Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Inflació al desembre

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia espanyola (471)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Inflació, Preus, IPC (254)
Personatges Personatges
Cristóbal Montoro (46)
Gerhard Schröder (108)
José María Aznar (620)
Entitats Entitats
Fòrum Econòmic Mundial (18)
Organització Internacional del Treball (8)
Seguretat Social (66)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
47 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Consum i construcció, al capdavant
Economia espanyola
El 2003, en termes generals, l’economia espanyola va mantenir-se allunyada de la recessió experimentada per França, Alemanya, Bèlgica i Itàlia, ja que va créixer per sobre del 2% i també va consolidar el dèficit zero, que ja l’havia distanciat d’aquests països en ocasions anteriors, precisament l’any que França i Alemanya van acabar trencant amb el Pacte d’Estabilitat comunitari, al superar àmpliament el dèficit previst del 3%.

En síntesi, el diferencial de creixement espanyol amb la zona euro es va situar en 2,1 punts, amb un primer trimestre del 2,2%, un segon del 2,3% i un tercer del 2,4%. La dada macroeconòmica més negativa va ser la baixada experimentada per les exportacions, que en el tercer trimestre va restar 1,1 punts al PIB, dues dècimes més que en el segon, tot seguint una pauta general a Europa com a conseqüència de la constant revalorització de l’euro davant del dòlar a partir del mes de maig, que va arribar al seu punt màxim al desembre. El dèficit comercial espanyol es va incrementar en els primers nou mesos de l’any un 16,3% fins als 33.289,3 milions d’euros (134.787,9 milions d’euros en importacions davant dels 101.498,6 milions en exportacions) i, per sectors, es van detectar increments en automòbils (9,6%), béns d’equipament (5,7%) i semimanufacturats (5,1%), i disminucions dels béns de consum (-4,1%) i de les manufactures de consum (-1,6%). Per àrees, la UE es va endur el 72,3% de les exportacions, van destacar l’increment de les adreçades a la Xina i la disminució de les dirigides a l’Amèrica Llatina. Pel que fa a les importacions, el 63,8% van provenir de la UE, particularment d’Alemanya, Itàlia i la Gran Bretanya.

El consum i la construcció van ser els vectors del creixement espanyol durant l’any. En el tercer trimestre, la demanda interna va aportar tres dècimes al creixement fins als 3,5 punts, mentre que la construcció va aportar 3,9 punts i els béns d’equipament es van situar en l’1,5%, i la inversió es va mantenir en el 3,1%. La continuïtat en el creixement de les despeses de les famílies va ser explicada pel govern espanyol per l’increment de la renda disponible derivada de la fortalesa de l’ocupació i dels ingressos salarials i pel manteniment de crèdits barats, fins a fer augmentar en un 15% l’endeutament de les famílies, sobretot per l’adquisició d’habitatges. Tot i això, els punts febles de l’economia espanyola continuaven sent l’atur, el 8,98%, és a dir,1.699.197 persones, i la inflació, superior al 3%.

L’equiparació en positiu de l’economia espanyola en relació amb Europa que va fer durant l’any el govern espanyol va tenir dos episodis crítics durant l’any en les respostes rebudes des d’Alemanya, quan el canceller Gerhard Schröder va recordar al president del govern espanyol, José María Aznar, que el seu país aportava des de feia anys l’1% del PIB espanyol a través dels fons estructurals i els fons de cohesió comunitaris, i també va assenyalar la gravetat del fet que la inflació espanyola superés de llarg el 2% estipulat a Maastricht per tercer any consecutiu.

Aquestes crítiques, però, van passar desapercebudes per l’executiu espanyol, que a l’octubre va presentar els pressupostos per al 2004 amb total tranquil·litat, va prioritzar la despesa en seguretat i va augmentar la partida d’ingressos. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va anunciar que la despesa de l’Estat s’elevaria fins als 117.260 milions d’euros, un 2,4% més que en el pressupost del 2003, i que es destinarien 109.000 milions d’euros a la despesa social (les pensions, la sanitat, l’educació, l’habitatge i l’ocupació), cosa que representaria el 49% del total de les despeses del conjunt d’administracions públiques, que situava en uns 220.000 milions d’euros. Les pensions van ser la partida més important al créixer un 7%, mentre que el deute total de les administracions públiques es retallava fins al 51% del producte interior brut, uns 2,8 punts menys que el 2003. Montoro també va explicar que s’havia donat màxima prioritat a les inversions públiques amb més de 27.000 milions d’euros i que el conjunt format pels ens autònoms, la Seguretat Social i les corporacions locals s’emportarien prop de 60.000 milions d’euros. A final d’any, es va conèixer que l’Estat havia registrat fins al novembre un superàvit de 5.156 milions d’euros, equivalent al 0,7% del PIB, una xifra lleugerament inferior a l’aconseguida l’any anterior, que havia estat de 5.712 milions d’euros.

Durant l’any també va destacar l’augment del nombre d’afiliats a la Seguretat Social fins a les 16.866.901 persones, en una xifra rècord que no s’havia aconseguit des del 1985 i que mantenia el superàvit dels dos darrers exercicis governamentals i permetia disposar d’un estalvi de gairebé 8.000 milions d’euros per cobrir possibles incidències en els mecanismes generals de suport als treballadors. En aquest sentit, també va destacar l’1 d’octubre del 2003 la signatura de renovació per a cinc anys del Pacte de Toledo amb l’objectiu de defensar el sistema públic de pensions. El document indicava la necessitat de posar fre a les prejubilacions i acostar l’edat real de jubilació, els 63 anys, a l’edat legal, que es mantenia en els 65 anys. Incloïa també noves polítiques com ara la creació d’un sistema de protecció social de les persones dependents, el compromís d’estudiar l’impacte de la immigració en la Seguretat Social i la necessitat d’impulsar la creació d’ocupació per a les dones.

En l’ordre estructural, i segons les dades bianuals presentades per l’Organització Internacional del Treball, en l’últim trimestre de l’any Espanya ocupava la vintena posició mundial en productivitat i era el tercer país menys productiu d’Europa, amb 39.908 dòlars per treballador i any, només per davant de Grècia i Portugal. Pel que fa a la competitivitat, i segons l’estudi anual del World Economic Forum, donat a conèixer a l’octubre, Espanya se situava en el 23è lloc del rànquing mundial, i així va perdre tres posicions respecte a l’any anterior, en una edició que havia augmentat la cobertura geogràfica de l’estudi de 80 a 102 països i que mesurava per primer cop les variables que faciliten o dificulten fer negocis en un país. L’estudi assenyalava l’excessiva restrictivitat d’Espanya en el tema de les regulacions laborals. Les últimes dades estructurals de l’any van donar a conèixer que el 2002 l’Estat espanyol havia incrementat lleugerament les seves aportacions a l’I + D fins a l’1,03% del PIB, una xifra lleugerament superior als 7.000 milions d’euros.