Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Militars, policia, guerrillers (104)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Blas Piñar (1)
Fidel Castro (78)
Franjo Tudjman (32)
José María Aznar (620)
Milorad Obradovic (2)
Momcilo Perisic (1)
Muammar al-Gaddafi (26)
Nicolae Ceauşescu (3)
Saddam Hussein (164)
Sali Berisha (17)
Slobodan Milosevic (155)
Vojislav Kostunica (27)
Entitats Entitats
Parlament de Rússia (42)
Parlament de Sèrbia (9)
Tribunal Penal Internacional (93)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Iugoslàvia (17)
Albània (35)
Bòsnia i Herzegovina (58)
Sèrbia i Montenegro (73)
Belgrad (Sèrbia/Iugoslàvia/Sèrbia i Montenegro) (34)
55 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
El dia en què no va caure cap mur



El règim de Milosevic no era pròpiament una dictadura i el seu final no s'assembla al de Ceausescu

Francesc Veiga
Professor d'Història de l'Europa Oriental a la Universitat Autònoma de Barcelona

El 5 d’octubre, la força de les imatges que arribaven de Belgrad parlava per si mateixa. Només calia fer un mínim comentari per acompanyar-les. No obstant, mentre les hores passen i en aparença torna la rutina de la normalitat, al mateix temps que el panorama polític iugoslau es torna més complex i entren en competició factors inesperats o que no encaixen en l’esquema preestablert, comencen a ressonar en alguns mitjans de comunicació occidentals les inevitables tonteries.

Un grup de ciutadans escombren l’esplanada situada davant del Parlament iugoslau, coberta per les restes d’una nit de celebracions després de la renúncia de Milosevic.

Una de les més simpàtiques és la frase del president del Govern, José María Aznar, assimilant els canvis polítics a Sèrbia a la caiguda de l’últim tros del Mur de Berlín. La televisió estatal, molt en el seu estil, va elaborar un minireportatge d’urgència per a l’informatiu nocturn de divendres passat en què emparentava els successos de Belgrad amb la caiguda dels règims comunistes del bloc de l’Est, en el ja més que llunyà 1989; com si les masses al carrer fossin la “venjança de la història” contra el comunisme. A l’octubre del 1993, la multitud es va intentar sumar als parlamentaris atrinxerats al Parlament de Moscou, i eren comunistes barrejats amb neofeixistes. Les masses que el 1997 van sortir al carrer a Albània, i que van col.lapsar l’Estat fins a extrems increïbles, ho van fer contra el president Sali Berisha i el seu Partit Democràtic, de color ben blau.

Amb una memòria històrica tan curta, no és estrany que molts líders polítics es limitin a fer frases buides, per si les mosques. Però aquesta vegada, el president Aznar es va deixar portar per l’entusiasme i li va sortir una reflexió que recorda un discurs de Blas Piñar, cap a l’any 1992, amb motiu de la partida de les primeres forces espanyoles d’interposició a la guerra de Bòsnia. En aquella època, el vetust líder franquista assegurava que la Legió sempre estaria a punt per lluitar contra el comunisme. Per a més tragèdia, les baixes més serioses que va tenir el contingent espanyol ho van ser pel bombardeig de forces croates —catòliques i bastant dretanes, per cert— contra un campament, l’estiu del 1993.

Tot això passa quan, ja conjurada la possibilitat d’un bany de sang a Belgrad, la situació política sèrbia es comença a posar interessant. Milosevic no se’n vol anar. Hi està posant una serenitat característica de líder postcomunista, molt allunyada del model Ceausescu, tan gastat aquests dies. Potser està fent una mostra pública d’allò que els serbis denominen inat, una característica que ells consideren molt peculiarment seva i que ve a ser una mena de tossuderia impassible. Però això pot complicar molt el panorama polític en un futur pròxim, perquè sembla difícil que de moment algú pugui portar a terme alguna acció concreta contra ell, a part d’agitar les conegudes desqualificacions morals, que en política solen ser paraules que s’emporta el vent.

Slobo va conservar la sang freda i la va encertar. I ara què? Kostunica no l’entregarà a les potències occidentals ni al Tribunal Penal Internacional (TPI), perquè això li restaria valuoses simpaties a Sèrbia; entre elles, les de l’aparell del règim anterior, que confia en ell perquè la transició es faci sense violències ni purgues. A més a més, el mateix Vojislav Kostunica s’ha manifestat públicament en contra de la independència del cèlebre Tribunal Penal Internacional, que se’n recorda d’alguns i s’oblida d’altres (com del difunt president croat Franjo Tudjman).

Detenir Milosevic i jutjar-lo pot ser difícil. Ja no es pot fer a la romanesa, de pressa, corrents i enmig del tiroteig. A més a més, l’opinió pública occidental va perdonar als revolucionaris romanesos del 1989 aquella mascarada que va acabar amb la vida de Ceausescu. Per processar Milosevic amb totes les de la llei ha de passar un cert temps: el país ha de viure la seva transició, assentar les noves institucions, reemplaçar tot l’aparell de l’era Milosevic. Es clar que a Slobo “pot passar-li alguna cosa”; però un atemptat que li costés la vida rebaixaria moltíssim la popularitat de Kostunica, perquè donaria la imatge que no controla realment el poder o que pretén tapar la boca del deposat mandatari.

Milosevic, com ha passat amb altres líders balcànics protagonistes d’aquesta dècada de guerres i tripijocs, sap coses que resultarien compromeses per a molts, això està clar. Començant pels militars iugoslaus, que si es veiessin amenaçats pel TPI potser es posarien nerviosos i amenaçarien la precària estabilitat de la transició. No oblidem que fins i tot dos exalts comandaments, Perisic i Obradovic, es van passar fa temps al que en una altra època era oposició anti-Milosevic, però tenen els seus pecadets per oblidar durant les guerres iugoslaves.

La situació al Belgrad de l’any 2000 resulta substancialment diferent de la que van patir els règims comunistes del 1989, començant perquè Sèrbia no era pròpiament una dictadura, encara que quedi tan políticament incorrecte afirmar-ho ara. Hem de recordar que Milosevic va caure perquè va organitzar malament unes eleccions en un país on hi havia partits polítics que estaven permesos i que podien fer sondejos.

Els mitjans de comunicació estaven cada vegada més controlats pel règim i la policia actuava abusivament, però això no es correspon exactament amb la definició de dictadura.

Tornem a l’obligat referent croat: és el que passava al país veí fins a la mort de Franjo Tudjman, i no se solia parlar en aquests termes d’un honorable aliat dels occidentals. Si Slobodan Milosevic no s’hagués posat en embolics amb les urnes i el suport popular, ara seguiria a la presidència, tal com ha passat amb Saddam Hussein, Castro i al-Gaddafi, tres malvats oficials més de la política exterior dels Estats Units molt utilitzats per presidents de dretes.