Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Dues dones miren la llista de víctimes de Pinochet

Pinochet, quan era cap de les Forces Armades

Articles dependents
Augusto Pinochet
Baltasar Garzón
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Drets humans (136)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Augusto Pinochet Ugarte (116)
Baltasar Garzón (233)
Eduardo Fungairiño (11)
Emilio Massera (5)
Fidel Castro (78)
Jack Straw (42)
Jesús Cardenal (22)
Jorge Rafael Videla (13)
José Miguel Insulza (2)
Kofi Annan (135)
Madeleine Albright (29)
Manuel García Castellón (12)
Sergio Pizarro (2)
Teodoro Obiang (7)
Entitats Entitats
Alt Tribunal de Londres (7)
Amnistia Internacional (32)
Audiència Nacional (322)
Cambra dels Lords (6)
Consell d`Europa (38)
Organització de les Nacions Unides (606)
Parlament Europeu (140)
Tribunal d´Apel·lació de la Cambra dels Lords (4)
Tribunal Europeu de Drets Humans (31)
Tribunal Penal Internacional (93)
97 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Pinochet, regal d'aniversari
Drets Humans
El 10 de desembre de 1998 va fer 50 anys de la promulgació de la Declaració dels Drets Humans per les Nacions Unides. Una Declaració que havia nascut en acabar la segona guerra mundial com una exposició d’objectius que els governs haurien d’assolir, malgrat no formar part del dret internacional i sense que hi haguessin vinculacions jurídiques que obliguessin els estats a respectar el seu compliment.

Cinquanta anys després de la seva proclamació, l’existència d’aquesta Carta encara no implicava pas el compliment dels seus principis. Segons un informe d’Amnistia Internacional fet públic el 17 de juny, els Drets Humans eren sistemàticament violats en un total de 141 països i només un terç de la població mundial disposava de garanties legals per fer-los complir i reconèixer. Segons Amnistia Internacional se seguien registrant execucions extrajudicials a 55 països, execucions judicials a 40, hi havia presos de consciència a 87 estats, els casos de tortura afectaven a 117 països i les desaparicions a 31.

Però malgrat tot, era evident que en cinquanta anys s’havien fet enormes progressos en el respecte dels drets humans i l’Organització de les Nacions Unides va voler commemorar el cinquantè aniversari de la Declaració amb un acte central a cavall entre Europa i Amèrica, que va tenir com a protagonistes les ciutats de Nova York i París i que es va tancar amb un gran concert celebrat simultàniament als dos continents on van participar grans estrelles de la música popular.

Però la gran estrella de la commemoració va ser sense cap mena de dubte l’exdictador i senador vitalici xilè Augusto Pinochet que es trobava detingut a la Gran Bretanya pendent que es tramités l’extradició sol·licitada el 17 d’octubre pel jutge espanyol Baltasar Garzón que l’acusava d’haver estat al capdavant d’un “organigrama del terror” que va causar l’assassinat o la desaparició de més de 5.000 persones, el segrest i la detenció de 300.000 més i la tortura de més de 50.000. El procés contra Pinochet era la prova més clara que alguna cosa estava canviant en l’ordre polític i jurídic internacional i que, 50 anys després de la seva proclamació, començava a ser possible que els governants que havien violat sistemàticament els drets humans acabessin davant d’un tribunal.

El Cas Pinochet va esclatar el 17 d’octubre quan la policia metropolitana de Londres va arrestar l’exdictador xilè Augusto Pinochet que es trobava ingressat a la London Clinic on havia estat operat vuit dies abans, seguint una ordre d’extradició provisional tramesa pels jutges espanyols de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón i Manuel García-Castellón. L’endemà, mentre el jutge Garzón ampliava l’acte de presó contra Pinochet, imputant-li també la detenció il·legal de 79 xilens, i el govern britànic confirmava la legalitat de la detenció, centenars d’exiliats xilens es començaven a concentrar davant la clínica londinenca per corejar lemes contra l’exdictador. Paral·lelament, el govern xilè acusava el govern britànic de no respectar la immunitat que suposadament li conferia a Pinochet el seu passaport diplomàtic.

La iniciativa de Garzón es va refermar en assumir poc dies després el procés tramitat pel seu col·lega Manuel García-Castellón sobre la dictadura xilena i acusant de genocida Pinochet. El 22 d’octubre va obtenir el suport del Parlament Europeu a l’extradició, mentre les iniciatives judicials contra Pinochet es van estendre a d’altres països europeus, com Suïssa, França i Suècia, on altres jutges van cursar diferents peticions d’extradició del general, acusant-lo de la desaparició de ciutadans del seus respectius països.

El 28 d’octubre, l’Alt Tribunal de Londres va dictaminar, però, que Pinochet no podia ser extradit a Espanya perquè, com a excap d’Estat d’un país sobirà que era, la llei anglesa li reconeixia immunitat per a totes les decisions públiques preses durant el seu mandat, decisió que el jutge Garzón va apel·lar davant la Cambra dels Lords. A l’espera del resultat, el general xilè va ser traslladat a l’hospital de Grovelands Priory, un luxós establiment psiquiàtric proper a la capital britànica.

Mentrestant a Madrid, la sala penal de l’Audiència Nacional va decidir per unanimitat que la justícia espanyola era competent per jutjar Pinochet, en contra de la tesi que havien mantingut reiteradament el fiscal general de l’Estat, Jesús Cardenal, i el fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Eduardo Fungairiño. El 6 de novembre, el consell de ministres espanyol va aprovar de tramitar la petició d’extradició de Pinochet presentada pel jutge Garzón, provocant la crida a consultes de l’ambaixador xilè a Espanya, Sergio Pizarro.

El 25 de novembre, els cinc jutges del Tribunal d’Apel·lació de la Cambra dels Lords van decidir -per tres Si i dos NO- en contra de l’immunitat de l’excap d’Estat, davant els crims contra la humanitat que se li imputaven, revocant la sentència del 28 d’octubre de l’Alt Tribunal de Londres. La resolució dels lords va deixar en mans del ministre de l’Interior britànic, Jack Straw, l’extradició de Pinochet, el 9 de desembre la va autoritzar. L’endemà, el jutge Baltasar Garzón va dictar l’acte de processament contra l’exdictador pels delictes de genocidi, terrorisme i tortures, ratificant l’ordre de presó i ordenant l’embargament dels seus béns.

El ressò internacional del cas anava creixent com una bola de neu i les víctimes de Pinochet explicaven davant els mitjans de comunicació de tot el món les calamitats patides per ells o els seus familiars en els anys de la dictadura. Aquest clima va ser compartit, fins i tot, per l’administració nord-americana que, a través de la secretaria d’Estat, Madeleine Albright, va acceptar que havia estat un “error terrible” donar suport al règim dictatorial de Pinochet i el 2 de desembre va parlar de desclassificar alguns arxius secrets que vinculaven la dictadura xilena amb abusos dels drets humans i el terrorisme internacional.

L’11 de desembre, Pinochet, que s’havia traslladat a la zona residencial de Wentworth State, al comtat de Surrey, per continuar el seu arrest domiciliari i evitar les contínues escridassades dels manifestants concentrats davant el centre psiquiàtric on havia estat reclòs, va comparèixer per primera cop davant la justícia britànica i va declarar: “No reconec cap jurisdicció de cap cort que no sigui la del meu país per jutjar-me per totes les mentides que han dit de mi els senyors d’Espanya”.

Mentre el govern xilè enviava el seu ministre d’Exteriors, José Miguel Insulza, a Londres i Madrid per intentar, sense èxit, aturar el procés d’extradició, els advocats de Pinochet interposaven un recurs contra la decisió dels cinc jutges de la Cambra dels Lords que no havien reconegut la immunitat de Pinochet, argumentant que un dels jutges estava vinculat a Amnistia Internacional. El recurs va prosperar i el 17 de desembre la Cambra dels Lords va anul·lar, per primer cop a la història, una decisió anterior seva. La vista de l’apel·lació contra la decisió de l’Alt Tribunal de Londres s’hauria de repetir a principis de 1999.

El procés a Pinochet va coincidir amb la posada en marxa de dues causes contra dos membres de la Junta Militar que va governar l’Argentina als anys setantes, Jorge Rafael Videla, detingut al mes de juny, i Emilio Eduardo Massera, detingut el desembre, per “apropiació il·legal de nens nascuts en captiveri”. Els dos militars, de 73 anys, havien estat condemnats el 1985 a cadena perpètua per les atrocitats comeses per les forces de seguretat argentines sota la dictadura, però havien quedat lliures el 1990, gràcies a la promulgació d’un indult especial, que també va beneficiar un total de 1.100 militars de menor graduació.

L’envergadura del cas Pinochet havia estat tan gran que, en acabar l’any existia el convenciment general que s’havia inaugurat una etapa de transició en la jurisdicció penal internacional contra la immunitat dels dictadors que, segurament, ja no tindria marxa enrera. Les denúncies arribaven a tribunals de mig món i la mateixa Audiència Nacional de Madrid en va rebre contra personatges com Teodoro Obiang o Fidel Castro. Però tothom era conscient que l’autèntica solució no arribaria fins el dia que existís un autèntic Tribunal Penal Internacional encarregat de jutjar aquesta mena de delictes.

Precisament, el 17 de juliol de 1998 s’havia decidit a Roma, sota els auspicis de l’ONU i amb l’assentiment de 120 països, la creació d’un Tribunal Penal Internacional (TPI) de caràcter permanent encarregat de jutjar els responsables de genocidi, crims contra la humanitat, crims de guerra i agressió. Aquell dia el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va fer una crida “a posar fi a l’actual cultura global de la impunitat”. Però set països van votar en contra de la constitució del TPI (Estats Units, la Xina, les Filipines, l’Índia, Israel, Sri Lanka i Turquia), mentre 21 s’abstenien, entre ells Rússia. Tot i així, es va signar un acta constitucional del TPI (Tractat de Roma), que havia de ser refrendada pels estats abans de l’any 2000. L’acte preveia que el TPI inicies les seves tasques en un període de dos a cinc anys, un cop les Nacions Unides aprovessin els reglaments de funcionament, convoquessin les oposicions internacionals per cobrir els 18 llocs de magistrats previstos i s’organitzés físicament la seu del TPI a La Haia.

En una línia similar, però en un àmbit més restringit, l’1 de novembre el Consell d’Europa va inaugurar el Tribunal Europeu dels Drets Humans, composat inicialment per 40 jutges, amb la missió específica de vetllar pel respecte dels drets fonamentals dels 800 milions de persones que habitaven el continent.