Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Catedràtics, Rectors Universitat, professors (61)
Nacionalismes (143)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Personatges Personatges
Enric Fossas (3)
34 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
El debat sobre la reforma constitucional



"La profunda transformació de l'Estat espanyol en aquests darrers 20 anys no ha resolt l'anomenada "qüestió nacional", és a dir, l'acomodació de Catalunya i el País Basc"



Enric Fossas
Professor de Dret Constitucional de la UAB

El vintè aniversari de la Constitució espanyola de 1978 ha transcorregut entre commemoracions oficials que han celebrat la seva vigència, i fortes crítiques que han posat en qüestió la seva operativitat.

Aquesta circumstància mostra per ella mateixa el balanç que es pot fer dels 20 anys de Constitució: la Carta Magna i la seva aplicació es valoren positivament, però hi ha un aspecte que, encara avui, genera insatisfacció: l’Estat Autonòmic. És a dir, hi segueix havent un ampli acord sobre els grans principis constitucionals (Estat democràtic de Dret, Monarquia parlamentària) excepte en la organització territorial. Per alguns s’ha anat massa lluny i cal “reconduir” el procés autonòmic; per altres, la Constitució ja “ha tocat sostre” i per això s’ha de “rellegir” o, tal vegada, reformar. Però en aquest punt es dona una paradoxa: ningú vol obrir el debat sobre la reforma constitucional, conscient de la manca de consens polític i social, però aquest consens no es podrà assolir mai si no s’endega algun dia tal debat.

Mentrestant, les forces polítiques podran seguir fent plantejaments confusos, sense explicitar clarament els seus objectius ni els procediments per aconseguir-los. De la lectura de les Declaracions aparegudes al llarg de l’any 1998 (des de la de Barcelona fins a la de Mérida, passant per la de Lizarra) no se’n desprèn que hi hagi algú que disposi d’un projecte constitucional alternatiu a l’Estat Autonòmic, amb o sense reforma constitucional. Se’n dedueix tant sols que les forces nacionalistes (majoritàries) de Catalunya, el País Basc i Galícia qüestionen el marc constitucional actual, mentre els partits d’àmbit estatal s’aferren a una determinada interpretació de la Constitució. Però això no permet fer la demagògica distinció entre partits “nacionalistes” i partits “constitucionals”: es pot ser lleial a la Constitució tot propugnant la seva reinterpretació o la seva reforma (aquesta sembla que es l’opció majoritària dels ciutadans, segons les enquestes d’opinió), i es pot ser deslleial als principis constitucionals volent imposar un consens constitucional que exclogui les minories.

Al capdavall, el que ha fet palès el debat político-mediàtic al voltant de la Constitució és que la profunda transformació de l’Estat espanyol en aquests darrers vint anys no ha resolt definitivament l’anomenada “qüestió nacional”, és a dir, l’acomodació de Catalunya i el País Basc en una nova organització política d’Espanya. Però això només és atribuïble, en part, a la Constitució de 1978, que no va establir un model acabat d’organització territorial: l’actual model autonòmic es va veure notablement condicionat per les pre-autonomies (el “café para todos”), i es desenvolupà fonamentalment amb els pactes autonòmics entre els dos grans partits estatals (PSOE-PP) i amb la jurisprudència constitucional. Aquest model s’ha desenvolupat sota la lògica de la descentralització (generalització, fragmentació i igualació d’una autonomia administrativitzada), mentre les demandes dels nacionalistes bascos i catalans estan orientades per la lògica de la identitat (reconeixement nacional i autonomia “política”).

Darrera les dues lògiques s’hi amaguen concepcions profundament divergents sobre la configuració nacional d’Espanya: aquest es l’autèntic problema de l’Estat Autonòmic, que no es merament tècnic sinó essencialment polític. Per això, la seva solució requereix una nova cultura política i un nou consens constitucional abans de començar qualsevol reforma.

Si es consoliden algunes tendències actuals (hegemonia de les forces nacionalistes a Catalunya i el País Basc, manca de majoria absoluta del partit governant a Espanya, avenç del procés de pau al País Basc, integració europea) els debats constitucionals no tant sols no desapareixeran sinó que augmentaran. En un futur no gaire llunyà, l’assoliment d’un nou consens possiblement es farà imprescindible, i la reforma constitucional, probablement inevitable. Aleshores, els aniversaris seran, segurament, menys controvertits.