Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
El primer ministre, Paul Nyrup Rasmussen (centre), al Parlament danès.

Una electora danesa emet el seu vot al referèndum que va rebutjar l'adopció de l'euro

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Euro, conversió monetària (96)
Infraestructures viàries: carreteres, ponts, túnels (211)
Noblesa, reialesa (185)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Anders Fogh Rasmussen (9)
Christian Frederik Franz Michael Carl Valdemar Georg Frederic de Dinamarca (1)
Holger Nielsen (1)
Ingrid Victoria Sofia Louise Margareta Ingrid de Dinamarca (1)
Margrethe Alexandrine Þórhildur Ingrid Margarida de Dinamarca (1)
Pedro Solbes (213)
Pia Kjaersgaard (2)
Poul Nyrup Rasmussen (10)
Romano Prodi (88)
Wim Duisenberg (35)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Comissió Europea (242)
Partit del Poble Danès (3)
Partit Social Liberal (Dinamarca) (3)
Partit Socialdemòcrata (Dinamarca) (4)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Dinamarca (19)
Copenhaguen (Dinamarca) (21)
Örensund (Dinamarca) (1)
93 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
"No" a l'euro
Dinamarca
El 28 de setembre del 2000 Dinamarca, va decidir no abandonar la seva tradicional moneda, la corona danesa, a favor de l’euro, en rebutjar amb un 53,1% de vots contraris i un 46,9% de favorables, l'adopció de la moneda única europea. Un cens de 4.004.679 electors va contestar d’aquesta manera a la pregunta “Dinamarca ha d’adherir-se a la moneda comuna?” Empatats en els sondejos, els partidaris i els detractors de l’ingrés a la moneda única, el resultat va quedar en mans d’un 10% d’indecisos, mentre la xifra rècord d’un 87,8% de participació va demostrar que la consulta havia sensibilitzat com poques vegades els danesos.

Aquesta participació era, en gran mesura, deguda a que la consulta s’havia convertit en una elecció entre la forma tradicional de vida danesa i el generós estat del benestar de que gaudien els danesos (amb innombrables ajudes a la família, als pagesos i als jubilats) i una perspectiva de menor intervencionisme estatal i més homogeneització amb els altres països europeus.

Una homogeneització que el “No” danès va demostrar que trobava forts obstacles, no només a Dinamarca sinó a d’altres països reticents a incorporar-se a l‘euro com la Gran Bretanya o Suècia. La presidència francesa de la Unió Europea, la Comissió Europea i el Parlament Europeu van minimitzar la importància del rebuig. “No ha passat res” va declarar el comissari d’Afers Econòmics i Monetaris Pedro Solbes. “L’euro està consolidat com a moneda mundial, amb un volum de bons als mercats en la divisa europea similar al que hi ha en dòlars” va precisar el president de la Comissió Europea, Romano Prodi. Els representants econòmics de la UE també van treure importància al resultat, recalcant que Dinamarca només representava el 2,7% del PIB de la Unió i que el seu poc pes específic no hauria de tenir conseqüències greus sobre la moneda única o la política econòmica comunitària. Per si de cas, el president del BCE, Wim Duisenberg, va anunciar que si era necessari el banc central europeu ja ajudaria la corona danesa.

De fet, aquesta ajuda que apuntava Duisenberg ja s’havia produït. Una setmana abans del referèndum, la intervenció del Banc Central Europeu (BCE) comprant euros de forma concertada en els mercats de divises, juntament amb els bancs centrals dels Estats Units, el Japó, el Regne Unit i el Canadà. A més, el matí del mateix dia 28, el BCE va adquirir corones daneses amb dòlars per revaluar la moneda i afavorir la consulta.

Al marge d’aquest suport europeu, el govern danès va comptar amb la posició favorable dels dos principals partits de l’oposició, liberals i conservadors, i dels sindicats, organitzacions empresarials i bona part de mitjans de comunicació, conscients tots plegats de la necessitat que Dinamarca no perdés el tren de la Unió Europea i mantingués la seva posició entre els països capdavanters de la comunitat cara a la projectada ampliació de l’organisme cap als països de l’Est. Així, els dies abans de la consulta, els ministres de Finances i Economia de la Unió Europea havien advertit contra els perills del No: especulacions contra la corona i el risc d’un alça dels tipus d’interès, susceptible tot plegat de fer avortar la possibilitat de creació d’entre 15.000 i 20.000 llocs de treball i d’una minva d’uns 20.000 milions de corones en el pressupost anual de l’estat.

Però malgrat totes aquestes ajudes, el primer ministre danès, el socialdemòcrata Paul Nyrup Rasmussen, un defensor incondicional de l’entrada a l’euro, ja havia admès dies abans i, fins i tot, el mateix dia de la consulta, la seva preocupació per la possibilitat que guanyés el No. Els defensors del No, popularment coneguts com “la banda del No”, estava formada per un conglomerat heterogeni d’ecologistes, comunistes, extrema dreta i veterans de l’anomenat moviment euroescèptic, encapçalat pel Partit Socialista Popular de Holger Nielsen. Els detractors de l’euro apel·laven a la defensa del “modus de vida danès”, concretat en un sistema amb importantíssimes ajudes a la família, els pagesos o els jubilats, que contraposaven a les polítiques de liberalització preconitzades en els principals països de la Unió Europea, argumentant que suposarien la fi del sistema de benestar assolit. La campanya dels detractors, doncs, va contribuir a potenciar el temor de la població a que l’entrada a l’euro acabés amb el sistema de protecció social danès i va jugar decididament amb un argument simple i molt eficaç: si diem que sí serà per sempre, si diem que no sempre serem a temps de dir que Sí.

En conèixer-se els resultats, la presidenta del partit del Poble Danès (extrema dreta) Pia Kjaersgaard va dir: “és una victòria per a la democràcia, l’autodeterminació i la sobirania del país”, mentre el primer ministre Rassmussen, assumia amb llàgrimes als ulls "tota la responsabilitat" i declarava: "És una derrota per a mi, per a nosaltres i per a Dinamarca".

Més enllà de l’impacte econòmic conjuntural, el resultat danès va tenir immediates repercussions fora del país de poc més de 5 milions d’habitants. La temença principal era que el No de Dinamarca pogués tenir un efecte dòmino sobre els altres dos països de la Unió Europea que no havien volgut integrar-se a la zona euro, el Regne Unit i Suècia, que també preveien consultes a no molt llarg termini per decidir sobre la seva adscripció a la unió econòmica i monetària europea i que, segons els sondeigs, també es mostraven contraris a l’adopció de l’euro. D’altra banda, la votació negativa en l’únic país que havia donat als seus electors la possibilitat de pronunciar-se sobre aquesta qüestió amenaçava d’afeblir encara més la moneda única, que, a finals de setembre, ja s’havia devaluat un 25% front el dòlar des que va ser introduïda el mes de gener de 1999.

El líder del Partit Liberal, Anders Fogh Rasmussen, va aprofundir una mica més en el tema i va atribuir el resultat “al temor a la unió política europea i a una Europa federal”, recordant a la opinió pública que aquest havia estat el motiu pel qual els danesos van rebutjar el 1992 el Tractat de Maastricht amb un 50,7% de vots desfavorables i un 49,3% d’afirmatius, decisió que va ser matisada l’any següent quan es va acceptar el tractat però amb clàusules d’exclusió per a la moneda única i la defensa comuna.

La tradició de consultes populars sobre el procés d’integració europea era llarga a Dinamarca. La primera s’havia celebrat el 2 d’octubre de 1972 per decidir sobre l’adhesió a la Comunitat Europea, favorable amb un 63,3% dels vots. La segona la de l’acta única, feta el 2 de febrer del 1986, amb la conformitat del 56,2% d’electors. La tercera fou la de Maastricht, negativa amb un 50,7 dels vots; la quarta la de la versió revisada de Maastricht, del 18 de maig del 1993, guanyada amb un 56,8% de vots favorables i la cinquena la del Tractat d’Amsterdam, amb uns resultats també favorables del 55,1%. Destacaven doncs, com a negatives la de Maastricht i la de l’euro, que havien estat precisament les consultes en les que es demanava a la societat danesa una certa cessió de sobirania. El missatge semblava clar: europeus sí, però, abans que res, danesos.

La posició danesa s’inseria en un context de profunda revisió dels mecanismes comunitaris per permetre la integració dels països de l’Est i quan creixien les pressions per configurar una Europa de dues velocitats. Un primer nucli format pels països que estaven disposats a compartir moneda, fiscalitat i decisions polítiques i un segon on s’integrarien aquells altres països que no volien o no podien anar gaire més enllà d’una zona de lliure canvi.

Al marge de la qüestió europea, la gran notícia de l’any a Dinamarca va ser la inauguració l’1 de juliol d'una immensa obra d'enginyeria, sense comparació a Europa, que combinava un pont de 7,8 quilòmetres, un túnel soterrani de 3,5 i una illa artificial amb una calçada de 4 quilòmetres. Aquesta gran obra permetia que Dinamarca quedés unida per terra amb Suècia i reforçava, encara més la vocació nòrdica del país. L'enllaç d'Öresund, iniciat el 1992 i que havia costat prop de 421.000 milions de pessetes, permetia, de fet, anar per carretera des del cap Nord, en l'extrem àrtic de Noruega, fins a Tarifa, al sud d'Espanya, en una línia més o menys recta, sense necessitat de passar per Finlàndia ni Polònia. Segons els càlculs oficial, per la nova via circularien trens a 150 quilòmetres per hora cada 20 minuts i en tots dos sentits, mentre que es preveia un trànsit de 10.000 cotxes al dia.

L’any va acabar amb la mort, el 7 de novembre, de la reina mare Ingrid de Dinamarca, que va morir als 90 anys a la seva residència de Kancellihuset, al castell de Fredensborg, situat al nord de Copenhaguen. Casada amb el príncep Frederic IX, Ingrid va tenir un paper clau en la resistència que la corona danesa va oposar al nazisme i va accedir al tron quan el 1947 el seu marit va ser proclamat rei. El 1953 la reina Ingrid va impulsar la modificació de les lleis successòries per permetre que les dones poguessin regnar i garantir així que la succeiria una de les seves filles, el matrimoni no havia tingut fills varons, i no el seu cunyat, el príncep Knud. En morir el rei Frederic, el 1972, la corona va passar a Margarida II i Ingrid va esdevenir reina mare.