Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Principals grups empresarials catalans

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Bancs i caixes (409)
Economia catalana (535)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Fusions, adquisicions, opes empresarials, acords (402)
Inflació, Preus, IPC (254)
Entitats Entitats
Banc Sabadell (63)
Caixa Catalunya (87)
Caixa d`Estalvis i Pensions (171)
Catalana Occident (4)
Centre Nacional d´Investigació Cardiovascular (3)
Centre Tecnològic de Telecomunicacions de Catalunya (2)
Cercle d'Economia (50)
Comissió Nacional de l´Energia (21)
Foment del Treball Nacional (61)
Gas Natural (81)
Generalitat de Catalunya (1919)
Iberdrola (29)
Institut d´Arqueologia Clàssica (2)
Mútua d`accidents de treball i malaties professionals (2)
Petita i Mitjana Empresa de Catalunya (44)
Repsol (33)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
41 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Continuïtat en el creixement
Economia catalana
El 2003 l’economia catalana va continuar creixent per sobre de l’espanyola amb una mitjana d’una dècima i gairebé dos punts per sobre de l’europea. En termes generals, la millora del PIB català es va fonamentar en una bona evolució de la demanda interna en una pauta superior al 2,5% i en una evolució favorable en la majoria de branques d’activitat: l’agricultura va superar el 3%, la indústria gairebé va arribar al 2%, els serveis van superar aquesta xifra i la construcció es va situar prop del 4%. La dada més destacada va ser que el creixement del producte interior brut (PIB) català es va concentrar a les zones de l’interior de Catalunya, a Lleida i les àrees rurals de Tarragona, que van desplaçar les comarques de Barcelona i Girona del tradicional protagonisme econòmic, entre d’altres raons pel pes assolit pels subsectors agraris de l’oli d’oliva, els cereals i el vi, que el 2002 ja havien representat el 40% de la producció agrícola a Catalunya, i que també van deixar enrere el potencial mostrat en anys anteriors pel sector turístic de la Costa Brava i la Costa Daurada.

Els experts, però, van alertar sobre el fet que l’economia catalana era massa dependent de la construcció i d’altres sectors de poc valor afegit, tot i haver mantingut sobre aquest model un creixement mitjà del 2,5% en els darrers deu anys. Així, en el seu informe de tardor Caixa Catalunya assenyalava com a factors de preocupació la reducció en el nombre d’habitatges iniciats durant l’any, uns 75.000, i l’increment alentit dels preus del pisos que s’estava produint, ja que si s’apujaven els tipus d’interès i deixaven d’haver-hi les condicions hipotecàries favorables dels darrers cinc anys perillava l’estabilitat del mercat.

Però en termes estructurals, i segons l’enquesta industrial d’empreses del 2002, les indústries catalanes representaven el 25,2% de la xifra de negocis en el conjunt de l’Estat, ja que van augmentar una mitjana anual de l’1,5% el seu volum de negocis fins a aconseguir una facturació de 112.534 milions d’euros, sobre un total espanyol de 447.234 milions d’euros. Tot i això, alguns experts van destacar la manca de dimensions de l’empresa catalana com un fre de fons a l’expansió de l’economia del país, malgrat l’existència de més de cent empreses familiars amb una facturació per sobre dels 150 milions d’euros i el creixement registrat en farmàcia, química, alimentació, material de transport i, sobretot, en el sector financer. Segons els entesos, aquest darrer sector era l’únic amb suficient dimensió per competir internacionalment i estava representat, bàsicament, per La Caixa, Banc Sabadell, Caixa Catalunya i les asseguradores Catalana d’Occident i Asepeyo.

Les previsions per al 2004 parlaven d’un creixement d’entre el 2,5% i el 2,9%, depenent però de la continuïtat en la revalorització de l’euro, que de seguir a l’alça indubtablement afectaria les exportacions. Catalunya, amb més d’un 25% del total, liderava les exportacions en el conjunt de l’Estat i així va confirmar la tendència a l’alça inaugurada amb l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea, fins a representar durant el 2002 el 0,51% de les importacions mundials sobre la base d’un 0,1% de la població mundial i el 0,39% del PIB del món, segons un estudi del departament de Treball, Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya. Aquest estudi també va recalcar que, en termes absoluts i en els deu últims anys, les exportacions catalanes s’havien doblat, al passar de 16.200 milions de dòlars el 1992 a 34.300 milions el 2002. Però el 2003 la inversió estrangera bruta a Catalunya va caure un 40,5% en el primer semestre en relació amb el mateix període de l’any anterior, i va aconseguir un total efectiu de 851 milions d’euros, mentre que les inversions catalanes a l’exterior disminuïen un 60%, amb 643 milions d’euros. En el conjunt de l’Estat la inversió estrangera bruta va destacar a l’Aragó i Madrid, amb 5.579 milions d’euros i 4.652 milions, respectivament, fins a un total de 12.377 milions, ja que aquestes dues comunitats van fer una aportació inversora exterior de 4.647 i 4.659 milions d’euros, també respectivament, fins a un total estatal de 10.721 milions. El País Valencià va rebre 23 milions d’euros i en va aportar 531 a l’exterior i les Balears, 40 de rebuts i 23 d’aportats.

Pel que fa a l’atur, a mitjans d’any la taxa es va reduir fins al 6,28% durant l’agost, mentre que a Espanya era del 8,37%, i així es va marcar una tendència constant des del desembre de l’any anterior i també es va crear una situació que no es produïa des del 1999, tot i que la xifra estatal era de 17.000 aturats més que l’agost del 2002. A l’acabar l’any, la tendència es va capgirar a l’augmentar el nombre d’aturats en 3.299 persones a Catalunya el mes de novembre, fet que va elevar la taxa d’atur al 6,48%. El nombre total d’aturats es va situar en 206.342 persones, la pitjor xifra des del mes de maig del 1998, tot i representar una taxa 2,5 punts inferior a l’espanyola i situar-se en la tercera posició de l’Estat, només pel davant de Navarra i la Rioja. Pel que fa a l’IPC, a mitjans d’any la taxa interanual es va situar en el 3,5%, mig punt per damunt de la mitjana espanyola, i a l’octubre va quedar en un 3,4%, i es va evidenciar una pujada de la inflació d’un 1,7% des de principis d’any. En el mateix període, a les Balears, la inflació interanual va ser del 2,7% i al País Valencià, d’un 2,8%, mentre que al conjunt de l’Estat se situava en el 3,1%.

Al marge de l’evolució de les variables econòmiques, el tema del dèficit fiscal (la diferència entre el que els habitants de Catalunya aportaven a l’Estat en matèria d’impostos i el que rebien en inversions i serveis per part de l’Estat, que els experts calculaven entre un 7% i un 10% del PIB català) va esdevenir la qüestió central del debat econòmic durant l’any, sobretot després que el govern espanyol desautoritzés la fusió entre Gas Natural i Iberdrola. Gas Natural havia plantejat la fusió al març al presentar una oferta pública d’adquisició (OPA) pel 100% d’Iberdrola per aconseguir el control de la segona elèctrica estatal i formar un gran grup energètic competitiu en el mercat europeu. L’oferta va ser de 15.335 milions d’euros, en la qual els accionistes d’Iberdrola rebrien 6,8 euros i 0,58 accions de Gas Natural per cada títol, per compensar les respectives cotitzacions en borsa (Gas Natural, 7.900 milions d’euros i Iberdrola, 12.800 milions). D’altra banda, Gas Natural havia de duplicar el nombre de títols, i pagar fins a 6.131 milions d’euros per garantir una fusió entre iguals. Inicialment, l’OPA va comptar amb el suport de La Caixa, que controlava més del 29% de Gas Natural, i l’oposició de Repsol, amb un 24% d’accions. El 30 d’abril el consell d’administració de la Comissió Nacional de l’Energia (CNE) va vetar l’opa explicant que l’operació posava en perill les inversions en activitats regulades del sector energètic, i el 7 de maig Repsol va adquirir un 1% més d’accions de Gas Natural, cosa que va col·locar la petroliera en condicions de fer valer la seva oposició a la fusió.

Els sectors institucionals i empresarials catalans van reaccionar criticant els bastons a les rodes posats a la fusió, que hauria permès a la nova firma esdevenir la tercera europea i la cinquena mundial del sector. En contra de la decisió governamental s’hi van posicionar la Generalitat de Catalunya, el Cercle d’Economia, Foment del Treball, la patronal de la petita i mitjana empresa de Catalunya (Pimec), fruit de la fusió de Fepime i Pimec-Sefes i els sindicats. Uns mesos més tard, els mateixos interlocutors van reclamar amb diferents intensitats un nou sistema de finançament per a Catalunya, adduint que el model vigent frenava el desenvolupament econòmic, apel·lant a una revisió més tècnica que política del dèficit fiscal català i esperant que les eleccions del 16 de novembre creessin les condicions necessàries per plantejar un debat i unes iniciatives comunes en el conjunt de la societat catalana.

En el balanç econòmic de l’any destacava el coneixement de les inversions fetes el 2002 a Catalunya en recerca científica i desenvolupament tecnològic per valor de 1.628 milions d’euros, una xifra equivalent a l’1,27% del PIB català, una dècima més del previst pel govern català, i representativa del 22,63% de les inversions fetes en aquest sector a l’Estat espanyol. Entre les inversions realitzades destacava la dotació pressupostària per al projecte d’instal·lació d’un accelerador de partícules al Parc Tecnològic del Vallès, destinat a la investigació en física i estructura molecular i amb aplicacions previstes en química, bioquímica i farmacèutica, conegut com a sincrotró. Tot i que no va arribar a bon port, el 2003 també estava plantejada l’habilitació de la central de Vandellòs, clausurada feia anys, per acollir l’anomenat projecte internacional Iter, d’investigació sobre les noves energies de l’hidrogen. Finalment, la Unió Europea es va decidir per la candidatura de la localitat francesa de Cadarache.

Així mateix, mereixia especial atenció la posada en marxa del Tercer Pla de Recerca de Catalunya, que va permetre inaugurar diversos centres d’excel·lència com ara les seus de l’Institut de Ciències Cardiovasculars, el Cresa, l’Institut d’Arqueologia Clàssica a Tarragona i el Centre Tecnològic de Telecomunicacions de Catalunya al campus de Castelldefels, a més de tirar endavant un nou corredor tecnològic per unir les ciutats de Girona, Barcelona i Tarragona, batejat amb el nom Med-Arc Catalonia, l’objectiu del qual era potenciar i coordinar recursos públics i privats per tenir més presència internacional, atreure talent i noves inversions, generar llocs treball i desenvolupar noves formes de col·laboració entre empreses i universitats per fer de Catalunya un punt de referència en la societat del coneixement, amb unes previsions de creació d’entre quinze i vint nous centres de recerca fins al 2005.