Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2010

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas Millet (69)
Escàndols polítics (441)
Personatges Personatges
Àngel Colom (66)
Antoni Castells (265)
Felip Puig (137)
Fèlix Millet i Tusell (57)
Gemma Montull (14)
Joaquim Nadal (189)
Ramon García Bragado (8)
Entitats Entitats
Fundació Palau (4)
Fundación Orfeó Català - Palau de la Música Catalana (50)
Olivia Hotels (2)
Palau de la Música (98)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
Barcelona (147)
81 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
El cas Palau esquitxa la classe política
Corrupció
L'alarma podia haver saltat el 2002, amb una nota anònima adreçada a la Delegació d'Hisenda de Catalunya que alertava que part dels diners de la Fundació Palau de la Música es desviaven per a utilitzacions privades. Però, el desfalc realitzat per Fèlix Millet i Tusell, president del patronat de l'Associació Orfeó Català-Palau de la Música, amb la implicació d'alguns dels seus col·laboradors, va esclatar el 23 de juliol del 2009. Les ramificacions del cas Millet, que el 2010 el van portar a la presó durant 13 dies, van esquitxar també diferents partits polítics.

En començar l’any, Millet ja havia confessat haver desviat almenys 3,3 milions d’euros per al seu benefici personal. Els havia destinat a reformar immobles de la seva propietat i a costejar, entre altres coses, viatges de la família, a més de satisfer comissions i de contractar "en negre". Les arques del Palau també havien finançat el casament de la seva filla.

El 26 de febrer, a l’assemblea ordinària de l’Orfeó Català -la primera des que es va destapar l’escàndol-, l’informe de l’auditoria Deloitte anunciava que el desfalc s’enfilava fins als 34 milions d’euros. La xifra va assolir finalment els 35 milions. En la mateixa assemblea, es va aprovar un codi de bones pràctiques, on es contemplava, entre altres, la separació entre els òrgans de govern i els executius, la limitació temporal dels mandats i les auditories comptables
i de gestió fiscalitzades per organismes públics. Tot això amb l’objectiu d’adoptar criteris de gestió compromesos amb el rigor, el control intern i la transparència.

A començaments d’abril, els primers testimonis citats pel jutge instructor, Julio Solaz, van confirmar l’existència d’una doble comptabilitat al Palau de la Música. D’una banda, el tresorer
de l’Orfeó Català, Manuel Bertrand, va explicar que Millet li presentava els comptes una hora abans de les reunions on havien d’aprovar-se. De l’altra, l’excap de comptabilitat del
Palau, Rosalia Inglés, va declarar que era habitual pagar amb sobres que contenien diners en metàl·lic a final de mes, i es va referir també a l’assignació del sou anual d’un milió d’euros
que el propi Millet s’havia adjudicat el 2008.

La teranyina del “Cas Millet” s’estenia. Al final de la primavera, les teles apuntaven cap a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i, a l’estiu, ja arribaven a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat. El Partit Popular de Catalunya (PPC) i Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) van reclamar la creació d’una comissió que investigués el presumpte finançament irregular de CDC amb fons del Palau. Es va constituir el 2 de juny. La presidia el diputat republicà Pere Vigo, i el tripartit disposava de majoria per a la votació final del dictamen. A la llista de compareixences es van incloure noms com el de l’exconseller de Política Territorial i Obres Públiques i secretari general adjunt de CDC, Felip Puig; el de l’exdirectora financera del Palau, Gemma Montull; els d’exdirigents de l’antic Partit per a la Independència (PI), com ara Àngel Colom, responsable de la sectorial d’immigració de CDC; i els dels consellers d’Economia i Finances i de Política Territorial i Obres Públiques, Antoni Castells i Joaquim Nadal. Les desavinences, els retrets i els desacords entre els membres de la comissió van dificultar el procés de forma considerable.

Paral·lelament, Millet també havia estat acusat d’un delicte urbanístic, d’apropiació il·lícita i de tràfic d’influències per a la construcció d’un hotel de luxe i d’un pàrquing subterrani davant del Palau. I aquest cop sí. El 17 de juny, la jutgessa que instruïa el cas, Miriam de Rosa Palacio, va ordenar el seu empresonament preventiu a la presó Model de Barcelona, juntament amb el seu col·laborador i mà dreta, Jordi Montull, exdirector administratiu de l’entitat. Això passava només una setmana després que la fiscalia hagués presentat una querella arran de la denúncia de l’Associació de Veïns del Casc Antic de la ciutat comtal. Tanmateix, el 30 de juny els va deixar en llibertat sense fiança perquè ja no hi havia risc de destrucció de fonts rellevants ni perill d’influència sobre altres testimonis o possibles imputats.

La demanda revelava com els presumptes acusats havien fet valer les seves influències per signar convenis amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona per modificar els usos
previstos en el terreny adjacent al Palau, inicialment destinat a equipaments educatius, i que van facilitar l’impuls de l’hotel. També descobria el concurs privat convocat per adjudicar la seva construcció. El projecte, paralitzat després de l’escàndol, es va atorgar a Olivia Hotels, propietat de Manuel Valderrama, vocal de la junta rectora de la Fundació Palau de la Música,
i preveia que es pogués reconvertir en habitatges particulars 12 anys després de la seva construcció. L’operació, a part dels beneficis que hagués comportat, implicava una comissió de 3,6 milions d’euros per als imputats.

El 21 de juny, el conseller d’Economia, Antoni Castells, va comparèixer com a testimoni davant Miriam de la Rosa, amb l’objectiu d’aclarir que en el cas de l’hotel Palau havia actuat en defensa dels interessos públics. Castells va reconèixer que hi havia hagut errors en les requalificacions dels usos dels terrenys, però que en cap cas l’operació suposava un perjudici patrimonial per a la Generalitat. A final del mateix mes, la jutgessa imputava el conseller d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, Ramon García-Bragado, i el gerent d’Urbanisme, Ramon Massaguer, per haver ocultat la titularitat real de les finques on havia de construir-se l’hotel i amagar, així, una operació especulativa. Tots dos van presentar la dimissió del càrrec a l’alcalde Jordi Hereu.

Malgrat la proximitat de les vacances, a l’estiu, es van anar descobrint més meandres de la trama. D’una banda, el 6 de juliol, en la compareixença davant de la comissió del Parlament de Catalunya que investigava la possible relació entre el saqueig del Palau i CDC, tant Fèlix Millet com Jordi Montull es van mantenir en silenci i es van negar a contestar les preguntes dels parlamentaris. De l’altra, el 8 d’agost, el diputat del PSC i portaveu de la comissió, Jordi Terrades, va afirmar que l’informe de l’Agència Tributària recollia que s’havien desviat 5,9 milions d’euros en favor de CDC entre 2001 i 2008, i apuntava, directament, al nucli de les finances del partit, concretament al secretari personal d’Artur Mas, Daniel Osácar.

El 25 d’octubre els pèrits de l’Agència Tributària van ratificar davant del jutge Solaz la implicació de CDC en el cas Palau. En el seu dictamen havien recollit com Millet i Montull ha