Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Tipus d´interés/Evolució Euro-Dòlar

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Comerç internacional: importacions i exportacions (110)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Personatges Personatges
George W. Bush (404)
Jean-Claude Trichet (26)
Koizumi Junichiro (30)
Wim Duisenberg (35)
Entitats Entitats
Banc Asiàtic de Desenvolupament (1)
Banc Central Europeu (107)
Fons Monetari Internacional (136)
Fòrum de Cooperació Econòmica de l´Àsia i del Pacífic (9)
G-7 (29)
Oficina d´Estadística Comunitària (10)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització Mundial del Comerç (56)
Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (66)
Partit Liberal Democràtic japonès- Partit Liberal Demòcrata (Japó) (17)
44 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Un any de lentes recuperacions
Economia mundial
En sentit estricte i amb el tema de la guerra de l’Iraq com a rerefons constant, el 2003 va ser un any pobre en resultats econòmics a les principals economies occidentals i, particularment, a les europees. Les exportacions d’Europa van patir els efectes negatius de la revalorització de l’euro davant del dòlar (la moneda europea es va revaloritzar al llarg de l’any fins a un 21% i va tancar l’exercici en el seu punt màxim: 1,2618) i es van veure afectades per una forta recessió en cinc de les seves principals economies, començant per Alemanya. Des de l’òptica europea, la raó última d’aquests problemes va consistir en l’incompliment del Pacte d’Estabilitat per part de França i Alemanya, que van arribar a un dèficit proper al 4%, i en els baixos índexs de creixement detectats en els dos primers trimestres de l’any. Aquests símptomes van ser recollits en l’informe de tardor del Fons Monetari Internacional i també en les previsions fetes al mateix temps per l’OCDE, que auguraven una recuperació molt lenta de l’economia europea i li atribuïen la principal responsabilitat en l’estancament de l’economia mundial, després de dos anys consecutius creixent la meitat que els Estats Units.

El mateix informe de l’FMI, però, va servir per parlar de la recuperació de l’economia nord-americana, que des de l’any anterior havia vist incrementar el dèficit per compte corrent fins a gairebé els 500.000 milions de dòlars i l’atur per sobre del 6%, amb uns nivells molt baixos d’inflació. Així, l’informe augurava per al 2003 un creixement mundial del 3,1%, un 7,3% per a la Xina, un 5% per a l’Índia, un 2% per a Mèxic i el Brasil, un 2,2% per als EUA, un 1,1% per al Japó i un 0,7% per a la zona euro. El 2004 millorava el pronòstic amb un 4% per al món: un 7,5% i un 5,5%, per a la Xina i l’Índia, respectivament; un 3,5% per a Mèxic i el Brasil; un 3,8% per als EUA; un 1,9% per a la zona euro i un 0,8% per al Japó.

Finalment, les dades objectives del segon trimestre del 2003 van confirmar el diagnòstic: mentre que a la zona euro hi havia cinc dels dotze països en recessió, l’economia nord-americana creixia un 3,3% (entre abril i juny), impulsada per les despeses en defensa (un 45,9% més), l’augment de la demanda interna (tipus) i de les inversions (incentius fiscals del gener) i els beneficis empresarials (trimestrals del 10,8% i interanuals del 17,4% fins als 680.000 milions de dòlars al segon trimestre). Al quart trimestre, el creixement nord-americà encara van ser més espectacular, un 8,2%, a causa de la gran demanda interna generada al país (dos terços del seu PIB) amb un tipus d’interès situat a l’1% des del juny del 2003, en la que va ser la tretzena baixada continuada de tipus.

Per alguns especialistes, però, la refeta de l’economia nord-americana també tenia la seva cara negativa: un endeutament molt alt de la classe mitjana del país (110% de la renda anual), una alta morositat hipotecària (12%), una reducció dels beneficis empresarials (-17%) a conseqüència de l’abaratiment de preus propiciat pels tipus baixos, una baixada de les inversions estrangeres a causa del dèficit, una manca d’ingressos federals provocada per la retallada d’impostos prevista a deu anys per l’administració Bush (320.000 milions de dòlars) i, sobretot, un efecte macroeconòmic negatiu de la paritat asiàtica fixa amb el dòlar, que practicava, sobretot, la Xina.

Durant l’any, el tema de la paritat monetària va preocupar particularment els principals organismes financers internacionals, que, com ara el G-7, van demanar repetidament a la Xina la lliure flotació de la seva moneda respecte al dòlar i la fi de la paritat fixa (8,28 iuans, un dòlar) que mantenia des feia temps i a través de la qual aprovisionava les exportacions i incrementava les reserves en dòlars. La petició va ser reforçada infructuosament pel president nord-americà, George W. Bush, en el seu periple per Àsia i el Pacífic del mes d’octubre i, al negar-s’hi, la Xina va apel·lar a la millora en les exportacions que li generava la depreciació del dòlar i a l’estabilitat que atorgava al desenvolupament del país, al no disposar encara d’un sistema bancari estructurat. En síntesi, la Xina no volia retallar el creixement econòmic constant del 8% que mantenia des de la dècada dels noranta, potenciat per una gran afluència d’inversions estrangeres, que segons la Conferència de les Nacions Unides sobre el Comerç i el Desenvolupament (UNCTAD) en el període 1993-2002 representaven més de 850.000 milions de dòlars (incloent-hi Hong Kong) i situaven el país en la segona posició mundial en inversions estrangeres directes després dels Estats Units, que en el mateix període havien rebut 1,3 bilions de dòlars.

En el context econòmic de l’any, el cas de la Xina no era un cas aïllat. El 2003 l’Índia era el segon pol d’atracció mundial d’inversions, potenciat pel recent trasllat al país dels fabricants nord-americans de software. Un cop completat el parc industrial siderúrgic, petroquímic i d’automoció que ja tenia i que situava l’Índia en un creixement regular superior al 5% –amb unes exportacions de 60.000 milions de dòlars–, l’Índia va consolidar una classe mitjana d’entre 100 i 300 milions d’individus en un país de mil milions d’habitants.

Amb tot, i tenint en compte el revifament de les economies emergents del Sud-est Asiàtic, les previsions del Banc Asiàtic de Desenvolupament per al període 2000-2020 parlaven d’un augment de 500 milions (de 1.200 a 1.700) de persones en edat productiva (entre 30 i 60 anys) a la regió, que faria augmentar en un 40% el PIB asiàtic conjunt i multiplicaria per quinze la renda per càpita del 2003. A més curt termini, el Banc Asiàtic de Desenvolupament preveia un creixement regional del 5,3% el 2003 i del 6,1% el 2004, tot i l’efecte depressor de la SARS sobre la Xina, Hong Kong i Singapur (minves de 20.000 milions de dòlars). Pel que feia a les exportacions, assenyalava un creixement del 14,1% el 2003, amb un augment d’importacions del 16,3% i un dèficit per compte corrent del 2,7% (el 2002 va ser del 4,1%). En aquesta conjuntura, les reunions d’octubre dels deu països membres de l’ASEAN i dels 21 de l’APEC (Fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic) celebrades, respectivament, a Bali i Bangkok, van servir per plantejar una gran zona de lliure comerç (més del 50% mundial) en l’horitzó del 2005-2010, que gaudiria d’una autonomia pròpia (de l’OMC) i s’organitzaria en uns acords progressius entre l’ASEAN, la Xina, l’Índia, Corea del Sud i el Japó.

Totes aquestes dades contrastaven amb la difícil situació que arrossegava el Japó, com a tercera potència econòmica mundial darrere dels Estats Units i la Unió Europea. El 2003, tot i el seu poder econòmic (quatre bilions de dòlars de PIB amb 130 milions d’habitants), el Japó patia una deflació d’anys (0,5% negatiu anual), accentuada per l’esclat de la bombolla tecnològica (Nikkei: de 38.915 punts el 1998 als 8.000 del 2003) i per un atur inèdit en la història del país del 5,5% (tres milions de persones). Segons els observadors, el Japó estava perdent la seva condició de líder exportador en benefici de la Xina, almenys pel que feia als Estats Units, ja que entre el juliol del 2002 i el del 2003, el balanç comercial dels Estats Units amb la Xina havia estat de 116.000 milions de dòlars negatius, per només 69.000 milions de dòlars negatius amb el Japó. Els mandataris japonesos, sobretot el primer ministre i cap del Partit Liberal, al poder des la Segona Guerra Mundial, Junichiro Koizumi, feia temps que impulsava reformes en l’administració, els aranzels comercials i la superproducció. Aquestes reformes van comportar, a finals del 2003 i un cop revalidat el mandat de Koizumi a les eleccions legislatives de novembre, un 9,2% de millora de les exportacions, tot i que el país va mantenir una gran morositat bancària, un endeutament públic del 180%, una manca de demanda interna i una molt poca innovació tecnològica.

En sintonia amb la recuperació nord-americana i asiàtica, l’Amèrica Llatina també va millorar el 2003, en termes generals, tot i la complicada situació que vivien països com ara el Paraguai, Veneçuela, Bolívia, Colòmbia, l’Equador i el Perú, sotmesos a un o altre tipus d’inestabilitat política, malgrat la democratització imperant, que convertia Cuba i Haití en els dos únics països del continent que el 2003 funcionaven al marge del multipartidisme. En general, l’economia llatinoamericana, que havia tancat el 2002 amb una lleu caiguda del 0,6%, va superar en conjunt l’1% de creixement, ja que va aprofitar la solidesa xilena i uruguaiana, el ritme mexicà, les expectatives generades pel Brasil i la nova disciplina monetària adoptada per l’Argentina, a més d’una millora general de les exportacions, d’un retorn de les inversions estrangeres i d’una refeta dels acords bilaterals i regionals amb els Estats Units a través del Mercosur i la Comunitat Andina. L’altra cara de la moneda va ser la xifra de 200 milions de pobres que la Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) havia donat com a indicador de la romanent pobresa que patia Centramèrica i Sud-amèrica.

En acabar l’any, el balanç econòmic mundial també va tenir el seu reflex positiu a Europa, coincidint formalment amb el relleu al front del Banc Central Europeu de Wim Duisenberg pel francès Jean-Claude Trichet, després de ser absolt al seu país d’una suposada participació en un obscur afer de crèdits bancaris institucionals. El canvi obeïa a un acord polític no escrit i fet durant la fundació del BCE, segons el qual el primer president proposat pels alemanys havia de ser substituït per un de francès. En tot cas, Trichet es va refermar en els principis fundacionals de l’organisme financer, que l’obligaven a complir l’objectiu de l’estabilitat dels preus.

Amb tot, a mitjans de novembre l’Oficina Europea d’Estadística (Eurostat) va confirmar el retorn d’un creixement moderat a la zona euro i al conjunt dels quinze països integrants de la UE després de diversos trimestres d’estancament i, fins i tot, de contracció de l’economia. El creixement detectat a la zona euro era del 0,4% durant el tercer trimestre del 2003 en relació amb el trimestre precedent i d’un 0,3% positiu en termes interanuals. Pel que fa a la zona de la UE, el creixement trimestral era d’un 0,3% i l’interanual se situava en un 0,6%. Així, l’Eurostat es va animar a pronosticar un creixement de l’1,18% per al 2004 i del 2,3% per al 2005, en el que considerava la fi d’una llarga davallada econòmica europea.