Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El dólar va registrar el seu mínim històric davant la fortalesa de la moneda europea

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Euro, conversió monetària (96)
Entitats Entitats
Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic (13)
Fòrum de Cooperació Econòmica de l´Àsia i del Pacífic (9)
30 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
Euro fort, dòlar dèbil
Divises
El 2004, l’euro va registrar el valor més alt de la seva curta història davant el dòlar nord-americà. L’últim dia de l’any un euro equivalia a 1,36 dòlars, i la moneda europea havia reforçat també posicions respecte a la lliura esterlina (70,67 penics) i el ien (140), culminant així un cicle alcista d’un any i mig. El que mesos enrere confortava els responsables financers europeus, esdevenia ja un motiu clar de preocupació per les conseqüències que tenia en l’economia.

Davant la puja regular del preu del petroli dels tres primers trimestres del 2004, l’enfortiment de l’euro va actuar positivament sobre els costos industrials i domèstics derivats de les energies, ja que l’encariment del petroli quedava en bona part compensat per l’abaratiment del dòlar, la moneda que s’utilitzava per comprar aquest producte. Però la caiguda del dòlar tenia també efectes negatius, especialment per a les exportacions europees, que resultaven cada cop més cares al mercat americà i a d’altres països, com els asiàtics, que tenien les seves monedes vinculades al dòlar.

Tots aquests països invertien i exportaven en dòlars, de manera que assolien uns millors preus de venda i un renovat poder de creixement, aprofitant les seves pròpies àrees de lliure comerç, APEC i ASEAN. Els Estats Units van ajudar en el procés, fent el gruix de les seves inversions a l’Àsia, no només financeres, sinó també productives, en abocar-hi deslocalitzacions industrials –informàtica i automoció, preferentment– i de serveis –gestió comptable–, ajudant a conformar així mateix una àrea dòlar a més de mig món, mentre que l’àrea euro reduïa la seva influència al continent i a uns quants països africans, sobretot els 14 francòfons de l´Àfrica subsahariana, que el 2004 van abandonar definitivament el franc CFA per passar-se a l’euro.

Donada la paritat euro-dòlar de l’any, no va ser estrany que els eurobons superessin els bonodòlars, com tampoc no ho va ser que el dòlar representés el 88,7% de les transaccions mundials en valors, després que al juny el nombre d’euros en circulació pel món fos de 63.000 milions per 57.827 milions de dòlars, en una proporció inversa a la de les inversions estrangeres directes. El 2004, el primer país del món a acollir reserves de divises estrangeres era el Japó, amb un total de 800.059 milions de dòlars. Taiwan era el tercer, amb 233.006 milions de dòlars acumulats en divises; l’eurozona el quart, amb 175.000 milions de dòlars, i Rússia el cinquè, amb un total de prop de 100.000 milions de dòlars. La Xina era el segon, i a mitjans del 2004 va declarar reserves per valor de 450.000 milions de dòlars. Als Estats Units, els actius en reserves sumaven molt menys i, a finals d’octubre, eren de 84.607 milions de dòlars, 11.465 milions d’euros i 14.643 milions de iens. Així, el dòlar continuava apareixent com la moneda de les inversions i de les reserves, i l’euro com la més significada en l’estalvi regulat. Finalment, l’euro va tancar l’any en les posicions més altes de la seva història, mentre que Amèrica començava a apuntar una política de dòlar fort, alhora que col·locava els tipus d’interès al 2,25%, un quart de punt per sobre dels d’Europa.