Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Personatges Personatges
Clement Juglar (1)
Milton Friedmann (2)
46 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
El cicle que no es torça



Estem encara immersos en un cicle econòmic expansiu, el més llarg en 100 anys, però la recessió arribarà i a la Unió Europea li falta una política monetària comuna real per esmorteïr el cop.

Joan Hortalà
President de la Borsa de Barcelona

Els malastrucs aposten per un final ràpid de la fase expansiva i, sense indicadors contundents, giren la mirada cap a la rància idea que la periodicitat és la característica definidora del cicle econòmic. Els economistes clàssics que sota el paraigua de la llei de Say sostenien la inexistència de crisis globals de sobreproducció (potser als albors de la Revolució Industrial era plausible que l’oferta creés la seva pròpia demanda), aviat van haver d’admetre que la realitat no els donava la raó.

La confirmació empírica va venir de la mà de Clement Juglar, que a mitjans del segle XIX va posar de manifest, amb suport estadístic, que la concepció bíblica dels set anys de vaques grasses i set més de vaques magres era una cosa pròpia de l’evolució econòmica. El cicle comercial observat, al voltant dels 12 anys de durada, es va convertir en punt de referència per a estudis similars que sostenien l’existència d’altres cicles, uns molt més llargs (cicles Kondratieff) i altres bastant més curts (cicles Kitchin), que en tot cas posaven de manifest com a idea definidora del cicle econòmic una periodicitat emmarcada en fases temporals determinades.

No obstant, l’estrepitós fracàs de l’anomenat Baròmetre de Harvard en allò relatiu a la predicció de la crisi del 1929 va fer anar en orris la noció de periodicitat i hi va posar al seu lloc la recurrència, és a dir, que la vida econòmica se succeeix en etapes d’expansió i de contracció, encara que sense cap tipus de regularitat temporal fixa i determinada en el desenvolupament de les fases respectives. L’experiència ha afegit que en la corresponent descripció gràfica avui ja no s’hi presenten trets punxeguts, sinó que els sostres i els terres es presenten de manera allargada.

I això és el que passa. La fase actual d’expansió econòmica és de les de més llarga durada dels últims 100 anys. Els Estats Units creixen ininterrompudament des de fa més de 120 mesos. Eurolàndia, amb lleugers vaivens, també se suma a aquest procés ja fa un cert temps. Recentment, el Japó registra taxes de creixement positives i la resta de les economies del Sud-est Asiàtic es mouen amb renovada acceleració. Ara mateix, ni l’Amèrica Llatina ni Rússia presenten símptomes desestabilitzadors.

Per tot plegat, malastrucs a part, té sentit preguntar-se fins quan i, en el seu cas, preocupar-se, segons la meva opinió molt seriosament, sobre com s’administrarà la recessió de seguida que aparegui. Perquè les particularitats d’aquest llarg procés expansiu són diferents segons la geografia.

El llarg i alt sostre aconseguit ara rep els impactes de la pujada del preu del petroli, de rebrots inflacionistes, del llanguiment dels indicadors de confiança, de l’extrema volatilitat dels mercats financers, etcètera. Tot plegat, de totes maneres, xocant amb la continuïtat d’elevades taxes d’augment del PIB i dels efectes compensatoris d’una política monetària que es revela eficaç per garantir, almenys fins ara i en termes generals, una raonable estabilitat macroeconòmica. Però també la geografia marca diferències en aquests punts i contrapunts.

El creixement americà es fonamenta en bona mesura en poderosos increments de productivitat derivats del que ha suposat i suposa la nova economia. El creixement europeu, per la seva part, es nodreix de manera important dels progressos que experimenta el sector exterior. Però mentre el creixement basat en la productivitat fa el miracle de proveir beneficis encara que baixin els preus i pugin els costos, el creixement derivat d’un sector exterior més actiu no reporta cap miracle més enllà dels avantatges convencionals en ocupació i competitivitat. Encara més, mentre que en el cas americà les polítiques estabilitzadores s’apliquen en espais homogenis i harmonitzats, no passa el mateix en el cas europeu, on, a més a més, les mateixes mesures monetàries minven en contundència i oportunitat.

Aquestes raons que expliquen les discrepàncies en la prosperitat també explicarien el diferencial de caiguda en la recessió. Perquè els fonaments no són els mateixos en el marc de l’economia real i l’eficàcia de la política monetària presenta disfuncionalitats notòries. Seria recomanable en aquest punt que, per exemple, els gestors econòmics europeus rellegissin el treball de Milton Friedmann sobre la història monetària americana en allò relatiu a la ja citada crisi del 1929.

La intensitat d’aquell crac, i sobretot la profunditat i durada de la recessió subsegüent, els raona aquest economista pel guirigall que llavors existia al Consell de Governadors de bancs centrals de la Reserva Federal, quan cada un esgrimia les raons del seu propi Estat perdent de vista la noció de conjunt. D’aquesta manera, els instruments de política monetària naixien dispersos i el control de l’oferta monetària resultava ineficaç, quan no contraproduent.

Els episodis d’aquella situació americana són semblants als que es presenten al si de l’organisme monetari europeu. Tenint en compte els bons resultats, la credibilitat i solvència de la política monetària americana el que és convenient és que, electivament, es tingui una política monetària comuna, ni la de l’un ni la de l’altre, ni tan sols la mitjana de totes juntes. Les conseqüències derivades d’aquesta mancança expliquen, en bona mesura, la debilitat dels nostres plantejaments anticíclics i, si no canvien, segur que explicaran les deficiències en l’administració de la pròxima recessió, que un dia o altre arribarà. Perquè el cicle sempre es torça. Sorprèn, per tant, que en l’interval interessi més l’abast de la bonança actual que preveure els efectes del seu esgotament. I és que si bé tant els optimistes com els pessimistes s’equivoquen, mentre que aquells viuen feliços, aquests no.