Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Salvador Cardús i Ros

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Festivals i premis literaris (704)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Antoni Deig (21)
Ramon Torrella (9)
Entitats Entitats
Cadena COPE (52)
Conferència Episcopal Espanyola (65)
Conferència Episcopal Tarraconense (11)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
67 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
El Concili que va arribar per sorpresa



"Cal esmentar la passivitat dels bisbes espanyols davant els atacs a Catalunya, mantinguts encara el1995"


Salvador Cardús i Ros

Per causes diverses, l'Església catòlica catalana de començament dels anys noranta, amb alts i baixos, una mica a batzegades, ha començat a donar mostres d'un cert desvetllament. Entre la crisi postconciliar que l'havia estabornit, la transició a la democràcia a Espanya que l'havia obligat a ser discreta, i la manca de lideratges en tots els sectors, i tot i el manteniment d'una notable vida interna latent i discreta, semblava que tenia poca cosa a dir a la societat en general. L'última paraula significativa havia estat, el 1985, el document sobre les arrels cristianes de Catalunya.

Però des de 1991 hi ha hagut una sèrie de moviments que van culminar amb la celebració, el 1991, del Concili Provincial Tarraconense, convocat inesperadament el 1992 per l'arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella. El més significatiu d'aquest concili, doncs, és que no va ser convocat per resoldre cap problema concret, sinó que responia a un estat general de malestar i d'inquietud, a la consciència que "calia fer alguna cosa" per apaivagar les demandes, cada vegada més extenses, dels qui -si se'm permet l'expressió- "volien canya": és a dir, dels qui demanaven algun senyal de vida, especialment entre la jerarquia.

Entre els elements positius que havien provocat la inquietud cal comptar l'èxit de la proposta del bisbe de Solsona, Antoni Deig, sobre la conveniència de disposar d'una Conferència Episcopal Catalana. Una autonomia eclesial urgent perquè el llenguatge de l'Església espanyola és difícil d'entendre des de Catalunya. Com a exemple, només cal esmentar la passivitat dels bisbes espanyols davant els atacs a Catalunya, mantinguts encara el 1995, fets des de l'emissora de la qual són propietaris, la COPE.

Sigui com sigui, el 1995 es tornava a celebrar un Concili provincial català, després de 238 anys. El Concili, estructurat en quatre temes -l'evangelització, la Paraula de Déu i els sagraments, l'atenció als pobres i marginats, i la coordinació interdiocesana-, acollia 158 membres de les vuit diòcesis, amb veu i vot, repartits entre 14 bisbes, 68 sacerdots, 36 religiosos i religioses i 40 laics, entre els quals 45 eren dones.

Malgrat que a l'aula conciliar hi va haver una gran llibertat de paraula i que hi van ser presentats tota mena de sectors eclesials -potser les qualitats més destacades per tothom-, la pressa amb què van ser tractats una gran quantitat de qüestions i la voluntat fèrria dels responsables de l'organització per evitar que es prengués cap posició que incomodés el tarannà conservador de la cúria vaticana o que exacerbés l'espanyolisme de la Conferència Episcopal Espanyola, van fer que els resultats concrets fossin relativament poc innovadors o rellevants. Així, posem per cas, el nom d'una possible Conferència Episcopal Catalana no va ser recollit ni com a possibilitat en els textos finals. En definitiva, es va forçar que el vot merament consultiu dels membres del Concili fos pràcticament idèntic al vot deliberatiu que, finalment, es veurien amb cor de fer els bisbes. Tant és així que es comptava, doncs, que Roma donaria fàcilment el seu vist-i-plau -la recognitto al document enviat pels bisbes. El fet, però, és que en acabar el 1995 ningú no en sabia encara res i, per tant, sis mesos després de la clausura de les sessions conciliars -més temps del que havia durat el mateix Concili-, les resolucions encara no eren públiques, i oficialment no es podien portar a terme.

És clar que els resultats del Concili provincial de 1995 no es podran mesurar només, ni principalment, per les resolucions que s'hi van aprovar, sinó per l'experiència de diàleg eclesial -ara imparable- que va proposar, i perquè va obrir la porta al debat intern de l'Església catalana, fent-lo més transparent, i amb conseqüències immediates a diverses diòcesis: en unes molt positivament, d'activació pastoral, en d'altres de manera indirecta, provocant una certa conflictivitat que ha de portar en el futur a resoldre problemes llargament encallats. El Concili, doncs, sense respondre a cap dels problemes concrets que té plantejats l'Església catalana, probablement haurà estat un clam a favor del debat obert que, tard o d'hora, s'hi ha de produir.