Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El clonatge de l'ovella Dolly va significar un pas endavant en el camp de l'enginyeria genètica

Els micos, una espècie molt pròxima a la humana, amb els quals també s'experimentava el clonatge

Harry Griffin, de l'equip que va clonar l'ovella Dolly, va ser a Barcelona per participar en el simposi Genètica i Bioètica

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Animals (66)
Bioètica (17)
Genètica, biotecnologia i clonacions (137)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Adolf Hitler (10)
Dolly Parton (1)
Don Wolf (1)
Dorothy Boatman (1)
Harry Griffin (2)
Ian Wilmut (8)
Josef Mengele (1)
Neil First (1)
ovella Tracy (1)
Ron James (1)
Entitats Entitats
Institut Roslin d´Edimburg (6)
Nature (43)
PPL Therapeutics (4)
UNESCO (89)
Unió Europea (1018)
Universitat de Barcelona (193)
Universitat de Wisconsin (2)
141 lectures d'aquest article
1821 impressions d'aquest article
Dolly, el primer mamífer clònic
Enginyeria genètica
Poc s’ho podia imaginar la cantant i actriu nord-americana Dolly Parton, que en homenatge als seus pits es batejaria amb el nom de Dolly al primer animal mamífer, una ovella, clonat a partir d’una cèl·lula adulta.

L’ovella Dolly va néixer el mes de juliol de 1996, però la prudència científica dels seus creadors va fer que no es fes pública la seva existència fins la darrera setmana de febrer de 1997, quan els investigadors van publicar els resultats del seu experiment a la prestigiosa revista Nature. L’equip que va aconseguir aquest significatiu pas endavant en la recerca genètica el dirigia el doctor Ian Wilmut, al Roslin Institut d’Edimburg, i comptava amb el finançament del Ministeri d’Agricultura britànic i de l’empresa PPL Therapeutic.

La clonació és un tipus de reproducció asexual, que consisteix en aconseguir, a partir d’un sol individu, una generació d’individus genèticament exactes. La forma natural de reproducció dels animals superiors és la sexual, que es produeix a partir de la fusió de dues cèl·lules sexuals, una de cada sexe. En la reproducció sexual, cada cèl·lula aporta un joc de cromosomes, estructures que contenen els gens, constituïts per molècules d’àcid desoxiribonucleic (ADN). Els gens són portadors de la informació sobre les característiques de l’organisme del qual provenen. Els cromosomes provinents de cada una de les cèl·lules s’aparellen, i de la combinació dels gens de cada parella resulten les característiques del nou individu. Per això, els fills tenen característiques heretades del pare i de la mare.

En canvi, en la reproducció clònica, tota la informació genètica prové d’un sol individu, i per tant es repliquen les seves característiques genètiques de forma exacta. Els mètodes de clonació coneguts al 1997 eren dos : la divisió de l’embrió i el trasplantament cel·lular. El mètode més desenvolupat fins llavors era el primer, consistent en efectuar la clonació a partir de cèl·lules embrionàries. En aquest cas, el material genètic s’obté de cèl·lules d’un embrió en desenvolupament, en el nucli de les quals hi ha l’ADN provinent a parts iguals de cada un dels seus dos progenitors. Aquestes cèl·lules embrionàries es fusionen amb ovòcits, cèl·lules sexuals femenines, dels quals prèviament s’ha eliminat el seu propi nucli. D’aquesta manera, el material genètic de les cèl·lules embrionàries s’incorpora als ovòcits, cada un dels quals dona lloc a un nou embrió. Tots els animals que neixen d’aquests embrions porten la mateixa càrrega genètica, que és la de l’embrió del que inicialment s’han obtingut les cèl·lules. Per tant, si tots ells creixen i es desenvolupen en les mateixes condicions, donen lloc a animals adults idèntics entre sí. No són, però, iguals a cap animal adult antecessor seu. Per aquesta tècnica es poden generar germans idèntics però no permet crear fills genèticament idèntics a un progenitor.

L’altre mètode de clonació d’animals, que fins aquell moment havia donat pocs resultats, és el de trasplantament cel·lular, que s’efectua a partir d’una cèl·lula somàtica, és a dir una cèl·lula que ja ha fet tot el seu procés d’especialització i forma part d’un dels teixits d’un organisme adult completament desenvolupat. Cal tenir en compte que les cèl·lules somàtiques, malgrat haver adquirit en el procés de desenvolupament les característiques específiques pròpies de cada teixit orgànic, conserven en el seu nucli la informació genètica sobre la totalitat de l’organisme del qual formen part, continguda en les molècules d’àcid desoxiribonucleic (ADN) que constitueixen els cromosomes. La clonació per trasplantament cel·lular s’havia aconseguit ja al 1952 amb granotes. Però fins el 1997 havien fracassat tots els intents d’aplicar-lo a mamífers, aquesta va ser precisament la gran novetat del treball desenvolupat per l’equip del doctor Wilmut.

L’equip de Wilmut va utilitzar en el seu projecte dos tipus d’ovelles adultes femelles: com a donant de la informació genètica, una ovella de la raça Finn Dorset, de sis anys d’edat ; com a “mare de lloguer”, una de la varietat Scotish Blackface. De la primera ovella van obtenir cèl·lules de teixit mamari, en el nucli de les quals hi ha l’ADN portador de la informació genètica sobre aquest animal. Aquestes cèl·lules es van cultivar en el laboratori, fins a obtenir milers de cèl·lules genèticament idèntiques. De l’altra ovella, van obtenir ovòcits, dels quals varen eliminar els nuclis, deixant-los per tant sense informació genètica. En el laboratori, es van posar en contacte les cèl·lules mamàries cultivades i els ovòcits desnucleats, i mitjançant descàrregues elèctriques es va aconseguir fusionar-les , de manera que el material genètic de les cèl·lules mamàries adultes es va incorporar als ovòcits, en uns pocs centenars dels milers de cèl·lules cultivades. D’aquesta manera, s’obtingueren uns 270 embrions amb les característiques genètiques de la primera ovella. La primera fase del seu desenvolupament es va fer en el laboratori, i al final d’ella només 29 varen assolir la maduració adequada per a ser implantats. Aquests 29 embrions es varen implantar en l’úter de 13 exemplars d’ovella del segon tipus esmentat. Només en un dels casos es va completar la gestació, al final de la qual va néixer Dolly, una ovella genèticament idèntica a la que havia proporcionat les cèl·lules mamàries adultes.

Aquest experiment va suscitar algunes incògnites. Així, en el Simposi Genètica i Bioètica organitzat al novembre de 1997 per la Universitat de Barcelona (UB), Harry Griffin, un dels investigadors de l’Institut Roslin, manifestava : “El problema és que no sabem com envellirà Dolly. No hi ha precedents. No sabem quina edat té Dolly ; els 16 mesos que han passat des que va néixer o els cinc anys que té l’ovella que va donar una cèl·lula per a la investigació ? Creiem que la primera possibilitat”. Tampoc es va poder concretar si Dolly podria reproduir-se quan assolís l’edat fèrtil. D’altra banda, alguns investigadors nord-americans varen posar en dubte que Dolly fos al 100% un clon de l’ovella donant del nucli, ja que no es coneixia prou la càrrega genètica que podia haver-hi a les mitocòndries de l’òvul desnucleat, obtingut de l’ovella que va fer de mare de lloguer.

En qualsevol cas, ningú dubtava que Dolly representava una aportació importantíssima en l’espectacular desenvolupament de tècniques d’enginyeria molecular i manipulació genètica produït en la dècada dels 90, i que el mateix any 1997 es va manifestar amb altres esdeveniments. Així, el mes d’agost van néixer a Oregon (Estats Units) dos micos obtinguts per clonació a partir de cèl·lules embrionàries. La diferència respecte a Dolly era que no provenien de cèl·lules adultes, però era la primera vegada que es clonava una espècie evolutivament tant propera a la humana. Segons els investigadors responsables d’aquest projecte, la tècnica emprada podia servir per crear vuit o més exemplars idèntics a partir d’un sol embrió.

La utilitat de la clonació no s’acabava en sí mateixa, com a mètode per obtenir animals idèntics a un determinat exemplar, o fins i tot sers humans calcats a persones excepcionals o amb determinades característiques productives, possibilitat considerada abans utòpica, però sobre la qual es va tornar a especular com a resultat d’aquests èxits científics. Més enllà d’això, l’objectiu principal manifestat pels investigadors era combinar aquestes tècniques de clonació amb les d’enginyeria genètica amb la finalitat d’obtenir-ne aplicacions clíniques, com podia ser la producció de determinats medicaments.

De fet, la creació de Dolly formava part d’un projecte iniciat feia temps a l’Institut Roslin, que a l’any 1987 havia donat lloc al naixement de l’ovella transgènica Tracy, portadora d’una proteïna humana. Aquesta ovella produïa llet que contenia alfa-1-antitripsina, proteïna que les persones afectades de fibrosi quística no sintetitzen, a causa d’un defecte genètic. Segons varen anunciar els investigadors, cap el 2001 es preveia disposar de resultats sobre l’aplicació en humans d’alfa-1-antitripsina. Si els resultats eren positius, la clonació d’aquesta ovella garantiria una font continua del producte.

Altres investigadors consideraven que la clonació també podia ser útil en la investigació per al desenvolupament de medicaments. Així, Dorothy Boatman, biòloga de Madison, va manifestar que es podrien desenvolupar colònies d’animals idèntics amb patologies específiques, que permetrien experimentar medicaments contra aquestes malalties. D’altra banda, segons Don Wolf, cap de l’equip d’Oregon creador dels simis clònics, alguns aspectes de la tècnica utilitzada en la clonació de mamífers podrien servir per millorar els sistemes de reproducció assistida utilitzats en els humans.

Però el camp on la clonació podia tenir aplicacions més immediates era el de la ramaderia intensiva. Així, Ron James, manifestava que podria servir per a reproduir de forma il·limitada animals que es consideressin més rendibles, per la seva resistència o la seva capacitat productiva. Segons Neil First, professor de biologia reproductiva i biotecnologia animal de la Universitat de Wisconsin, expert en la clonació de bestiar, “la possibilitat de clonar animals de granja podria significar un impacte major en la indústria que la inseminació artificial en els anys cinquanta”.

La clonació permetria la reproducció exacta d’aquells animals de característiques més adequades, que podrien haver-se optimitzat per manipulació genètica. Així per exemple, es podrien fabricar en sèrie vaques que produïssin llet en més quantitat o d’una qualitat més apropiada per a l’alimentació humana. De tota manera, alguns investigadors ja van advertir que la còpia genètica també tenia els seus riscos : també es reprodueixen els defectes genètics, que a vegades poden passar inadvertits, com pot ser la susceptibilitat a malalties que es desenvolupen només en circumstàncies determinades. De fet, la clonació interfereix en el procés d’evolució natural, ja que la diversitat genètica és un dels factors que la fan possible.

Tanmateix, l’èxit de la tècnica de clonació plantejà també importants problemes ètics, ja que el mateix Ian Wilmut va afirmar que, tot i que el seu mètode “no crea la immortalitat”, amb el desenvolupament de la tècnica “... es poden fabricar copies genètiques de sers humans”, i que “només lleis clares poden impedir-ho”. Un altre investigador del seu equip, Harry Griffin, tot recordant que les característiques dels sers humans no resulten només de la seva càrrega genètica sinó de la interacció d’aquesta amb l’ambient que l’envolta, manifestà que la producció de fotocòpies humanes “és pura ciència-ficció”. Així mateix, considerava un “disbarat científic” intentar clonar un mort, ja que es necessita la fusió de dues cèl·lules vives. Ron James, director general de PPL Therapeutic, va afirmar que des d’un punt de vista ètic considerava inacceptable la clonació d’humans.

Molta gent es va esgarrifar només de pensar que es podria dur a terme la fantasia de la pel·lícula Els nens de Brasil, en la qual el nazi Josef Mengele, personatge real que fou director mèdic del camp de concentració d’Auschwitz i que estava obsessionat per la millora de la raça ària, aconseguia crear clons idèntics a Adolf Hitler a partir de cèl·lules de la pell del dictador.

Tanmateix, la clonació de sers humans ja era il·legal al 1997 a molts països de la Unió Europea: Espanya, França, Itàlia, Alemanya, Regne Unit, Dinamarca i Suècia. Davant les nombroses especulacions que havia generat el cas de l’ovella Dolly, l’11 de novembre de 1997 l’UNESCO va aprovar la Declaració Universal sobre el Genoma Humà i els Drets de l’Home, on entre d’altres mesures de limitació de l’ús de tècniques genètiques en l’espècie humana, es prohibia explícitament la clonació d’éssers humans.