Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Envelliment grups d'edat

Envelliment sexes

Índex d'envelliment

La història recent de la natalitat

Naixements per comarques

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Demografia, població (95)
Personatges Personatges
Deng Xiaoping (17)
Jiang Zemin (47)
Entitats Entitats
Institut d`Estadística de Catalunya (54)
Organització de les Nacions Unides (606)
106 lectures d'aquest article
171 impressions d'aquest article
La davallada de la natalitat
Demografia
El 1997 van néixer a Catalunya un total de 53.836 nens i l’índex de natalitat del país se situava en 1,15 fills per dona en edat fèrtil, una xifra que era exactament la meitat del mínim de reemplaçament generacional fixat pels organismes demogràfics internacionals en 2,3 fills. Segons responsables de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IEC) aquest baix índex de natalitat s’explicava en bona mesura per l’endarreriment en l’edat d’incorporació de les dones a la maternitat (dels 27,9 anys el 1980 s’havia passat als 30,3 anys el 1995).

La caiguda de la natalitat, llargament anunciada pels especialistes, va quedar plenament confirmada amb la publicació del cens de 1996. Segons aquest cens, Catalunya tenia 6.090.040 d’habitants, 30.546 persones més que en el padró del 1991. Això representava un creixement de només un 0,5% en cinc anys. D’altra banda, el cens el 96 posava en relleu que, per primer cop en la història, a Catalunya hi havia més persones grans que infants i joves, un índex evident de l’envelliment de la població.

El 1976 hi havia a Catalunya 40 persones grans (de més de 64 anys) per cada 100 joves (menors de 15 anys), el 1986 la proporció era de 57 persones grans per cada cent joves i el 1996 la relació s’havia invertit fins a l’extrem que per cada 100 joves hi havia 111 persones grans. En tant per cent de la població, el 1986 els joves eren el 21,4% del total i els grans el 12,32%, 10 anys més tard les persones grans representaven el 16,28% del total i els joves només el 14,65%. Si continuava aquesta tendència, el 2030 hi hauria a Catalunya quasi tres persones grans per cada jove.

En definitiva podia dir-se que si la població catalana no havia disminuït era perquè un espectacular creixement de l’esperança de vida havia compensat el baix índex de natalitat. L’altra gran component tradicional del creixement demogràfic català, la immigració, també registrava valors molt baixos. Històricament, la població catalana s’havia multiplicat per tres entre el 1900 i el 1980, com a conseqüència, bàsicament, de les tres fortes onades migratòries del 1914, 1929 i el 1950-1975, que havien aportat un total de 3.500.000 persones al Principat.

La baixa natalitat i l’envelliment de la població a Catalunya eren especialment marcats però la situació catalana no era un cas aïllat. Des feia anys, la baixada de natalitat ja era un fenomen conegut en les societats avançades, com a resultat de l’evolució dels nuclis familiars i socials i de la major llibertat de tot tipus assolida per la dona, a més de la instauració d’unes perspectives de benestar que havien creat una majoritària classe mitja, allunyada dels criteris de reproducció com a sistema de perdurabilitat econòmica d’interessos, propietats, clans o llinatges. Estats Units, Canadà i Austràlia eren els únics països rics amb un creixement demogràfic destacable.

Pel que fa a Espanya, la fecunditat havia passat, segons dades oficials, dels 3,70 fills pe dona del 1950 a l’1,2 fills per dona del 1997, un dels índexs més baixos del món, tot i tenint en compte que a Espanya la mortalitat també era força baixa i situava en 81 anys l’esperança de vida per a les dones i en 74 la dels homes. Per regions i comunitats, la pauta era decreixent a l’Aragó, Astúries i Castellà i Lleó i s’havia estabilitzat a Andalusia, València, Múrcia, les Balears, Canàries i Madrid

Però el que en els països rics era motiu de preocupació, en els països menys desenvolupats era motiu d’esperança. Les elevades taxes de creixement demogràfic eren un dels factors que havia dificultat el desenvolupament dels països del tercer món.

El 1997 van sorgir diverses veus que suggerien que el creixement de la població mundial s’estava alentint de forma notable i que no es complirien les anteriors previsions que situaven la població mundial pel 2050 en 11.000 milions de persones. Així, per exemple, les dades aportades per l’Institut Internacional de Sistemes Aplicats d’Àustria projectaven una població mundial de 9.000 milions de persones aquesta data.

Les prospectives fetes per l’ONU permetien de pronosticar que, sempre en la fita del 2.050, la població del Tercer Món passaria dels 4.515 milions d’habitants registrats el 1995 als 8.200 milions del 2050, xifra que constituiria el 87% de la població de la Terra, essent la Índia el país més poblat de la Terra, superant, fins i tot, les xifres de la Xina. Així, el 2050, la suma de la població de la Índia i de la Xina rondarien els 2.500 milions de persones.

La gran novetat del 1997, tal i com demostraven les estadístiques, era una baixada gradual de la natalitat en les societats no gaire o poc industrialitzades o en països tan pobres com Bolívia o Bangla Desh o de tradicionalistes com l’Iran, Síria o Jordània. El 1997, més de 50 països ja eren per sota de l’índex de 2,1 fills per dona que assegurava arreu el reemplaçament generacional i els pronòstics dels demògrafs establien l’augment anual de la població del planeta en 80 milions de persones anuals.

Segons la ONU, en això hi havien jugat un paper capital l’accés a la planificació familiar i una tendència a la consolidació de famílies petites, com a conseqüència d’un accés generalitzat de la dona a l’alfabetització, unes millors condicions sanitàries i al món laboral.

Ben diferent era el cas del país més poblat del món , la Xina, on en els darrers vint anys s’havia practicat una política de restricció de la maternitat, prohibint a les parelles treballadores del país tenir més d’un fill. El relatiu benestar assolit en els anys anteriors com a conseqüència dels canvis econòmics instaurats pel desaparegut Deng Xiaoping, havien permès al seu successor, Jiang Zemin, de prometre una nova política de natalitat al país cara al 1998, que es concretaria en l’autorització de fins a dos fills per a cada parella.

En un nivell general, la tendència era esperançadora en la mesura en que invalidava el malthusianisme demogràfic que des del segle passat s’havia instaurat en les principals concepcions de l’evolució humana, que venia a dir que la revolució industrial havia afavorit la gestació d’un creixement exponencial de la població del planeta que, a la llarga, exhauriria els recursos naturals de la Terra, condemnant a la gana a tota la humanitat.

Aquest malthusianisme va ser, de fet, una constant en el pensament econòmic fins ben entrat el segle XX, quan la revolució tecnològica va desvetllar l’enorme potencial productiu que podia arribar a assolir la humanitat per a resoldre els seus problemes de futur. Les dues guerres mundials van ajornar la polèmica, posant de manifest l’enorme perill de la vessant bèl·lica del progrés tecnològic. La fi de les grans guerres va obrir una fase de desenvolupament i benestar a les societats occidentals, que va anar fent cada dia més gran les diferències existents entre aquestes societats i la resta del planeta, que no havia tingut accés als beneficis de la revolució tecnològica.

Però l’assistència sanitària bàsica i les millores en l’alimentació es van estendre a tot el planeta generant una dinàmica de creixement exponencial de la població mundial que des de finals dels anys seixantes es va convertir en font de preocupació de tots els organismes internacionals. Després de dècades d’analitzar el perill de l’anomenada bomba demogràfica, va semblar que aquesta es començava a desactivar tota sola. El perill ja no era tant el creixement de la població del tercer món com l’estancament demogràfic i l’envelliment de la població dels països desenvolupats.