Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Vicenç Villatoro

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Felipe González (226)
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Aznar (620)
Josep Maria Cullell (29)
Julio Anguita (42)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Iniciativa per Catalunya (87)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Catalunya (2926)
Sitges (40)
51 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
El contradictori oasi català



Vicenç Villatoro, director de l'AVUI

La vida política catalana del 94 es construeix a partir d'un eix central: el suport de CiU a la continuïtat de l'assetjat govern del PSOE a Madrid. Per tant, es pot dir pròpiament que la vida política catalana es construeix al voltant d'un eix que li és extern, feudatari de la política espanyola. Aquesta paradoxa de fons en provoca d'altres. El 94 és l'any d'una evident espanyolització de la política catalana, d'una pèrdua de pes dels debats interns a favor dels debats d'àmbit estatal, d'un empobriment visible de la confrontació política a Catalunya, que gairebé es limita a discutir com la Generalitat ha fet front a la terrible onada d'incendis de l'estiu. Però, paradoxalment, l'any 94 és també l'any de l'allunyament del clima polític català del de la resta de l'Estat, de la consolidació d'una lògica social i política diferenciada, de l'increment dels recels mutus, del gran distanciament. Resumint-ho, en l'any 94 el debat de la política catalana passa a ser el mateix que el de la política espanyola: la maldat del govern socialista i la conveniència d'un suport de CiU que li permet anar superant la travessia del camp de mines començada el 6 de juny del 93. Es participa, doncs, en el mateix debat, però les conclusions que se'n treuen són molt diferents.

Les enquestes canten, i al costat de les enquestes la gran macroenquesta de les eleccions europees. A Espanya, els socialistes s'enfonsen dia a dia. Els esclaten a les mans els escàndols propiciats per la seva prepotència en els anys de la majoria absoluta. El suport de CiU és vist com un xantatge dels catalans per buidar l'Estat de recursos i competències. El PP, la premsa vocacionalment antisocialista i IU alimenten aquestes dues sensacions i, de fet, en capitalitzen el resultat. Però a Catalunya la suma entre socialistes i convergents ocupa l'àmplia franja central de la societat catalana, i l'argument de l'estabilitat i de la inconveniència d'avançar eleccions convenç bona part de la ciutadania, potser perquè va combinat amb un altre factor: el pànic a un PP que a Catalunya és una força marginal, excèntrica, d'un discurs pre-lerrouxista inquietant. D'altra banda, el balanç des del punt de vista autonòmic dels acords PSOE-CiU és molt escàs, però les campanyes de la premsa cavernícola i de la dreta espanyola ajuden a dissimular-ne l'escassetat. En la mesura que els qui volen fer caure el govern són els mateixos que denuncien la persecució dels castellanoparlants a Catalunya, diuen que Pujol es queda tots els diners i fan estar pendents tot l'any d'una sentència del Constitucional que amenaça la política de normalització lingüística, el ressò que obtenen a Catalunya és molt negatiu. A Catalunya la davallada del prestigi socialista és menys intensa, hi ha una comprensió alta del suport de Pujol a Gonzàlez i el front opositor encapçalat pel PP no creix proporcionalment a com ho fa a Espanya.

Certament, aquest mapa diferenciat provoca grinyols a l'interior dels partits catalans. En provoca, naturalment, a l'interior dels socialistes, que veuen aigualida la seva funció d'oposició a Catalunya per culpa de la necessitat que té el PSOE dels vots de CiU a Madrid. Aquesta crisi d'identitat és el paisatge de fons de la revolta dels capitans en el congrés de Sitges del PSC, només explicable del tot a través d'una complicada dinàmica de contrapesos interns, sovint no gens ideològica. També CiU té moments de dubte sobre el seu paper. Però, sobretot, CiU sent damunt seu l'alè de l'encalç contra el govern central i, de tant en tant, veu com els canons que participen en el setge apunten també Barcelona. En aquest sentit, CiU viu atacs de nervis quan li esclaten a les mans escàndols a imatge i semblança dels que amenitzen la vida política madrilenya, que forcen la dimissió del conseller Cullell, que pengen interrogants damunt d'altres consellers i que creen el clima d'una remodelació de govern que en acabar l'any sembla inevitable i dràstica i al final no ho serà tant. Però aquesta lògica entre les dinàmiques catalana i espanyola provoca grinyols arreu. En provoca a Iniciativa per Catalunya, que ha de patir l'alineament d'Anguita amb algunes estratègies anticatalanes que formen part del setge antigovernamental. En provoca a un PP marginalitzat i sense opcions a Catalunya, diagnosticada com la seva assignatura pendent si vol manar a l'Estat. En provoca a ERC, convertida a Madrid en la cirereta exòtica del front antisocialista, al costat d'Aznar i Anguita, mentre calla a Catalunya.

En el tempestuós 94, Catalunya ha volgut semblar un oasi. Imatge fictícia i de pèssims antecedents. Però és obvi que Catalunya ha reaccionat d'una manera pròpia i específica davant dels estímuls polítics, estímuls que li han vingut més de la situació espanyola que pròpiament de la catalana. Catalunya s'ha espanyolitzat en el 94 en les preguntes polítiques que ha volgut respondre. S'ha desespanyolitzat en les respostes. Amb el temps en veurem les conseqüències.