Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
La inestabilitat política és el principal obstacle per al creixement econòmic del continent africà

Previsions de l'FMI

Última sessió de l'any 1995 a la Borsa de Tòquio

Articles dependents
Robert E. Lucas
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Comerç internacional: importacions i exportacions (110)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Inflació, Preus, IPC (254)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Entitats Entitats
Fons Monetari Internacional (136)
G-7 (29)
General Agreement on Tariffs and Trade (7)
Organització Mundial del Comerç (56)
Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (66)
Reserva Federal dels Estats Units (38)
Unió Econòmica i Monetària (32)
Unió Europea (1018)
Universitat de Chicago (15)
41 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Expansió generalitzada però lenta
Economia mundial
Després d'uns quants anys difícils, la salut de l’economia internacional va millorar substancialment el 1995. Ningú no posava en dubte que l’economia mundial havia entrat en un nou cicle expansiu, tot i que semblava que era difícil arribar a la taxa de creixement ideal. A nivell mundial, segons l'FMI, el creixement del PIB va ser del 3,7%.

El 1993 i la primera part del 1994 hi havia una asintonia cíclica molt forta entre els països desenvolupats, amb els Estats Units i altres països anglosaxons creixent a un ritme de prop del 3%, i la major part dels països de la Unió Europea i el Japó, que estaven atrapats per la crisi. En canvi, el 1995 els elements característics de les economies desenvolupades van ser la sintonia cíclica -amb l'excepció del Japó-, la tendència a l'estabilitat dels mercats financers durant la primera meitat de l'any -un cop salvat l'ensurt mexicà de finals del 1994- i la gradual desacceleració del creixement en el segon semestre del 1995.

En efecte, si les taxes de creixement del PIB es van recuperar amb forca el 1994, durant el 1995 la forta acceleració inicial es va anar reduint de manera progressiva. Si durant el 1994 a tota l'àrea de l'OCDE -els Estats Units, el Canadà, el Japó, la Unió Europea i Austràlia- es va créixer a una mitjana del 2,9%, el 1995 el creixement mitjà només va ser d'un 2,7%. En paraules dels economistes del Fons Monetari Internacional, el 1995 va representar una "pausa en la meitat del cide". Una pausa que, segons els experts, hauria de permetre un creixement del PIB més sòlid i ràpid a partir del 1996 i durant els quatre anys següents, sempre que es mantinguessin polítiques fiscalment restrictives i monetàriament estabilitzadores per part de tots els governs.

Del conjunt de països capdavanters de l'economia mundial, els membres del G-7, el Japó va ser el que més problemes va seguir trobant per recuperarar el creixement de la seva economia. En efecte, si el 1994 només va créixer un 0,5%, el 1995 -quan ja tothom estava, com a mínim, en un 2,5% de creixement- ho va fer, un altre cop, només un 0,5%.

L'estabilitat canviaria i financera que es va aconseguir, amb molts esforços, durant el primer semestre de l'any, va crear un marc propici per al comerç internacional, encara que durant el segon semestre van aparèixer algunes tensions, derivades principalment del debilitament del dòlar i de l'augment de la incertesa sobre el procés de la Unió Monetària Europea.

Pel que fa al comerç mundial, un altre bon indicador de la dinàmica de
l'economia mundial, el 1995 el creixement en volum de les exportacions i les importacions mundials va ser del 8,9%; no van faltar, però, problemes i amenaces a l'expansió del comerç internacional. Les temptacions proteccionistes dels Estats seguien estant a l'ordre del dia, malgrat la firma del nou acord del GATT i la creació de la nova Organització Mundial del Comerç. En aquest camp, les crisis més greus van ser les que van enfrontar els Estats Units amb el Japó i la Xina.

Pel que fa a l'ocupació, tot i que es va registrar una nova reducció de l'atur a tota l'OCDE, la taxa seguia sent molt alta: 7,8% de la població activa. En aquest camp, a més, la diferència entre les diferents /ones era molt marcada: a la Unió Europea la taxa d'atur era d'un 11%, mentre que als Estats Units només era del 5,6%, i al Japó, del 3,1%.

Pel que fa a la inflació, en els països industrialitzats d'Occident, el 1995 es van aconseguir taxes que no s'havien vist des dels anys seixanta, amb un creixement dels preus del 2-3% de mitjana.

PAÏSOS DESENVOLUPATS
Als Estats Units, com a conseqüència de les mesures preses per la Reserva Federal l'any 1994 per evitar un rescalfament de l'economia i de la crisi mexicana, el 1995 el creixement de l'economia americana es va reduir fins al 2,9%, mentre l'any anterior s'havia situat en el 4,1%. D'altra banda, la inflació seguia ben controlada, amb una taxa superior a la del 1994 però prou bona: 3,1%. Els tipus d'interès es van mantenir en el 5,75%. La desocupació també va evolucionar de manera positiva i es va estabilitzar al voltant del 5,6% de la població activa. L'aspecte més negatiu de l'economia americana va seguir sent el dèficit comercial, que era la font de moltes de les inestabilitats monetàries internacionals i de la debilitat del dòlar. Pel que fa a la política econòmica, el fet més significatiu va ser la dificultat per aprovar el pressupost del 1996 a causa de l'enfrontament entre el president Bill Clinton i la majoria republicana a la Cambra de Representants. L'enfrontament entre Clinton i el Congrés però, no va afectar els mercats financers, en què, paradoxalment, es va produir un ascens meteòric de les cotitzacions, amb un índex Dow Jones de valors industrials que, al bell mig de la crisi pressupostària, va ultrapassar els 5.000 punts.

L'economia japonesa, que s'havia convertit en model de molts països occidentals durant els anys vuitanta, va entrar en recessió a principis dels noranta, i el 1995 es trobava en una fase d'estancament, amb una taxa de creixement del 0,5% en un context deflacionari -reducció dels preus en un 0,2%-, la taxa d'atur més alta des de la Segona Guerra Mundial -3,2%-, una crítica situació del sistema financer i l'alteració de l'activitat provocada pel terratrèmol de Kobe. Els tipus d'interès van baixar fins al 0,5%.

El primer de gener de 1995, la Unió Europea es va ampliar oficialment amb tres nous membres, i va arribar així a la xifra de 15. Els nous membres eren Àustria, Finlàndia i Suècia. Amb aquesta nova ampliació, el PIB conjunt va augmentar un 7%, i la població, un 6%. D'aquest manera, la UE passava a tenir una població i un PIB més grans que els dels Estats Units o el Japó; tanmateix, si consideréssim l'acord NAFTA (acord comercial entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic), comparable a la UE, el PIB d'aquest grup de països seria un 4% més gran. Les economies del la Unió Europea van passar el 1995 per una fase de desacceleració en el seu creixement, acompanyada per una millora general de les taxes d'inflació. En la majoria dels països, el creixement del PIB es va veure frenat per un feble creixement del consum privat, a causa de les fortes reduccions i/o racionalitzacions de la despesa pública i de la incertesa dels mercats laborals. De fet, tot i que l'ocupació va seguir augmentant, no ho va fer amb el ritme suficient per reduir substancialment les taxes d'atur, que van continuar estant de mitjana al voltant de l'11% de la població activa.

La pauta de l'any a Europa la van marcar la consolidació fiscal i les lluites parlamentàries per reduir els dèficits públics. A Itàlia, a França i a Espanya van ser especialment dures. A Itàlia, la situació es va salvar in extremis; a França, la protesta va arribar al carrer, i a Espanya no es va poder aprovar el pressupost per al 1996. La novetat més important a la Unió Europea va ser la tendència general a la baixa dels tipus d'interès.

ECONOMIES EMERGENTS
A Rússia i als països de l'antiga URSS, la situació va experimentar el 1995 una millora relativa, dintre de la delicadíssima situació que patien. Si el 1994 la caiguda del PIB va ser d'un -15%, el 1995 només va ser del -2%. La inflació també va millorar, però a Rússia va ser del 200%, i a Ucraïna, del 300%. En canvi, als països de l'Est d'Europa, el 1995 va seguir sent, en termes generals, un any bo -taxes de creixement superiors, de mitjana, al 3-4%-, tot i que es va frenar una mica el fortíssim creixement que s'havia produït el 1994. Aquesta reducció sembla lògica si es té present que la majoria d'aquest països tenien molt lligada la seva sort al que fessin els països locomotora de la UE. La inflació mitjana en aquest grup de països va ser del 25%, amb l'excepció de la República Txeca, on va ser de només el 9%.

Pel que fa a Àsia, malgrat les incerteses polítiques relacionades amb la Xina i la delicada situació del Japó, la resta de països van seguir creixent a uns ritmes molt forts, del 8% de mitjana. A la Xina el PIB va créixer gairebé un 10% el 1995. Pel que fa a la inflació, es va situar en una mitjana del 8%, amb un màxim a la Xina del 18% i un mínim a Corea del Sud del 4,9%.

A l'Americà Llatina, l'evolució econòmica va ser força irregular. D'una banda hi havia països, com ara el Brasil, que semblava que havien encarrilat la situació i que havien trobat la manera de créixer amb una certa estabilitat, mentre d'altres, com ara Mèxic, Veneçuela o Argentina, encara no s'havien refet de la crisi. La situació més greu era la de Mèxic, on el creixement del PIB va ser negatiu, amb un -4,1% (amb una inflació del 35%); i també la de Veneçuela, -0,9% (amb inflació del 62%), i la d'Argentina, -1,6% (amb inflació del 3,4%). El Brasil, en canvi, va créixer un 5,5%, però amb una taxa d'inflació molt alta encara (78%). El país més estable seguia sent Xile, amb un creixement del PIB del 7%, una inflació del 8,2% i un decreixent superàvit comercial.

Finalment, a l'Àfrica, els dos grans països del continent, Nigèria i Sud-àfrica, van mostrar durant el 1995 un creixement del PIB positiu i força esperançador: 2,6% per a Nigèria i 3% per a Sud-àfrica. La inflació, en canvi, a Nigèria semblava encara fora de control, amb un 50%, mentre que a Sud-àfrica era més moderada: un 12%. La inestabilitat política en els dos països era el principal obstacle per al creixement del continent africà que, un any i un altre, s'empobria en termes relatius sense aconseguir inserir-se en el sistema econòmic mundial.

A finals del 1995, l'entrada en un nou cicle expansiu no s'havia de donar per feta. De fet, alguns analistes tenien dubtes sobre l'evolució futura de la producció. Sobretot si no s'aconseguia resoldre els problemes claus a què s'enfrontaven les economies desenvolupades. Si la inflació semblava que estava pràcticament sota control en tots els països industrialitzats, en canvi la consolidació pressupostària seguia sent el gran tema irresolt, i el dèficit pressupostari apareixia com el gran obstacle per a un creixement sostingut.