Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Llengua catalana (1362)
Poder legislatiu i lleis (992)
Entitats Entitats
Generalitat de Catalunya (1919)
73 lectures d'aquest article
35 impressions d'aquest article
El concepte de llengua pròpia



"El concepte de llengua pròpia, aplicat a la catalanitat, téel referent simbòlic ipolítícque equival a dir que és la llengua del país, la llengua nacional"




Lluís Jou
Director general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya

La llei de política lingüística és un bon marc peravançaren la difusió del coneixement i de l'ús del català a Catalunya i, per tant, en la igualtat de drets d'oportunitats de tots els ciutadans. També representa una clarificació dels conceptes jurídics que serveixen de base al model lingüístic català que dissenya l'Estatut d'autonomia. D'un d'aquests conceptes, el de llengua pròpia, que té innegables referents simbòlics, en resulten conseqüències jurídiques que donen cohesió al text legal com a instrument de protecció del català. És convenient d'exposar-les.

D'acord amb l'article 3.1 de l'Estatut, l'article 2.1 de la llei qualifica el català com a llengua pròpia de Catalunya i diu també que, com a tal, singularitza Catalunya com a poble. Per tant només el català és reconegut com a llengua originària, tradicional i històricament arrelada al país, amb l'excepció de la Vall d'Aran. El preàmbul aclareix aquesta idea declarant que "la llengua catalana és un element fonamental de la formació i la personalitat nacional de Catalunya", "la veu original"amblaqual la comunitat lingüística catalana "ha fet al llarg dels segles una valuosa contribució a la cultura universal" i "el testimoni de fidelitat del poble català envers la seva terra i la seva cultura específica".

La llei delimita extensament els efectes jurídics d'aquesta declaració tot fent de la regulació dels usos lingüístics d'un sistema coherent. Del fet que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya, en resulten conseqüències d'abast territorial, institucional i de format.

Des de l'òptica institucional, el català, com a llengua pròpia, és la llengua de totes les institucions de Catalunya, i en especial de l'Administració de la Generalitat, del'Administració local, de les corporacions públiques, de les empreses i els serveis públics, dels mitjans de comunicació institucionals i de l'ensenyament. Quan la llei regula aquests àmbits, ho fa sempre per es-tablirques'hi utilitzarà normalment el català.
Des de l'òptica territorial, el català és, a més de la llengua de les Administracions territorials catalanes (Generalitat i corporacions locals) i de la toponímia, la llengua en la qual la societat tendeix a desenvolupar tota l'activitat i, per tant, la llengua preferentment emprada per les altres institucions de Catalunya (notariat, registres, administració de l'Estat, confessions religioses, institucions estrictament privades amb interès públic, sindicats...) i, també en general, per les empreses i entitats que ofereixen serveis al públicen el territori de Catalunya. Quan la llei considera convenient regular aquests àmbits, ho fa en els termes de garantir-hi la presència del català, sovint amb l'expressió "almenys en català".

Finalment, del concepte de llengua pròpia se'n deriva un mandat a les institucions per raó del qual han de promoure'n el coneixement i fomentar-ne l'ús entre els ciutadans. Per això cal adoptar les mesures ne cessaries per tal que tota la població conegui el català i el castellà i perquè el català sigui present a tots els àmbits de la societat. I, en aquest sentit, la llei preveu tot un seguit de mandats a la pròpia Administració o als particulars per aconseguir una presència significativa de la llengua catalana als mitjans de comunicació escrits, a les emissores de ràdio i televisió, la producció editorial, les arts de l'espectacle, la cançó, la cinematografia i en general la difusió de la cultura, la informàtica, l'enginyeria lingüística, la publicitat, les activitats laborals i professionals, les esportives, associatives o lúdiques.

D'aquesta manera, el concepte de llengua pròpia, aplicat a la catalanitat, té el referent simbòlic i polític que equival a dir que és la llengua del país, la llengua nacional. Té, a més, el contingut jurídic necessari per donar coherència interna a la llei de política lingüística en tot allò que representa una actuació de defensa o de foment de l'ús del català.

Finalment, podríem dir que el concepte de llengua pròpia és de tipus col·lectiu. Per això afecta sobretot re ferents que resulten patrimoni de la col·lectivitat: el territori, les institucions pròpies, la difusió cultural, l'ús públic o comunitari. Així, el concepte de llengua pròpia es distingeix ben clarament del de llengua oficial, que l'article 3 de la llei aplica amb plena igualtat al català i al castellà amb eficàcia personal.

El reconeixement del català com a llengua pròpia exigeix que sigui oficial. Si no ho fos, no seria possible el seu ús a l'Administració i als actes jurídics i, per tant, no podria ser emprat amb normalitat a les institucions pròpies ni pels ciutadans. A més a més, per motius polítics i sociolingüístics prou coneguts, la llei de política lingüística, d'acord amb l'Estatut d'autonomia, també declara oficial el castellà, que ho és igual que el català en un règim de doble oficialitat. D'aquesta manera, les dues llengües poden seremprades indistintament pels ciutadans, no només en les activitats privades (per a això no cal declaració legal), sinó també en totes les activitats públiques, i els actes jurídics fets en qualsevol de les dues tenen, pel que fa a la llengua, plena validesa i eficàcia a l'Administració, a la justícia, als documents públics i als mercantils i en tots els àmbits oficials.

Amb la declaració de doble oficialitat es protegeixen amplíssimament els drets lingüístics de tots els ciutadans de Catalunya. La llei de política lingüística combina els dos conceptes per tal de conciliar harmònicament el dret individual de coneixement i d'ús de les dues llengües i el dret col·lectiu de conservació, foment i presència pública normal de la llengua pròpia.

Per això podem dir que la llei és una bona eina per avançar en el procés de recuperació pública del català en tots els àmbits i un gran instrument de cohesió social i de promoció de la igualtat dels ciutadans.