Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El trasllat d'indústries de Catalunya a d'altres països amb menys costos va continuar al llarg de 2004.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Empreses multinacionals, transnacionals (451)
Tancament, deslocalització, suspensió de pagaments (149)
Personatges Personatges
Jean-Pierre Raffarin (22)
Josep Maria Rañé (14)
Entitats Entitats
Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic (13)
Daimler-Chrysler (3)
Deutsche Post (1)
Fòrum de Cooperació Econòmica de l´Àsia i del Pacífic (9)
General Motors (10)
Lear Corporation (16)
Opel (5)
Organització Mundial del Comerç (56)
Phillips (4)
Samsung (4)
Siemens AG (4)
Unió Europea (1018)
Valeo (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Àsia (17)
Europa (194)
La Garriga (6)
Martorell (39)
Palau-solità i Plegamans (8)
48 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Un procés global
Deslocalitzacions
Les anomenades deslocalitzacions, un fenomen que feia referència al trasllat dels processos parcials o globals de producció de les principals empreses dels països desenvolupats cap als països emergents per abaratir costos i guanyar en flexibilitat, van esdevenir una pràctica habitual a totes les economies occidentals durant els primers anys del segle XXI, i el 2004 la discussió sobre aquest fet va situar-se al centre de la polèmica no només econòmica, sinó també política.

Ja en anys anteriors, les deslocalitzacions havien afectat una part de les indústries de components i automoció europees, preferentment les alemanyes en direció a l’Europa de l’Est i també cap a la Xina i l’Índia, i també les japoneses i nord-americanes. El procés estava associat a la globalització de mercats, el laboral inclòs, que s’havia intensificat força des del final del comunisme i la creació de l’Organització Mundial del Comerç. També amb l’ingrés de la Xina el 2001 en aquest organisme, creat el 1995, i amb la intensificació del comerç a l’àrea Àsia-Pacífic, a través de l’ASEAN i l’APEC.

El desenvolupament de l’Àsia en el seu conjunt havia estat el fet econòmic de més relleu dels darrers anys, no només per la reducció de la fam i la pobresa al món, sinó per l’increment que hi havia hagut en el creixement mundial, que el 2004 va situar el PIB mundial en 50 bilions de dòlars i en una taxa mitjana del 5%. D’altra banda, superada la crisi borsària dels noranta, el Sud-est Asiàtic va estirar fortament de l’economia, i hi va incorporar països com el Vietnam, Laos o Cambodja, ja allunyats de cap referent comunista. El 2004, Àsia en el seu conjunt havia trobat en el capitalisme el camí perfecte per recuperar les velles tradicions del treball i del comerç, de manera que les economies asiàtiques emergents van superar tot els pronòstics, fent trontollar l’hegemonia comercial japonesa, que en els darrers dos anys va haver d’avenir-se amb els principals organismes de la zona Àsia-Pacífic per reorientar la davallada de les seves exportacions cap a Europa i Amèrica, acceptant també de deslocalitzar una part de les seves indústries cap a la Xina i l’Índia, sobretot les automobilístiques.

En aquest context i ja al segle XXI, la Xina havia esdevingut la primera fàbrica del món i el principal aliat econòmic de fet dels Estats Units per l’envergadura de les inversions fetes i per la creixent dolarització de les seves relacions, que van afectar el posicionament comercial d’Europa a l’Àsia, fins al punt de determinar la paritat de l’euro amb la moneda nord-americana. Milions de persones disposades a treballar en el que fos i quan fos, unes autoritats receptives a les inversions productives, una capacitat considerable per aprendre i assumir ràpidament tècniques i processos industrials, uns poders públics abocats a proveir infraestructures per a la recepció i lliurament de mercaderies, etc., van decantar els Estats Units a considerar, principalment, la Xina i l’Índia com a paradisos productius d’inversió segura i com a gairebé socis naturals en l’expansió d’indústries ja consolidades com la informàtica i la petroquímica, en el cas de l’Índia, i de la siderúrgia i el muntatge, en el de la Xina. El 2004, doncs, als Estats Units, la discussió sobre el fenomen va centrar bona part de la campanya electoral per a la presidència del país, i mentre que els republicans tendien a veure-les com un procés inevitable associat al progrés econòmic i a la innovació tecnològica, els demòcrates proposaven instaurar noves figures fiscals que penalitzessin les empreses que optaven per desplaçar part del seu procés de producció a països estrangers.

Al continent europeu, les deslocalitzacions i la pèrdua de llocs de treball van ser viscudes de manera més dramàtica, ja que els índexs d’atur havien anat creixent fins a situar-se en el 10% de mitjana el 2004, amb especial preocupació a Alemanya, que mantenia també una mitjana del 10%, un 19% en el cas de l’antiga RDA, i que, en conjunt, implicava gairebé 5 milions de treballadors. El cas de França era més greu, perquè tot i que el govern presidit per Jean-Pierre Raffarin ja havia intentat des de la seva arribada al poder racionalitzar l’economia, les deslocalitzacions no havien estat plantejades com una necessitat industrial estratègica, tal com alguns importants sectors empresarials començaven a fer a Alemanya amb el retorn a les 40-45 hores setmanals i els acomiadaments, retallades de salaris i prebendes laborals previstos a Volkswagen, Siemens, Deutsche Post, DaimlerChrysler o Opel, filial de la General Motors.

A Catalunya, la internacionalització econòmica dels últims vint anys va situar la deslocalització en primer pla, incidint sobre l’automoció, el tèxtil i la confecció i l’electrònica de consum, i estenent-se també al sector serveis. El procés no afectava només els llocs de baixa qualificació, sinó també feines de més qualificació però que podien ser fetes amb costos menors en altres països de l’Europa de l’Est i de l’Àsia. Així, la mateixa Unió Europea va reconèixer en un document sobre millores en la competitivitat industrial del mes d’abril del 2004 que Catalunya era una de les regions que més havien patit el fenomen.

El nou govern tripartit català va reaccionar inicialment en contra del procés fent pressió sobre les empreses i amenaçant de retallar-los subvencions i ajuts en sòl i infraestructures. Al gener, el conseller de Treball, Josep Maria Rañé, va amenaçar la multinacional Philips de no comprar-li més productes si no proposava una solució per al tancament de la fàbrica de la Garriga. Més endavant, va atribuir el fenomen a la relativa pèrdua de productivitat i competitivitat de l’economia catalana per raó del diferencial d’inflació amb la zona euro, la fiscalitat, la falta d’infraestructures, les estructures sociolaborals i la falta d’adaptació empresarial. Finalment, a la llista de Lear (2002) i de Valeo (2003), s’hi van sumar el 2004 Levi’s, que van traslladar la seva producció a Polònia i Hongria, amb la destrucció d’un total de 453 llocs de treball, i Samsung, que va anunciar el tancament de la planta de Palau-solità i Plegamans per anar a Eslovàquia, on els costos es reduïen un 20%, argumentant també la reducció progressiva de beneficis que havia tingut la companyia, que el 2003 havien estat de 2,38 milions d’euros. En total, 446 treballadors es van quedar sense feina. La bona notícia de l’any la va donar Volkswagen a l’octubre anunciant que la planta de Martorell fabricaria la totalitat del model Ibiza l’any vinent, fet que va suposar recuperar el 10% de la producció (20.000 unitats anuals) que la firma havia traslladat anteriorment a Eslovàquia i salvar entre 400 i 500 llocs de treball.