Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El cine a Catalunya el 1997

El president de la Generalitat, al Parlament, amb el conseller de Presidència, Xavier Trias

Els Mossos assumeixen les competències de Trànsit

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia catalana (535)
Economia espanyola (471)
Poder executiu i governs (1139)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Fernando Álvarez de Miranda (5)
Francesc Xavier Marimon (18)
Jaime Mayor Oreja (90)
Joan Maria Pujals (42)
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Aznar (620)
Pasqual Maragall (676)
Xavier Pomés (48)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Generalitat de Catalunya (1919)
Guàrdia civil (196)
Mossos d`Esquadra (346)
Partit Popular (1639)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
79 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
De les competències a les essències
Govern Català
El 1998, el govern de la Generalitat de Catalunya va rebre les darreres dues grans competències pactades entre CiU i el PP en l’acord d’investidura i governabilitat del 1996. L’1 de gener es va fer efectiu el traspàs de les polítiques actives fins llavors gestionades per l’Inem i la Generalitat es va convertir en Administració única en matèria d’ocupació a través de les noves Oficines de Treball de la Generalitat. La plasmació més clara d’aquestes competències va arribar el mes de maig quan Govern, patronal i sindicats van signar el pacte per l’ocupació (1998-2000).

La segona gran competència de l’any va arribar, precisament, el 4 de maig. Aquell dia, els Mossos d’Esquadra van prendre el relleu de la Guàrdia Civil en el control de les carreteres gironines, en un acte solemne de traspàs que va estar presidit pel president Jordi Pujol i el ministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja. La nova plantilla estava composta per 276 agents dels Mossos de Trànsit, entre els qual hi havia 31 antics guàrdia civils -en virtut de la quota que es reservava als antics agents del cos estatal-, i que disposaven de 74 motocicletes, 23 cotxes patrulla, 15 vehicles per atestats i cinc tot terrenys. El pas següent seria la creació del destacament de Trànsit dels Mossos a Lleida, previst pel 1999, i els de Barcelona i Tarragona, per l’any 2000.

Els Mossos d’Esquadra van assumir també, l’1 de novembre, les competències de seguretat ciutadana i ordre públic a una comarca del nord de Barcelona, el Berguedà; i quatre comarques de la demarcació de Lleida: Alt Urgell, Solsonès, Segarra i Urgell. D’aquesta manera es posava en marxa la segona fase del desplegament de la Policia de Catalunya, que des de feina més d’un any ja funcionava de ple a totes les comarques gironines, tot i que el procés s’havia iniciat l’any 1994 a la comarca barcelonina de l’Osona; va continuar el 1995 a les gironines de la Selva Ripollès; i el 1996 ja havien arribat al Baix Empordà i la Garrotxa. El procés perquè la Policia de la Generalitat assumís totes les competències de seguretat a Catalunya estava previst que es tanqués l’any 2006, amb l’arribada a Barcelona. Tot i així, el conseller de Governació, Xavier Pomés, estudiava avançar al 2001 la implantació plena dels agents a l’àrea metropolitana. Abans, però, s’hauria de completar el desplegament a les comarques de Lleida i iniciar el de les de Tarragona. Arran d’aquest desplegament el conseller de governació va plantejar a finals d’any la conveniència de convertir el seu departament en un Departament d’Interior, amb totes les competències pròpies d’aquest nom.

Una d’aquestes competències, l’extinció d’incendis, va ser posada a prova el mes juliol amb els focs que van arrasar 27.000 hectàrees de bosc i matolls a les comarques del centre de Catalunya. El conseller de Governació, Xavier Pomés, i el d’Agricultura, Francesc Xavier Marimon, van haver de respondre, en un ple extraordinari del Parlament convocat durant les vacances d’estiu, a dures crítiques de l’oposició a les polítiques dels seus departaments en matèria d’extinció i prevenció d’incendis forestals.

El conseller de Cultura, Joan Maria Pujals, va veure, en canvi, com s’amortien les crítiques que l’oposició li havia dedicat els anys anteriors. El 30 de desembre del 1997 havia estat aprovada al Parlament la llei de política lingüística amb el suport de tots els grups polítics a excepció del PP i ERC i al llarg de 1998 les polèmiques pel seu desenvolupament i aplicació van ser menors. La llei va entrar en vigor el 29 de gener, en un ambient de força consens només trencat pel Foro Babel i per mitja dotzena d’entitats englobades en la plataforma Convivència Cívica Catalana, les cares visibles de la qual eren dirigents de segona fila del PP i el PSC. Aquesta plataforma propugnava la “desobediència civil” o la “insubmisió” davant la nova normativa.

Els qui s’oposaven radicalment a la llei del català no van tenir gaire ressò a Catalunya, però van aconseguir que el Defensor del Poble, Fernando Álvarez de Miranda, es plantegés portar la llei davant el Tribunal Constitucional. A primers d’abril, el Defensor del Poble anunciava que no tenia intenció de recórrer la llei del català perquè considerava que no hi havia suficients raons jurídiques per intentar impugnar-la però, alhora, es comprometia a seguir “molt de prop” el desenvolupament de la normativa i recomanava al Govern de Jordi Pujol que en modifiqués fins a set preceptes que considerava que podien no ser del tot legals, com ara l’obligatorietat genèrica que tots els ciutadans catalans coneguin el català o la definició que es fa de “llengua pròpia”, ja que apreciava que podia restringir el dret individual a poder emprar el castellà. El PP va anunciar d’immediat que tenia intenció de traslladar aquestes propostes no vinculants al Parlament per intentar que CiU i PSC les assumissin.

En plena polèmica, Jordi Pujol va presentar l’últim cens lingüístic de Catalunya on es constatava que entre 1986 i 1996 la població que no entenia el català s’havia reduït gairebé a la meitat, que el 95 per cent dels ciutadans de Catalunya entenien el català, el 75% el sabien parlar i gairebé la meitat el sabien escriure. Les xifres permetien afirmar que el coneixement del català havia augmentat considerablement en tots els sectors, sobre tot pel que fa a la franja d’edat entre els 5 i els 25 anys, però no oferien informació sobre l’ús social de la llengua, el gran tema que pretenia impulsar la llei de Política Lingüística.

Un dels àmbits en què es va concretar aquesta voluntat d’impulsar l’ús de la llengua va ser el del cinema, un dels camps on la situació era més precària. El 1997, només l’1,8 per cent d’espectadors havia pogut veure pel.lícules en català, de 958 pel.lícules en cartell, només 74 s’havien projectat en català, mentre les enquestes assenyalaven que més del 80 per cent dels espectadors consideraven adient que s’augmentés l’oferta. El decret del cinema preveia que la meitat de còpies de les pel.lícules de més èxit es doblessin o es subtitulessin en català, alhora que obligava a totes les sales a projectar el 25 per cent de la seva programació anual en aquest idioma.

Tot i els recels inicials de la indústria del cinema, i les dificultats per trobar un consens polític, a finals de juliol, el Govern va aconseguir tirar endavant amb el suport de tots els partits excepte el PP, després d’haver satisfet les demandes del PSC amb mesures per fomentar la producció audiovisual català i estimular-ne el consum. Més endavant, el Parlament acabaria reclamant, per unanimitat, que les pel.lícules en català puguin optar directament als Oscars.

El mes d’octubre, s’aprovava el decret regulador de les quotes de català a les ràdios. Segons aquesta normativa, les emissores que tinguessin concessió de la Generalitat haurien d’emprar el català en la meitat de la seva programació, i distribuir l’ús de l’idioma de forma equitativa entre totes les franges horàries. El decret obligava també a cobrir el 25 per cent de la programació musical amb cançons catalanes. Simultàniament, i desprès d’haver aconseguit que el BOE s’edités en català, la Generalitat feia arribar al Govern de José María Aznar 14 lleis i reals decrets que s’haurien de modificar per aconseguir el desenvolupament de la llei, com ara l’aplicació del bilingüisme en documents oficials com el DNI, els passaport o el permís de conduir.

El procés d’aplicació de la llei va seguir explorant també el camí de l’acord. Només en el primer semestre del 1998 es van firmar una dotzena de convenis per impulsar la llei, amb empreses i entitats tant destacades com Telefònica, el Banc de Santander, el Corte Inglés, el supermercats Alcampo, l’organització empresarial Pimec-Sefes i el Col.legi de Registradors de la Propietat.

A banda de l’assumpció de noves competències i del desenvolupament de la llei de política lingüística, la qüestió que va mantenir la tensió política durant gairebé tot l’any va ser la possibilitat que Jordi Pujol decidís avançar les eleccions al Parlament de Catalunya al mes de març del 1999, quan la legislatura no s’acabava fins al novembre. La inauguració, el 15 de juny, de l’exposició “Ara és demà”, on s’exposaven les millores aconseguides a Catalunya en els darrers temps i els reptes que es plantejaven cara als primers anys del segle XXI, va despertar tota mena de recels entre l’oposició que veia la mostra com l’inici de la precampanya per unes eleccions anticipades a la primavera del 99.

Les crítiques van anar pujant de to a finals d’any quan, malgrat la insistència de la resta de partits, CiU continuava debatent si calia o no avançar els comicis. I quan tot semblava que apuntava a que hi hauria eleccions al març, el 30 de desembre Jordi Pujol anunciava que tenia intenció d’esgotar la legislatura fins a la tardor. El president va precisar que no hi havia cap motiu que justifiqués un avançament i menys quan les enquestes sociològiques apuntaven que els catalans volien que acabés el seu mandat.

En general, l’oposició va rebre amb satisfacció la notícia de la data electoral, en especial el PSC que, en privat, assegurava que donaria més marge a Pasqual Maragall per preparar la seva estratègia. Però també va ser un dia de retrets. En el moment de l’anunci, el Parlament debatia la llei d’acompanyament dels pressupostos de la Generalitat pel 1999. La seva aprovació definitiva havia quedat aturada uns dies abans, després que el PSC i IC-Verds presentessin la llei davant el Consell Consultiu, que va emetre els seu dictamen un dia abans del ple, en el que recomanava que es rectifiquessin quatre articles que podrien ser inconstitucionals. De fet, el PSC i IC es queixaven que CiU hagués convocat el ple sense respectar els terminis legals per poder presentar les corresponents esmenes. Al acabar el ple, ambdós partits van anunciar que presentarien recurs davant el Tribunal Constitucional, després que el Govern aconseguís aprovar la llei amb els vots favorables de CiU i PP.

Entre els motius que anteriorment havia utilitzat el President de la Generalitat per defensar la possibilitat de fer eleccions al març en sobresortia la voluntat de separar-les de les eleccions a Corts per evitar les eleccions al Parlament s’espanyolitzessin i perdessin el seu caràcter nacional. En anunciar que esgotaria la legislatura, Jordi Pujol va destacar que aquest risc ja no existia perquè en els mesos anteriors s’havia produït un canvi substancial en el panorama polític de l’estat que havia posat en el centre de tots els debats la qüestió nacional basca i catalana. Aquest canvi havia estat generat inicialment per la firma el mes de juliol de la Declaració de Barcelona, entre CiU, el PNB i BNG, i els seu efecte s’havia amplificat amb l’acord de Lizarra i la treva d’ETA del setembre.

Aquest canvi d’escenari s’havia fet evident ja amb l’estratègia seguida pel Govern Català després de l’estiu. El discurs del President de la Generalitat que, el 29 de setembre, obria el debat de política general va obviar el balanç de la tasca de govern per centrar-se en temes més de fons. Pujol va plantejar que el model autonòmic havia arribat a un final d’etapa, que Espanya entrava en un període que seria “poc o molt, constituent” i proposava com a objectius per als primers anys del segle XXI l’obtenció de “més eines polítiques i administratives i més finançament” per a Catalunya, desposseint l’Estat de totes aquelles competències que la Constitució no li reserva “amb caràcter d’exclusivitat i de manera ineludible”.

Aquest canvi d’estratègia es va fer encara més evident 48 hores després quan, en l’última jornada del debat de política general, el Parlament va aprovar amb el suport de CiU, ERC, el PI, EUiA i Els Verds, una resolució proposada inicialment pel PI i consensuada amb Convergència i Unió que deia textualment: “El Parlament de Catalunya en el marc de la celebració del cinquantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, ratifica una vegada més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat”. El PP va votar en contra mentre el PSC i IC s’abstenien.

D’acord amb aquest esperit, en el darrer trimestre de l’any van passar al primer pla polític dues velles reivindicacions del nacionalisme català: la solució del dèficit fiscal que registrava Catalunya amb l’Estat i la possibilitat que les seleccions esportives catalanes participessin en competicions internacionals oficials. El primer problema, que va tenir un gran ressò popular per la qüestió dels peatges de les autopistes, s’hauria de començar a resoldre l’any 2.002 quan entrés en vigor un nou sistema de finançament autonòmic. El segon dependria de les decisions que prenguessin els tribunals internacionals un cop s’hagués aprovat pel Parlament la llei de l’esport que el govern de la Generalitat li va remetre els darrers dies de l’any o la promoguda per la Iniciativa Legislativa Popular de la Plataforma pro seleccions catalanes.

Aquests dos temes, tots dos de llarg recorregut, el govern català volia col·locar-los al centre del debat electoral que impregnaria tota la política catalana fins la tardor de 1999, quan se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions que, segons els analistes i les enquestes, serien les més competides des del 1980.