Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Marta Pessarrodona

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Discriminacions, segregacions (68)
Gènere, dones (87)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Pequín (Xina) (51)
37 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Dones en un tombant de segle



"avui estem en un tombant del segle amb una certa paràlisi combativa, pel que fa a la situació paritària de la dona, dins d'una societat tan fonamentalment patriarcal com sempre"


Marta Pessarrodona

No hi ha dubte que entre la primera pancarta feminista, concretament sufragista, exhibida per una obrera del tèxtil a Nottingham, Anglaterra, el 1837, i la IV Conferència de la Dona, celebrada a Pequín, la Xina, a finals d'estiu del 1995, s'ha recorregut un llarg camí, pel que fa a les dones. Per no parlar de la distància que hi ha del 1792, any de la publicació d'A vindication of the rights of woman, de Mary Wollstonecraft, als nostres dies, al nostre tombant del segle. Si més no, en el món occidental, que és, en definitiva, l'únic que molts (i moltes, per si hi ha dubtes genèrics) coneixem.

En el perillós exercici de tirar un segle enrere, una dona occidental del segle passat encarava la nova centúria, el nostre segle XX, sense vot, una cosa força lligada a sense veu. I algunes l'encaraven en plena lluita, que incloïa força més que el vot. En definitiva, a Europa no es va permetre que la dona sortís oficialment de la llar fins a la Gran Guerra (1914-1918), i hauríem d'arribar gairebé als anys trenta del nostre segle perquè el dret a vot s'establís en la majoria dels països europeus.

Aconseguint el vot i els serrells corresponents, les dones encarem el tombant de segle, cap al XXI, amb la sensació del poc rendiment, pel que fa a dones, que s'està donant a aquest vot, atribut elemental en qualsevol societat democràtica. Desempolsant la literatura clàssica feminista, com El segon sexe, de Simone de Beauvoir, del 1949, encara veiem -i en especial en el terreny concret de la política- que la dona és l'excepció que confirma la regla, per més vistoses -i, en ocasions, poc afortunades- que resultin premiers del tipus Margaret Thatcher britànica o, més enllà en el temps, una Golda Meir israeliana.

Hic et nunc, qualsevol supervivent de l'antifranquisme observa amb sorpresa la poca correlació que existeix entre la massa de dones manifestants d'aquell període i el nombre de diputades al Parlament de Catalunya i al d'Espanya. Per no parlar de ministres i consellers. De la Frederica Montseny anarquista i republicana, a la Soledad Becerril del govern d'UCD dels anys vuitanta, per no parlar de la primera consellera de la Generalitat de Catalunya, Maria Eugènia Cuenca, en plens anys noranta, ja es pot comprendre que la decepció pot planar en més d'una Cambra pròpia, i que no seria just tan sols atribuir-ho a la incontestable equació feixisme (en el nostre cas, franquisme) igual a masclisme o patriarcalisme. Per no parlar d'altres forces tan vives com empreses, bancs i mitjans de comunicació, on els llocs executius són un clar reflex de la societat en què vivim: una societat encara totalment patriarcal.

Per altra banda, hi ha el caràcter pendular de la història, l'acció seguida de la reacció, que deriva en reaccionarisme. Hi ha l'impàs de la lluita pels drets (o societat paritària, per dir-ho amb terminologia més al dia) que va patir el feminisme (insistim, al món occidental) després de la consecució del vot, que podem situar dels anys trenta al 1968, moment en què el feminisme no tan sols es rebateja, Women's Lib, sinó que emprèn noves estratègies —socials i artístiques— de l'herència de les quals encara vivim. Un nou impàs: els anys vuitanta i el dit postfeminisme, que també podríem anomenar minimalisme feminista o postmodernisme feminista, on la consigna de Mies van der Rohe de "menys és més" ja passa a ser "menys és menys". I, sens dubte, avui estem en un tombant del segle amb una certa paràlisi combativa, pel que fa a la situació paritària de la dona, dins d'una societat tan fonamentalment patriarcal com sempre. Amb un sostre de vidre o amb un mirar el món amb ulls de dona (subtítol de la Conferència de Pequín esmentada) encara pendent. Un repte, sens dubte, per al segle vinent.