Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
L'exvicepresident del govern espanyol Rodrigo Rato va accedir a la presidència del Fons Monetari Internacional.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
George W. Bush (404)
John Kerry (20)
Rodrigo Rato (98)
Xavier Sala i Martín (10)
Entitats Entitats
Airbus S.A.S. (9)
Banc Central Europeu (107)
Comissió econòmica de l’ONU per a l’Amèrica Llatina i el Carib (1)
Comissió Europea (242)
Fons Monetari Internacional (136)
Fòrum Econòmic Mundial (18)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització Internacional del Treball (8)
Organització Mundial del Comerç (56)
Reserva Federal dels Estats Units (38)
Skoda (4)
The Boeing Company (7)
Toyota (9)
Unió Europea (1018)
Volkswagen (42)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Davos (Suïssa) (8)
Shangai (Xina) (13)
36 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Més comerç, més creixement
Economia mundial
L’exvicepresident del govern espanyol Rodrigo Rato va ser nomenat, el 4 de maig del 2004, nou president del Fons Monetari Internacional, un organisme que, malgrat les crítiques que havia rebut pel seu paper als països en desenvolupament continuava sent el punt de referència a l’hora de definir i mesurar les grans tendències de l’economia mundial. En aquest sentit, l’FMI va presentar el 2004 com un any extraordinàriament positiu per al conjunt de l’economia mundial, amb una taxa de creixement global de l’ordre del 5%, per damunt de la mitjana del 4% establert en les dècades anteriors i del 4,8% rècord assolit el 1984. A la zona euro, concretament, apuntava un creixement molt menor, pel fet que les economies europees continuaven depenent massa de la demanda internacional i poc de la innovació. Els Estats Units i la Xina havien de ser les economies que més pesarien en la dinàmica de creixement a causa del seu gran volum, mentre que Singapur, Hong Kong i Taiwan eren les economies líders en creixement.

Una novetat de l’any pel que feia a l’anàlisi de l’economia mundial va ser l’informe que va presentar a l’octubre el Fòrum Econòmic Mundial de Davos sobre competitivitat mundial, seguint una enquesta feta a més de 100 països, al capdavant de la qual hi havia l’economista català de la universitat nord-americana de Columbia i Harvard Xavier Sala i Martín. Aquesta enquesta incloïa per primer cop l’anomenat índex de competitivitat per al creixement, en el que era el primer intent seriós d’avaluar la capacitat dels països per créixer i els seus impediments, que complementava l’habitual índex de competitivitat empresarial. El primer analitzava el potencial de les economies per arribar a un creixement sostenible a mitjà i llarg termini, mentre que el segon identificava els factors que possibilitaven una alta productivitat i bons resultats econòmics. En el nou índex, el país que ocupava la primera posició era Finlàndia, seguit dels Estats Units i de la resta de països nòrdics. Entre aquests, Noruega era el que més havia millorat en relació amb el 2001. A la resta d’Europa, la Gran Bretanya era el més ben situat, i Itàlia, el pitjor, en haver passat de la 26a posició del 2001 a la 47a del 2004. El més sorprenent, Estònia, que va assolir la posició número 20. El Japó havia escalat posicions, de la 21a del 2001 a la 9a del 2004, mentre que la Xina no registrava canvis significatius en passar de la 46a a la 44a. Espanya es mantenia en la posició 23a, si bé en el tradicional índex de competitivitat empresarial baixava de la 25a de l’any anterior a la 26a del 2004.

Respecte a l’atur, el 2004 l’Organització Internacional del Treball (OIT) va comunicar les seves estimacions, que parlaven d’un total de 185,9 milions de persones desocupades al món. Per regions econòmiques, els països industrialitzats presentaven una taxa d’atur del 6,1% i l’Àsia oriental, una del 3,7%, mentre que les taxes més elevades se situaven al Pròxim Orient i l’Àfrica del nord, amb un 10,6%, i a l’Àfrica subsahariana, amb un 11,8%, entre la població laboralment censada. Amb aquestes dades, les previsions per al 2004 de l’OIT eren moderadament optimistes, en considerar que només acomplint amb les previsions de creixement econòmic a l’Amèrica Llatina, el Carib i l’Àfrica subsahariana n’hi havia prou per crear ocupació a les regions. Per contra, considerava que a l’Àsia oriental l’increment del nombre de nous treballadors (6 milions fins al 2015) provocaria un augment de l’atur. Més tèrbols eren els pronòstics per al Pròxim Orient i l’Àfrica del Nord, per l’estreta dependència que mantenien amb el petroli, el fort creixement de la població activa que no aconseguien absorbir les seves economies i la fluixa qualitat de les institucions públiques governants.

Als Estats Units, la taxa d’atur del setembre, l’última a conèixer-se abans de les eleccions del novembre, se situava en el 5,4%, cosa que significava que 8 milions de nord-americans no tenien feina. Estadísticament, vista l’evolució dels últims quatre anys, Bush esdevenia així el primer president des de Herbert Hubert (1929-1933) que acabava mandat amb una pèrdua neta de llocs de treball. Aquesta constatació va ser, precisament, una de les armes electorals emprades pels demòcrates i pel seu candidat, Johh Kerry, durant la campanya. Poc abans, al juny, el banc de la Reserva Federal de Boston va calcular que, per acabar amb la desocupació, calia crear 5,2 milions de llocs de treball. El Japó, amb un 166% de deute acumulat, una gran rigidesa empresarial i bancària i una deflació d’anys, presentava un inèdit 5% d’atur, que a mitjans del 2004 va minvar fins al 4,8%, com a conseqüència d’una refeta de les exportacions a l’àrea Sud-Pacífic i als Estats Units i de les pautes de creixement (6% fins al març).

El problema de l’ocupació es presentava de forma totalment contrària a la Xina, on els vint anys anteriors havia anat creixent de forma exponencial, al ritme marcat per les inversions estrangeres rebudes en diferents sectors de producció. En termes generals i des de la integració de Hong Kong al país el 1997, tota la costa del Pacífic xinès, amb especial incidència sobre l’àrea de Xangai, era una àrea en constant creixement i instal·lació d’indústries, creació d’infraestructures i habilitació d’energies. Oficialment, la Xina presentava un atur del 7,1% del total teòric de 800 milions de població activa de què disposava, un 33% ocupada en les àrees urbanes i un 67% en les àrees rurals, que eren afectades, respectivament, per un 3,6% i un 3,5% d’atur. Acompanyant la posada en marxa de l’economia de mercat, des del 1978, l’ocupació havia crescut considerablement en un total de 330 milions de persones, 145 milions en àrees urbanes, acompanyant la progressiva privatització d’activitats i serveis, en un procés que va portar a l’atur fins a 30 milions d’empleats públics i va ocupar-ne 17 en la indústria privada. Tot això coincidia amb la primera posició mundial en inversions estrangeres directes que mantenia el 2004, amb més de 50.000 milions de dòlars per davant dels Estats Units i l’Índia, que ocupaven el segon i tercer lloc, sobre un total mundial de mig bilió de dòlars el 2003, la meitat que el 2000, en què Tailàndia, Polònia, Mèxic, Malàisia, Brasil, Singapur, Corea del Sud i la Gran Bretanya eren els següents preferits fins a arribar al Japó, que ocupava la posició desena. El 2004, la Xina era considerada la principal manufactura del món, i entre el 1996 i el 2003 un total de 200 milions de persones havien passat del camp a la ciutat, en un procés que afectava en incorporacions, a més de l’àrea de Xangai, la regió de Guangdong i la província de Fujian, a un ritme de 2 milions de persones l’any.

L’altra cara de la Xina era Europa, que patia una falta de creixement d’anys, però també d’innovació i recerca, així com de millora en les seves exportacions, tot i haver assolit una considerable estabilitat en alguns dels paràmetres de convergència econòmica instaurats a Maastricht, com la inflació i el deute, malgrat que Alemanya i França havien depassat sobradament el 3,3% de dèficit previst i no pensaven fer-hi res de moment, mentre que Itàlia i Holanda també ho havien fet però havien anunciat mesures de contenció. De tot això se’n ressentia l’ocupació. Entre els grans països de la UE, només Gran Bretanya estava per sota de l’índex del 5% en què es considerava que un país estava en situació de plena ocupació. L’estiu del 2004, l’atur havia afectat només el 4,7% de la població activa. Cinc països més tenien uns nivells semblants o fins i tot millors: Luxemburg, un 4,3%; Irlanda, un 4,4%; Xipre i Àustria, un 4,5%, i Holanda, un 4,8%. Entre els de l’Est, el més ben situat era Hongria, amb un 5,9%, seguit d’Eslovènia, amb un 6,2%. Tot sumat elevava la mitjana d’atur europea al 9%. Finalment, segons dades de l’Eurostat els països amb més augment d’atur havien estat fins a mitjans del 2004: Holanda i Suècia, fins al 5,7% i el 6,2%, respectivament; i Txèquia, fins al 8,5%. Per contra, els descensos més elevats van ser a Estònia, en passar del 10,1% al 8,7%; Lituània, del 12,5% a l’11%, i Eslovènia, del 6,7% al 6,2%. Espanya continuava sent un dels Estats europeus amb més atur, malgrat l’entrada a la UE dels països de l’Est, que havien tingut grans reconversions en els últims anys per adaptar-se a l’economia de mercat i tenien un nivell de riquesa molt inferior a l’espanyol. Només Polònia, amb un 18,7% d’atur al mes d’agost, i Eslovàquia, amb un 15,7%, superaven la taxa de l’Estat espanyol, que se situava en l’11%, igual que Lituània. En termes relatius, també era preocupant la situació a Alemanya i França, amb un 9,9% i 9,6%, respectivament, i Itàlia, amb un 8,6%.

Pel que feia al comerç, el setembre del 2004 l’Organització Mundial del Comerç (OMC), nascuda el 1995 de l’antic GATT i encarregada de supervisar diversos acords sectorials en matèria d’agricultura, béns manufacturats, tèxtil, serveis i propietat intel·lectual, va dictaminar a favor de la UE i set països més i en contra dels Estats Units amb motiu d’una anomenada esmena Byrd que aplicava Washington per castigar les empreses estrangeres que venguessin productes al mercat nord-americà per sota del preu de cost i per distribuir els ingressos provinents de l’esmena entre les seves empreses, en una subvenció encoberta. El nou dictamen contra els Estats Units es va afegir a d’altres d’anteriors: a favor de Veneçuela i en contra de la llei ambiental que exigia una més alta qualitat al cru veneçolà que al nord-americà, o a favor de la importació de tonyina de Mèxic, o contra la imposició d’aranzels a l’acer i a l’atorgament de subvencions a multinacionals. Amb el dictamen del 2004, l’OMC va augmentar la seva credibilitat internacional, que l’any anterior havia quedat molt malmesa en fracassar la cimera de Cancún, que va seguir la de Doha de dos anys abans en què es va decidir la liberalització del comerç mundial i es va facilitar l’ingrés de la Xina.

L’any va incorporar nous litigis comercials entre els Estats Units i la UE: pels transgènics que Europa no volia comprar ni conrear, i per l’acer que els nord-americans subvencionaven per combatre les importacions. Els Estats Units no entenien per què la UE es protegia des del 1998 contra les varietats genètiques de blat o de soja i Europa no veia la necessitat dels aranzels que Washington imposava (d’entre el 8% i el 30%) a l’acer. Europa va amenaçar de boicotejar les importacions de tèxtils nord-americans i els Estats Units d’impulsar els transgènics arreu. El 2004 aquestes disputes s’estengueren bàsicament a l’àmbit de les subvencions als seus respectius fabricants aeronavals, Boeing i Airbus, mentre que els Estats Units feien acords bilaterals amb el Brasil per fundar una zona de lliure canvi a Amèrica, que integrés el Mercorsur, Colòmbia i Perú, i també el nou escenari creat amb el naixement el 8 de desembre de la Comunitat Sud-americana de Nacions, sorgida a l’empara de la recuperació del creixement econòmic a Llatinoamèrica, que, a finals del 2004, la comissió econòmica de l’ONU per a l’Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) va xifrar en un 5,5% (Veneçuela, 18%; Uruguai, 12%; Argentina, 8,2%; i Brasil, 5,2%). Els Estats Units també van emparaular negocis amb la Xina i l’Índia per potenciar les exportacions nord-americanes, amb un dòlar baix, i per deprimir les europees, amb un euro revaluat.

Aquesta situació general va acabar incidint, particularment el 2004, sobre el creixement europeu, ja per si mateix molt fluix des de la sotragada terrorista del 2001, que va seguir el boom tecnològic, i que el 2003 i el 2004 no va superar l’1,5% de mitjana, mentre l’euro perdia ganxo al món. Al marge del creixement experimentat per la Gran Bretanya, els països nòrdics i Finlàndia, tots compromesos amb els sectors tecnològics nous, només Alemanya havia posat en marxa processos inversors a la Xina i l’Europa de l’Est i en el sector de l’automoció (Volkswagen o Skoda), però amb una contundència molt menor a la practicada pels Estats Units o pel Japó (General Motors o Toyota). França pràcticament no va moure fitxa, i juntament amb Alemanya, ja feia dos anys que no actuaven com a esperó de la UE, procurant només de temperar la situació pel que feia al seu dèficit i ajornant les reformes del mercat laboral (flexibilitat, mobilitat, formació) previstes al Tractat d’Amsterdam, però mai no aplicades.

En tot aquest temps, el Banc Central Europeu va entendre que la seva part de responsabilitat en el procés era la conveniència de mantenir la inflació baixa i, a diferència dels Estats Units, no va apostar mai per fer baixar els tipus d’interès i activar la demanda interna continental, que podria haver suplit la mancança d’exportacions. D’altra banda, el mercat de capitals i borsari va jugar sempre a l’enfortiment de l’euro, confiant més en els productes financers de curt abast i en la inversió immobiliària que no pas en les grans operacions de capital, que tampoc no es van produir en quantitat suficient a Europa. En sentit estricte, l’enfortiment de l’euro havia actuat com un fre a la competitivitat europea, i també havia frenat la demanda interna. La primera cosa era reconeguda per la Comissió Europea en el seu últim informe trimestral, quan va assenyalar l’augment relatiu dels costos laborals d’Itàlia, Espanya, Grècia, Irlanda i Portugal, la baixa d’un 0,5% en els índexs industrials d’Alemanya, Àustria i Bèlgica, i l’alentiment del creixement trimestral en un 0,3%, una xifra, d’altra banda, inferior al 0,5% experimentat al trimestre anterior. Pel que feia a la demanda interna, segons xifres del Banc Central Europeu, la revalorització de l’euro havia provocat un encariment indirecte dels tipus d’interès del 0,73% entre el juny i el desembre, i castigava les economies domèstiques de la ciutadania europea i repercutia en el seu endeutament, molt alt a Espanya i la Gran Bretanya, i menor en altres països com ara Itàlia i França.