Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Aspecte de la presa d'Aznalcóllar dos dies després del trencament, durant les tasques per taponar-la

Com es neteja el fang tòxic

Un peix mort al riu Guadiamar

Articles dependents
L'ecosistema de Doñana i l'aigua
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Accidents i catàstrofes humanes (458)
Empreses multinacionals, transnacionals (451)
Medi ambient, ecologia, parcs naturals (342)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Isabel Tocino (13)
Loyola de Palacio (18)
Entitats Entitats
Boliden Apirsa (4)
Coordinadora d`Organitzacions d`Agricultors Pagesos i Ramaders (11)
Junta d`Andalusia (25)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Andalusia (38)
287 lectures d'aquest article
386 impressions d'aquest article
El desastre d'Aznalcóllar
Doñana
L’any 1998 es va produir un dels accidents ecològics més greus que hi havia hagut mai a Europa: la matinada del 25 d’abril es va trencar una de les basses de neteja de les mines de pirita d’Aznalcóllar (Andalusia) i 5 milions de metres cúbics de residus minerals líquids altament tòxics es van vessar a les aigües del riu Agrio, amenaçant el parc de Doñana -un dels espais naturals més emblemàtics d’Europa-, milers d’hectàrees de terreny agrícola i la rica zona pesquera de la desembocadura del Guadalquivir.

El gegantesc embassament on es produí l’accident, d’una capacitat de 60 milions de metres cúbics, havia estat construït per Dragados y Construcciones entre 1973 i 1977. Formava part del complex miner d’Aznalcóllar, adquirit per la multinacional sueca Boliden l’any 1987, d’on s’obtenien diversos minerals, principalment zinc, plom, coure i plata. En el procés d’extracció d’aquests minerals del material obtingut de la mina, s’utilitzaven grans quantitats d’aigua, que junt amb la pirita i productes residuals s’emmagatzemava en dues enormes basses veïnes. L’aigua embassada, era molt àcida, sense oxigen i amb metalls pesants (Ferro, Sofre, Cadmi, Plom, Zenc, Coure, Mercuri, Manganès, Arsènic i Tali). En conjunt, l’embassament tenia prop de mig quilòmetre d’ample i un quilòmetre i mig de llarg, i estava limitat per un mur que inicialment tenia 20 m d’alçada, i amb el temps s’havia anat fent créixer fins arribar als prop de 60 que tenia en el moment de l’accident. Un corriment del subsòl que suportava aquests dics va ser probablement la causa de la seva ruptura, encara que no estava clar si el corriment va ser d’origen natural o induït per les explosions mineres.

L’onada d’aigua i llots contaminats que va sorgir per l’enorme esborranc va abocar-se al riu Agrio, seguint el qual va arribar al Guardiamar, afluent del Guadalquivir. En el seu camí es va desbordar, produït un front contaminant de 500 m, i tres quilòmetres de longitud. Els seus efectes van ser devastadors de forma immediata, ja que es tractava d’aigua sense oxigen, que mata per asfixia qualsevol ésser viu, i contenia àcid sulfúric, que crema la matèria viva. A més, els llots arrossegats contenien metalls pesants, que en acumular-se en els éssers vius afecten la respiració cel•lular, disminueixen la fertilitat i ataquen els sistemes nerviós i immunològic.

La natural alarma que un accident d’aquestes característiques ja hauria produït en qualsevol lloc, va ser en aquest cas molt més gran. Immediatament es va témer per l’equilibri del Parc de Doñana, tant pels efectes directes de l’onada tòxica sobre el riu Guardiamar que el travessa, com per la possible contaminació dels seus aqüífers, acumulacions d’aigua subterrània que alimenten les maresmes del parc. L’estratègia immediata de l’Administració va ser desviar l’aigua cap al Gualdalquivir, confiant que el seu cabal diluís els llots. Es va taponar el mur destruït de la bassa de la mina, es van tancar unes comportes que el riu Guardiamar tenia abans d’entrar a les maresmes de Doñana i es van construir tres murs de contenció.

Al cap de 24 hores de l’accident, la matinada del diumenge 26, l’onada arribà als límits de Doñana. Els murs van aconseguir frenar la força de l’aigua, que es va desviar al Guadalquivir, però una part va quedar embassada a la zona d’Entremuros, situada a les portes del Parc Nacional. Aquestes accions van evitar que la riuada tòxica arrasés la zona de Doñana qualificada de Parc Nacional i gestionada pel Ministeri de Medi Ambient .Tanmateix, no va quedar igual de protegit el territori que hi havia al voltant d’aquest indret central, qualificat de Parc Natural, de titularitat de la Junta d’Andalusia. Així, quedà negada d’aigües tòxiques la zona anomenada Lucio del Cangrejo Grande, considerada també d’alt valor ecològic. Evidentment, l’aigua tòxica abocada al riu Guadalquivir va baixar fins a la seva desembocadura, on va arribar el dia 27, amb les queixes dels pescadors de Sanlúcar de Barrameda, que temien quedar-se sense pesca. Però la imatge més desoladora la oferien 4.500 hectàrees de terrenys majoritàriament de cultiu (arròs, olivera, cotó i fruiters) cobertes per una espessa capa de fang. Tota la flora i fauna de la riba del Guardiamar, en una longitud de 43 km, havia estat afectada. La Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG) calculava unes pèrdues de 12.000 milions de pessetes: 2.000 milions en conreus i la resta per la pèrdua de potencial productiu de les terres. Consideraven que les terres serien improductives durant uns 10 anys.

A l’entorn de la catàstrofe es produí ben aviat un reguitzell de visites i declaracions dels responsables de les diferents administracions que tendien, sempre, a espolsar-se qualsevol responsabilitat i a acusar a les altres administracions. La ministra espanyola de Medi Ambient Isabel Tocino acusà el Departament d’Indústria i Treball de la Junta d’Andalusia per haver autoritzat les preses de contenció de les mines d’Aznalcóllar. La Junta va contraatacar dient que la Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir, depenent del Ministeri, era la responsable de la gestió de l’aigua i dels residus que s’abocaven al riu Guadiamar. Tanmateix, la Junta acusà a l’empresa Boliden, i li donà tota la responsabilitat. La Unió Europea també es va veure implicada ja que finançava l’empresa a través de la Junta. També hi va haver acusacions entre els directors del Parc Nacional i del Parc Natural, que ja feia temps tenien difícils relacions. El Director de la Estació Biològica de Doñana, òrgan format per investigadors, depenent del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) reclamà a ambdues administracions una actuació urgent, davant la gravetat de la catàstrofe. Com era d’esperar, l’organització ecologista internacional Greenpeace no es va mantenir al marge, i el dia 29 es va presentar amb un vaixell per elaborar un informe de la situació i les conseqüències de la riuada tòxica, i solidaritzar-se amb els grups ecologistes locals. Des del dia de la riuada, aquests grups havien estat col•laborant amb els operaris de Medi Ambient per treure els peixos i amfibis morts, que varen arribar a ser unes 30 tones, amb la finalitat que no se’ls mengessin les aus. També havien estat salvant els nius d’aus que havien quedat abandonats, desprès que molts d’ells haguessin estat arrossegats per les aigües.

Finalment, el dia 30 es creà un òrgan Coordinador, on estaven representades la Junta d’Andalusia, el Govern espanyol, els ajuntaments afectats i la Unió Europea. Amb l’assessorament d’alguns del científics més destacats de l’estat, experts en sòls, aigües, contaminants químics i aspectes biològics, presidits pel director del CSIC, es va decidir que l’actuació més urgents eren l’eliminació de materials tòxics acumulats, tan dels llots que havien quedat dipositats en els marges i fons del riu Guardiamar com dels tres hectòmetres cúbics d’aigua tòxica acumulats en terrenys annexes al Parc Nacional, mitjançant productes químics com la calç viva que fessin perdre l’acidesa de l’aigua i precipitessin els metalls. Posteriorment s’haurien de plantar vegetals que absorbissin els metalls pesants.

Aplicant el principi de qui contamina paga, l’òrgan coordinador decidí que Boliden hauria de ser la responsable de la retirada i reubicació dels llots contaminats, que l’empresa decidí resituar a la mateixa zona minera. També es va acordar que Boliden assumís les indemnitzacions exigides pels agricultors. L’empresa minera, que al seu país té una imatge de solvent i preocupada per l’ecologia, assumí la responsabilitat del desastre.

La retirada de llots era urgent, calia fer-ho abans que arribés la tardor, per evitar que les pluges arrosseguessin els metalls pesants cap a les aigües subterrànies dels aqüífers de la zona, on podrien quedar acumulats centenars d’anys. Es disposava només 150 dies de termini per treure els 3 milions de tones de llots dipositats, cosa que comportava la utilització d’un nombre elevadíssim de camions i la participació de milers de persones. La tasca a fer semblava tan ingent que l’organització conservacionista Adena i altres veus demanaren la intervenció de l’exèrcit, però la ministre de Medi Ambient no ho va considerar necessari. A més, molts experts demanaren la utilització de maquinaria lleugera a fi que no es barregessin els llots amb la terra agrícola, però només es va fer així en alguns trams del riu.

La retirada dels fangs es va allargar fins a final d’any, però per sort la tardor del 98 no va ser gaire plujosa a Andalusia. A més, no es van poder retirar completament els llots, i segons els experts prop un 10% restà a la llera del Guardiamar. Això obligà a preveure mesures complementàries per inactivarlos i a una vigilància exhaustiva de l’evolució de les substàncies que romanien en el lloc contaminat, així com dels efectes indirectes que poguessin tenir sobre les cadenes tr˜fiques.

Els fangs però no eren l’únic problema. El grup d’experts del CSIC ja va advertir en un informe emès el 7 de maig que considerava molt necessari treure abans de tres mesos part de l’aigua tòxica que, aïllada per dics, quedava als voltants de Doñana, a la zona d’Entremuros. Segons Greenpeace els residus tòxics continuaven entrant al parc nacional des del Brazo de la Torre, indret on des del primer dia havia quedat acumulada part de l’aigua tòxica vessada. Aquests acúmuls d’aigua altament tòxica representaven un perill perquè podien contaminar els aqŸífers de Doñana. Els metalls pesants que s’havien dipositat tenien una elevada toxicitat, perquè són acumulatius, mai s’eliminen. Si bé el nombre d’aus mortes inicialment no era excessivament elevat, es preveia que els residus podien minvar la seva capacitat reproductiva i provocaria morts en la incubació. Els animals que ingerissin residus es convertirien en verí per als seus depredadors, i el mateix li passaria a la flora.

Un altra potencial perill era la contaminació de les aigües del riu Gualdalquivir, i com a conseqüència del seu estuari i de les espècies del seu ric banc pesquer. Mentre els ecologistes deien que el Guadalquivir mostrava alts índexs de contaminació per minerals, la Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir (CHG) considerava normals la concentració de metalls i Loyola de Palacio, Ministra d’Agricultura, ho reafirmava menjant llagostins en públic.

Les conseqüències immediates de la catàstrofe d’Aznalcóllar no van ser tan greus com s’havia temut inicialment, però el que era impossible de preveure eren els efectes que podria tenir a llarg termini sobre l’aigua, la flora i la fauna de Doñana. Diverses autoritats es van mostrar molt satisfets per haver salvat el cor de Doñana, però els ecosistemes naturals no entenen de fronteres administratives i ningú no sabia quines podien ser les repercussions finals d’una catàstrofe d’aquesta magnitud.