Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia catalana (535)
Economia espanyola (471)
Finançament autonòmic (466)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Política europea (690)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Antoni Soy (11)
Entitats Entitats
Generalitat de Catalunya (1919)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
30 lectures d'aquest article
113 impressions d'aquest article
Del dèficit fiscal a la suficiència i la sobirania fiscal per a Catalunya



"Catalunya vol sobirania fiscal per recaptar, legislar i gestionar els impostos des de la seva sobirania i consensuar el seu nivell de solidaritat amb les regions més pobres"



Antoni Soy
Professor d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona

Sembla que cada cop es més gran al país el consens pel que fa a tres qüestions clau que han de permetre avançar cap a la suficiència i la sobirania fiscal de Catalunya: la situació de dèficit fiscal; la necessitat de més recursos (més capacitat financera); el requisit d'un nou sistema de finançament autonòmic.

Catalunya té un dèficit fiscal amb l'estat (entre 0,8 i 1,3 bilions de pessetes anuals), així com un dèficit fiscal amb la Unió Europea, que afecten de manera important a la productivitat de l'economia catalana. No li permeten tenir un pressupost suficient, ni dotar-se de les infraestructures i els equipaments necessaris per competir adequadament a l'economia mundial; no li deixen desenvolupar totes les seves capacitats de creació de renda i riquesa i, per tant, les seves empreses no poden ser més productives i no pot millorar més els nivells de benestar de la seva població.

Actualment, Catalunya paga un pel més d'impostos dels que hauria de pagar segons la seva capacitat de creació de renda dintre de l'Estat espanyol. Catalunya rep força menys de la despesa estatal que hauria de rebre en funció de la seva població relativa en el conjunt espanyol. Conseqüentment, Catalunya té un dèficit fiscal superior al que hauria de tenir, que es excessiu com a mínim en uns 450 mil milions de pessetes, un 3,7% del PIB.

Catalunya es doncs una nació relativament rica a l’estat espanyol que, per tant, aporta més diners dels que en rep per tal de contribuir a amortir els desequilibris territorials existents i, simultàniament, i per la mateixa raó, també aporta més diners dels que rep a la Unió Europea. El primer aspecte la fa estar en desavantatge amb certes regions europees, que tot i tenir una renda per càpita igual o superior a la catalana reben recursos nets procedents dels seus estats respectius; el segon dels aspectes esmentats, d’altra banda, la fa està en desavantatge en relació a certs estats o regions europees que reben més recursos dels que aporten a la Unió Europea.

Davant d'aquesta situació sembla raonable proposar que la capacitat financera, els ingressos públics de la Generalitat, no haurien de ser inferiors al que preveu l'Estatut d'Autonomia, es a dir la mitjana entre l'esforç fiscal i la població de Catalunya respecte a l'estat espanyol, el que, en qualsevol cas, seria superior al 15%. A l'any 1991 ja es va calcular que l'aplicació del concert econòmic a Catalunya podria suposar un creixement de la seva capacitat financera d'entre 412 i 780 mil milions de pessetes. Per tant, el dèficit fiscal amb l'estat es susceptible i hauria de ser reduït. El mateix es pot dir pel que fa al dèficit fiscal amb la Unió Europea.

Perquè Catalunya pugui ser una economia més productiva, el nou model de finançament autonòmic ha de suposar la devolució de la sobirania fiscal. La Generalitat hauria de legislar, recaptar i gestionar tots els impostos i lliurar a l'administració central la diferència entre la recaptació global i la quantitat que s'hagi pactat que correspon a Catalunya. Això sembla possible, si hi ha la voluntat política a través del reconeixement dels drets històrics de Catalunya, previst a la disposició addicional primera de la Constitució, del desplegament de les relacions bilaterals previstes a l'Estatut a través de la Comissió de Valoracions Catalunya-Estat i de la modificació legal de la LOFCA.

Catalunya vol aportar recursos pel desenvolupament de les regions més pobres, espanyoles o europees. Però, aquestes aportacions a la solidaritat i la cohesió s'haurien de fer, seguint el model europeu dels fons estructurals i el fons de cohesió, mitjançant un fons de cooperació que cofinancii, juntament amb les regions corresponents, uns programes de desenvolupament globals, avaluables i controlables.

Catalunya no demana més, ni vol cada cop més com sovint ens diuen des de Madrid. Catalunya només vol el que es seu i vol decidir per si mateixa, amb sobirania, en quant i com ser solidària amb la resta de les CCAA de l'estat o amb les regions europees. Catalunya paga més impostos dels que hauria de pagar i rep menys recursos per fer despeses dels que hauria de rebre. Catalunya es més solidària del que hauria de ser amb la resta de regions relativament més pobres de l'estat espanyol i de la Unió Europea.

Per tant, Catalunya vol més recursos dels que ara rep, vol tenir més capacitat i suficiència financera. I Catalunya vol la sobirania fiscal per recaptar, legislar i gestionar tots els seus impostos i, des de la seva sobirania, acordar i consensuar el seu nivell de solidaritat amb les regions més pobres de l'estat i d'Europa. Catalunya vol contribuir de manera suficient però no excessiva a un fons de cooperació pel desenvolupament d'aquestes regions, però vol controlar i avaluar que els recursos que hi destina es gastin d'una forma eficaç i eficient.

L'any 1999 ha de ser el del començament d'un procés que ha de permetre'ns arribar a la suficiència financera i a la sobirania fiscal del país.