcar reiteradament el president del govern espanyol, José María Aznar, que va aprofitar la seva presència a l’Havana per reclamar al règim castrista que respectés la democràcia, les llibertats i els drets humans, i per entrevistar-se amb diversos líders opositors com Elizardo Sánchez Santa Cruz, Oswaldo Payá, Raúl Rivero, Gustavo Arcos, Héctor Palacios i familiars de l’anomenada Banda dels Quatre. Abans de deixar Cuba, Aznar va insistir que no es donava al país cap de les condicions perquè els Reis d’Espanya visitessin oficialment l’illa, ni a curt ni a mitjà termini.

En acabar l’any, les relacions entre Cuba i els Estats Units van patir una nova escalada de tensió a causa del cas del nen balsero. Es tractava d’Elián González, un nen cubà de 5 anys que el 25 de novembre va ser recollit per la policia nord-americana davant les costes de Florida, després que la seva mare, el seu padrastre i la resta d’ocupants de la balsa amb que havien fugit de Cuba morissin ofegats. El règim castrista va reclamar el retorn del nen, reivindicant els drets del seu pare biològic divorciat feia anys de la mare, i va convertir aquesta qüestió en un tema d’orgull nacional. Els carrers de les ciutats cubanes van omplir-se de centenars de milers de manifestants que reclamaven la devolució d’Elián mentre cridaven consignes de suport al règim i de condemna als Estats Units. Res no havia canviat en un any.