Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Adnan, de Sarajevo, va ser l'habitant 6.000 milions de la Terra

El creixement de la població mundial

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Demografia, població (95)
Famosos en general (54)
Infància, nens(-es) (125)
Malalties, epidèmies, virus i infeccions (167)
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Amartya Sen (10)
Fatima Mévic (2)
Kofi Annan (135)
Nafis Sadik (1)
Swaminathan Aiyar (1)
Entitats Entitats
El Vaticà (67)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització per a l`Alimentació i l`Agricultura (10)
Population Action International (1)
The Times (7)
68 lectures d'aquest article
35 impressions d'aquest article
Ja som 6000 milions
Demografia
El 22 de setembre de 1999 les Nacions Unides van presentar l’informe Estat de la població mundial 1999, on s’alertava sobre la tendència a l’augment del nombre d’habitants en les zones subdesenvolupades del planeta, juntament amb un relatiu estancament del creixement demogràfic a les zones desenvolupades. L’informe també assenyalava que en prop de quaranta anys la Terra havia doblat la seva població i feia una previsió per l’any 2050 de prop de 9.000 milions d’habitants.

Cridant l’atenció de tot el món sobre els problemes del creixement demogràfic, les Nacions Unides van escollir la data del 12 d’octubre per commemorar l’arribada al món de l’habitant 6.000 milions. Així, Adnan, un nen que va néixer a Sarajevo a les 00,02 hores del 12 d'Octubre de 1999, va ser considerat oficialment per l’ONU com l'habitant número 6 mil milions del planeta, tot fent un simbolisme i passant pel damunt del comunicat emès per l'Oficina del Cens dels Estats Units afirmant que l'habitant 6 mil milions havia nascut a les 14.24 hores del 18 de juliol de 1999. Les Nacions Unides van adreçar aquest simbolisme a Sarajevo en un homenatge a l’horror que va viure la ciutat entre 1992 i 1995. Fatima Mévic, la mare d'Adnan va rebre la medalla de la pau de Nacions Unides de mans del seu secretari general, Kofi Annan, mentre que la clínica Kosevo, escenari del part, rebia un xec de 50.000 dòlars.

Símbols a banda i segons l'informe sobre l'Estat de la Població Mundial 1999, en només 12 anys, la població de la Terra havia crescut, fins l'octubre de 1999, en 1.000 milions d'habitants i s'havia doblat en els últims 40 anys. Tenint en compte que, a començaments de segle, els habitants de la Terra no superaven els 1.500 milions, la progressió demogràfica era certament preocupant, tot i que calia considerar l’alentiment del ritme de creixement de població al planeta entre 1970 i 1999, en passar del 2,4% a l'1'3%. Segons les projeccions fetes per l'ONU, al ritme actual i sense prendre mesures extraordinàries, la població mundial hauria d’arribar als 8.900 milions l'any 2050, xifra que podria situar-se en només 7.300 milions d’habitants per poc que funcionessin de forma efectiva les polítiques de desenvolupament, educació i planificació familiar ja dissenyades.

El precedent d’aquestes polítiques havien estat les conferències mundials de Mèxic (1984) i El Caire (1994), on es van signar els protocols per l’aplicació dels plans de control de població en un termini màxim de vint anys. Llavors, però, ja va quedar palesa l’adscripció moral que no material del conjunt de països occidentals i la importància de l’educació sexual i l’ús d’anticonceptius en els països del Tercer Món, on l’Islam i també el Vaticà es van convertir un fre als avenços en control de natalitat que es poguessin impulsar. Al Caire, fins i tot, alguns grups fonamentalistes van declarar la guerra a la cimera, amenaçant de mort els participants. El Vaticà, per la seva banda, va ser l’únic dels estats occidentals que va fer la seva particular croada contra l’avortament i l’educació sexual.

Pels experts, però, estava ben clar que la posada en marxa de polítiques generals d’educació sexual i d’ús d’anticonceptius era una qüestió capital i decisiva a l’hora d’aturar el desgavell demogràfic del planeta, ja que el 95% del creixement es produïa en els països menys desenvolupats del sud i l'oest d’Àsia i l’Àfrica subsahariana on cada dona tenia, a finals de 1999, 5,5 fills de promig. Els experts també destacaven que la generalització d’una sexualitat més compromesa i responsable havia fet disminuir el ritme de creixement demogràfic al primer món, sobretot al Japó. A Europa, fins i tot, s’havia aturat i només els Estats Units continuava presentant unes taxes elevades, com a conseqüència de l’allau d’immigració experimentada en els darrers anys.

A l’estat espanyol, concretament, la taxa de fecunditat era la més baixa del món amb un 1,15 fills per dona, àdhuc per sota de la taxa de Romania, 1,17, Polònia, 1,19, i Itàlia, 1,2, i força allunyada del que es considerava el nivell òptim de reemplaçament, fixat en el 2,1 de parts per dona. Segons els especialistes, però, calia tenir també en compte que al 1999, l’estat espanyol destacava considerablement per la seva esperança de vida: 74 anys de mitjana pels homes i 81 per les dones, front els 71 i 78 anys de mitjana de l'Europa desenvolupada. L’informe no donava dades específiques sobre Catalunya, però al 1997 la taxa de fecunditat del país era d’1,14 fills per dona, segurament la més baixa del continent europeu.

A nivell mundial, destacava així mateix una tendència al descens en els ritmes de creixement demogràfic. S’havia passat dels 86 milions de persones anuals de la dècada dels seixantes als 78 milions de la dècada dels norantes i es preveia una reducció cap als 64 milions pel període 2020-2025 i fins als 33 pel període 2045-2050. Aquesta tendència a la baixa no s’explicava només pels baixos índexs de natalitat dels països rics, sinó per l’acció de malalties i pandèmies que, com la Sida, estaven tenint una incidència demogràfica mai no pensada. Segons dades de Nacions Unides, la Sida era la quarta causa de defunció a tot el món i la primera als països subsaharians i afectava un total de 33,4 milions de persones a tot el món. La Sida, a més, feia que, a finals del segle XX, l'esperança de vida en 29 països africans fos de 7 anys menys que la que hauria estat sense la malaltia.

Quant a l'alimentació, un estudi de la FAO publicat el 1997 ja denunciava la situació de desnutrició crònica que patien més de 800 milions de persones al món i les deficiències en proteïnes que provocaven malformacions o problemes en el creixement de 200 milions de nens. El 1999, la mateixa organització va presentar a Londres un nou treball sota el títol L'estat de la inseguretat alimentaria al món, en el que va afegir alguna novetat a les dades ja conegudes: a l'Europa de l'Est i a l'antiga Unió Soviètica hi havia 26 milions de persones que no menjaven prou i 8 milions més que tampoc gaudien de suficient alimentació als Estats Units, Japó, Nova Zelanda i Europa Occidental. A més, en els 88 països en què es patia un dèficit alimentari crònic, a mesura que augmentava la població, disminuïa la disponibilitat de terres de conreu i, així, l’àrea de conreu per persona s'havia reduït el 1999, a la meitat de la que era el 1950.

Però, segons va posar de relleu un estudi publicat per l’organització Population Action Internacional (PAI) el 1999, l’escassetat no era només alimentària. També hi havia problemes d'aigua a molts indrets, que feien que un total de 430 milions de persones, gairebé un 8% de la població mundial, passessin set. La part més dura de la anàlisi feta per el PAI era la que preveia greus problemes hidrològics per 2.000 milions de persones al món cap el 2050, ja que al 1999, la cinquena part més rica de la població consumia 66 vegades més recursos que la cinquena part més pobre, alhora que un nord-americà consumia i contaminava 60 vegades més que un habitant de Bangladesh i 20 vegades més que un de Costa Rica.

Un altre dels aspectes a tenir en compte en els estudis demogràfics donats a conèixer el 1999 eren els moviments migratoris provocats per la gent que deixava els seus indrets d’origen per anar a la recerca de millors condicions de vida, que gairebé sempre es corresponien a un flux constant del camp a la ciutat. El 1960, un de cada tres pobladors del planeta vivia en una ciutat, mentre que a les acaballes del mil•lenni ho feia la meitat de la població mundial. El 1999, existien 17 megaciutats amb més de 10 milions d'habitants al món i es calculava que el 2015 n'hi hauria 26, de les quals 22 serien ubicades als països pobres; d'entre elles, 18 en països asiàtics. De continuar la tendència, les prediccions deien que, al 2030, el 60% de la població mundial viuria en ciutats.

En termes generals, al 1999, el fet urbà ja havia provocat una distorsió en el repartiment de sol habitable que feia que uns 220 milions d'habitants de les megaciutats -pràcticament la suma de les deu més poblades- no tinguessin accés a l'aigua potable i que el 90% de les seves aigües residuals no fossin depurades. Pel que coneixien els experts, aquesta situació havia d’empitjorar a mesura que les ciutats creixessin. Així, segons Swaminathan Aiyar, columnista de temes de desenvolupament del diari The Sunday Times de Nova Delhi, "l'experiència demostra que no hi ha connexió entre una densitat de població alta i pobresa; la connexió existeix entre polítiques dolentes i pobresa".

Comentant el cas de l’Índia, el seu país d’origen i el segon més poblat de la Terra amb 1.000 milions d’habitants, el premi Nobel d’Economia Amartya Sen, va intervenir dient: "s'exagera amb freqüència la magnitud del problema demogràfic i la solució no sembla passar per polítiques coercitives com la d'un sol fill que es va implantar a la Xina l'any 1979 sinó en l'educació de la dona”, afegint “la taxa de natalitat va baixar a la Xina entre 1979 i 1992 del 2,8% al 2,0%. Però també va baixar a l'estat hindú de Kerala en el mateix període del 3,0% al 1,8%. I això ha estat perquè Kerala s'ha mantingut per davant de la Xina pel que fa a l'educació de la dona. Al 1999, Kerala s’ha situat en l'1,7%, mentre que a la Xina encara són a l'1,9%. Aquest és el camí que cal seguir”, va dir Sen, “un camí que passa per més grans dosis d'igualtat i llibertat, i no pas per més repressió i intimidació".

En aquest sentit, doncs, la celebració dels 6 mil milions va deixar prou clares les coses, perquè tal com va dir Nafis Sadik, director executiu del Fons de Població de les Nacions Unides, “enmig de la major riquesa que el món ha vist mai, mil milions de persones segueixen vivint sense els elements fonamentals de la dignitat humana: aigua potable, aliments suficients, habitatges segurs, educació i atenció mèdica bàsica.”