Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cinema (199)
Llengua catalana (1362)
Entitats Entitats
Conselleria de Cultura (31)
Motion Picture Association of America (4)
78 lectures d'aquest article
391 impressions d'aquest article
El doblatge del cinema al català



La Generalitat va perseguir amb la via de la subvenció i la pressió. Per a alguns sectors d'elit de l'opinió publicada, el català no val per al cinema, sinó només per a la intimitat i la poesia.

Lluís Jou
Director general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya

Dilluns passat, les distribuïdores de cine i la Conselleria de Cultura de la Generalitat van fer pública una declaració conjunta en què les primeres anuncien la decisió de doblar al català, i el conseller de Cultura, la intenció de proposar al Govern la derogació del decret 237/1998, de foment de l'oferta cinematogràfica doblada i subtitulada en català.

Per mesurar l'abast d'aquesta doble decisió cal tenir en compte tres aspectes relacionats amb el mercat cinematogràfic de Catalunya i amb el decret: l'objectiu, el mitjà emprat i el resultat aconseguit.

L'objectiu marcat per la llei de política lingüística era i encara és clar: garantir una presència significativa de la llengua catalana en l'oferta de pel•lícules doblades o subtitulades. Un objectiu incontestable, a la vista de l'oferta migradíssima de productes internacionals doblats al català, en especial per les grans companyies americanes, malgrat que el mercat de Catalunya és el primer d'Europa en espectadors per habitant (4,4 l'any 1997 quan la mitjana europea era de 2) i el sisè mercat del continent en nombre absolut d'espectadors.

Alguns sectors d'elit de l'opinió pública, o per ser més precisos, de l'opinió publicada, defensen que pretendre que els productes estrangers també estiguin doblats al català és inútil i que no hi ha cap més via per garantir cinema en català que la promoció del que es produeix a Catalunya en català. Darrere d'aquest posicionarnent hi ha un cert complex d'inferioritat col•lectiu: el català és apte per a la intimitat, per a les coses de casa, i no serveix per a tot allò que ve de la comunitat internacional. El català és, per aquest sector, una llengua minoritària, de segon nivell, que cal conservar per a la poesia, per exemple, pera no per a tot el que té prestigi i incidència social.

Aquest posicionarnent és, a més d'acomplexat, fal•laç. A Alemanya, només és de producció alemanya el 16% del cinema que s'hi exhibeix. A Itàlia, el 24%. A França, el 37%. A Espanya, el 13%. No és seriós pretendre l'exclusió del català dels productes doblats i exigir tan sols la protecció de la producció pròpia. Per això, la llei de política lingüística, a més de preveure la promoció del cinema produït a Catalunya (al qual per cert la Generalitat va destinar l'any passat més de 700 milions de pessetes, 12 vegades més que la quantitat atorgada per al doblatge), encomana al Govern que garanteixi la presència del català al cinema doblat.

El mitjà per aconseguir aquest objectiu ha estat doble: la subvenció i la pressió. Per la via de la subvenció, entre el 1989 i el 1999 només quatre de les cinc majors americanes van accedir a doblar al català. En 11 anys van doblar 28 pel•lícules. D'aquestes, només vuit van ser de producció americana,
i la resta, europees, i sempre distribuïdes amb un nombre de còpies escàs. La Generalitat va demanar una vegada i una altra el doblatge de pel•lícules d'estrena i de gran impacte en el públic com ara Pocahontes, Titànic i El príncep d'Egipte. La resposta, el menyspreament. Per les majors, Catalunya no existia i la llengua catalana era del tot desconeguda i remota.

Calia, per tant, emprar també mesures de pressió. Sense complexos de Goliat... ni de David. Mesures de pressió intel•ligibles per a les majors: la normativa i la regulació. Per això el Govern va aprovar el decret del cinema, amb el suport, malgrat algunes amnèsies sobtades, del PSC-PSOE, d'ERC i d'IC-EV. Un decret que va provocar immediatament l'interès de la direcció de les majors als Estats Units i de l'entitat que les representa, la Motion Picture Association of America (MPA).

Precisament gràcies al decret va ser possible fer conèixer internacionalment la vitalitat del mercat català i la nostra realitat sociolingüística. El fruit del tracte directe amb la MPA va ser l'inici del diàleg constructiu amb els responsables de les cinc majors a Espanya, fins llavors sempre negat. Un diàleg al qual instava la MPA preocupada per la hipotètica proliferació de normatives sobre doblatge als nous mercats d'Europa, com Polònia, Turquia, Suècia o Rússia.

El resultat d'aquest procés és clar: les majors decideixen doblar al català, si bé demanen de fer-ho lliurement i sense una normativa concreta. Això significa un canvi en l'actitud i en la cultura empresarial d'aquestes companyies, les qual, quan operin a Espanya, tindran en compte el català al mateix nivell que les llengües de demografia semblant. Significa, també, un reconeixement explícit a la importància del mercat i de la nostra llengua. En xifres, aquesta nova actitud significarà un canvi quantitatiu i qualitatiu del panorama del doblatge al català. Si l'any 1998 les cinc majors van doblar al català dues pel•lícules americanes, i el 1999, tres, el 2000 ja han confirmat vuit títols. Aquests doblatges, als quals caldrà afegir els que facin les distribuïdores catalanes (Lauren Films, per exemple), entraran, a partir d'ara, en la dinàmica del dia a dia de quatre de les cinc majors.

S'avança, per tant, en l'objectiu marcat per la llei de política lingüística: que el català tingui un lloc als cinemes de Catalunya i que els ciutadans puguin elegir la llengua de la pel•lícula que veuen. S'hi avança, a més, havent convençut les empreses del prestigi i importància de la llengua catalana i obrint la porta a la complicitat fins on ara hi havia desconeixement i incomunicació.