Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El sector de la construcció va continuar ben actiu el 2004 malgrat que va créixer un punt menys que el 2003.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Economia catalana (535)
Empreses multinacionals, transnacionals (451)
Entitats Entitats
Generalitat de Catalunya (1919)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
48 lectures d'aquest article
Estabilitat de creixement
Economia catalana
L’economia catalana va viure el 2004 una lleugera recuperació de la taxa de creixement del PIB, que es va situar en el 2,6%, comparat amb el 2,2% de l’any anterior. El més significatiu va ser que aquest més gran creixement va ser possible malgrat que el sector de la construcció, el gran protagonista del creixement dels anys anteriors, va créixer només un 3,2%, mig punt menys del que ho havia fet el 2003. El secret va ser un significatiu impuls del sector industrial, que va créixer un 1,7% (un punt més que l’any anterior) i semblava estar recuperant el seu paper tradicional de motor de l’economia catalana. Entre les branques més expansives hi figuraven la metal·lúrgia, la maquinària industrial i la maquinària i els materials elèctrics. Entre les branques que van decaure hi figuraven els equips informàtics, la indústria tèxtil i la pelleteria. Pel que fa als serveis, van créixer un 2,8%, mentre que l’any anterior ho havien fet un 2,4%.

El creixement de l’economia catalana es fonamentava en un avenç de la demanda interna. El consum privat de les llars havia mantingut un ritme de creixement elevat, d’expansió i en sintonia amb el manteniment de la inversió en habitatge, que va contribuir a una creació continuada d’ocupació. La despesa en consum de béns i serveis de les llars catalanes el 2004 va créixer un 3,1% de mitjana i es preveia que se situés en un 2,8% el 2005. En relació amb el sector exterior, les previsions sobre les exportacions de béns i serveis rondaven un 4% d’increment el 2004, que hauria estat de prop d’un 7% en la inversió en béns d’equipament, tot i que el desequilibri de la balança comercial va augmentar.

El creixement de l’economia catalana, a un ritme molt similar al del conjunt de l’Estat espanyol, es va produir en un context de forta expansió de l’economia mundial però amb una zona euro que va acusar els efectes de la revalorització de l’euro enfront del dòlar i de l’encariment del preu del petroli. Precisament aquest últim fet explica en bona part el que va ser la dada més preocupant de l’economia catalana el 2004: un creixement dels preus del 3,6%, quatre dècimes per sobre de la mitjana espanyola i més d’un punt per sobre de la de la zona euro.

El diferencial català d’inflació posava en relleu la millora general del nivell de vida que experimentava la societat catalana però obria alguns interrogants de cara al futur, ja que la pèrdua de competitivitat que suposava el fet que els preus creixessin més a Catalunya obligava a pensar en un nou model de desenvolupament que ja no podia basar-se ni en els baixos salaris ni en el turisme barat basat en els preus baixos.

Aquesta necessitat de canvi de model es va fer evident des de principis d’any, quan diverses empreses multinacionals van anunciar que tancarien les seves plantes a Catalunya per traslladar la producció a països asiàtics, africans o de l’Europa oriental, on els costos de la mà d’obra eren sensiblement inferiors. Era el fenomen de les deslocalitzacions que també es produïa en altres països de la zona euro i als Estats Units. Estructuralment, l’economia catalana feia els mateixos passos i travessava riscos similars als de les economies de l’àrea de l’euro: evolució de l’economia nord-americana i de les asiàtiques, i una recuperació econòmica que no s´acabava de consolidar, sota l’amenaça de l’augment dels preus del petroli i de les primeres matèries i d’un dòlar dèbil que retenia les exportacions europees, i lògicament les catalanes quan havien d’entrar en l’àrea del dòlar, a causa de la sobrevaloració de l’euro.

La definició d’un nou model de competitivitat va ser una de les prioritats del govern català, que al llarg de l’any va negociar amb tots els interlocutors socials un gran pacte de la competitivitat que posava l’èmfasi en la necessitat d’anar cap a una economia que incorporés més valor afegit per mitjà d’inversions en educació, recerca i infraestructures.