Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Desplaçats, exiliats, refugiats (86)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Al-Hasan ibn Muhammad (23)
Driss Basri (3)
James Baker (13)
Mohammed ibn al-Hassan (62)
Entitats Entitats
Alt Comissionat de les Nacions Unides per als refugiats (18)
Exèrcit marroquí (2)
Front Polisario (24)
Govern del Marroc (23)
Organització de les Nacions Unides (606)
República Àrab Saharaui Democràtica (10)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Magrib (13)
Estat Espanyol (1908)
Marroc (87)
Marràqueix (Marroc) (3)
Rabat (Marroc) (14)
Sàhara Occidental (21)
Tindouf (Algèria) (2)
42 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
El drama del Sàhara



El nou ajornament de la celebració de la consulta electoral afegirà noves cotes de desil·lusió i desesperança a la població dels campaments de refugiats de Tindouf

Antoni Segura
Catedràtic d'Història de la Universitat de Barcelona

Entre maig i setembre, sota els auspicis de James Baker, enviat especial del secretari general de l’ONU, el Marroc i el Front Polisario es van reunir dues vegades a Londres, una a Ginebra i una altra a Berlín per intentar desbloquejar la situació creada per la presentació de milers de recursos que amenacen d’ajornar, indefinidament, el referèndum d’autodeterminació del Sàhara Occidental. El 15 de juliol del 1999, la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (Minurso) va fer pública la primera llista de les 84.251 persones que van ser declarades aptes per participar en el referèndum.

Poc després, rebia 79.125 recursos de persones que reclamaven la seva inclusió en el cens de votants i que sol·licitaven examinar els expedients i revisar la decisió adoptada. El 30 de desembre d’aquest mateix any es va acabar la identificació de les quatre agrupacions tribals del cens espanyol del 1974 que han estat font de discòrdia entre les parts. De 51.220 sol·licituds només van ser acceptades 2.135 persones per participar en el referèndum, cosa que va originar una altra allau de recursos. En conclusió, entre l’agost del 1994 i final del 1999 es van identificar 198.469 sol.licituds, i va resultar un cens de 86.386 persones que compleixen les condicions per participar en el referèndum, xifra que no és acceptada pel Marroc, perquè donaria el triomf a l’opció independentista. En última instància, el problema no és tècnic, sinó polític.

El nou ajornament de la celebració de la consulta electoral afegirà noves cotes de desil·lusió i desesperança a la població dels campaments de refugiats de Tindouf. Es tracta d’unes 200.000 persones que, des de fa 25 anys, sobreviuen gràcies a la solidaritat internacional –especialment de les institucions i ONG de Catalunya i de la resta d’Espanya– en unes de les zones més dures del desert algerià. De la rudimentària organització socialista dels campaments adoptada pels primers refugiats s’ha evolucionat cap a formes més complexes de distribució dels escassos recursos disponibles i dels serveis sanitaris, escolars, de formació universitària (hi ha sahrauís estudiant en universitats de Cuba i Algèria) i professional, de transport i d’entreteniment (incloent-hi les colònies de nens sahrauís que cada estiu visiten Catalunya).

Tot i amb això, el pas del temps ha donat lloc a l’aparició dels primers comerços als campaments i a una incipient diferenciació social entre els refugiats. El més significatiu, no obstant, és el deteriorament anímic provocat pels successius ajornaments de la consulta com a conseqüència de la política obstruccionista del Marroc. No és estrany, doncs, que l’Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) hagi rebut 87.600 peticions de refugiats per ser repatriats a l’est del mur de contenció (territori controlat pel Front Polisario) i llibertat de moviments per poder visitar els seus familiars a l’oest del mur.

A la zona controlada pel Marroc s’hi localitzen les principals ciutats i el territori útil (fosfats, aigua) de l’antiga colònia espanyola. En els últims mesos, la població sahrauí ha protestat en reiterades ocasions pel deteriorament de les condicions de vida, l’elevat percentatge d’atur i els greuges comparatius respecte als colons marroquins arribats amb l’Exèrcit. Especialment greus van ser els esdeveniments del setembre del 1999, quan la policia va respondre carregant brutalment contra una manifestació de sahrauís formada per estudiants, llicenciats a l’atur i treballadors i extreballadors de l’empresa de fosfats. Al febrer del 2000, amb motiu de l’aniversari de la República Arab Sahrauí Democràtica (RASD), hi va haver nous incidents a Aaiun i Smara, i també a Agadir, Rabat i Marràqueix, on resideixen estudiants sahrauís.

La reacció de Mohammad VI (destitució de Dris Basri, ministre de l’Interior, home de confiança de Hassan II i responsable del dossier del Sàhara) significa un canvi en l’actuació reial. Hassan II va utilitzar la reivindicació de la marroquinitat del Sàhara per legitimar una monarquia que afavoria la corrupció i negava les llibertats més bàsiques al poble marroquí (i al sahrauí).

Durant unes quantes dècades, el conflicte va ser instrumentalitzat per tapar les insuficiències democràtiques del règim marroquí i l’horror de la repressió impulsada pel monarca. En canvi, Mohammad VI sembla que vulgui utilitzar el conflicte del Sàhara com un element de dinamització del procés de transició política sense abandonar per això la reivindicació de la marroquinitat del Sàhara Occidental i vigilant l’actitud de l’Exèrcit. És el que al Marroc denominen la “tercera via”, que passaria per atraure’s la voluntat dels sahrauís residents al territori (gairebé la meitat dels que tenen dret a vot) afavorint la seva participació política, millorant el seu nivell de vida amb inversions en infraestructures i equipaments i prometent un reconeixement del fet diferencial. El Polisario, de manera molt lògica, rebutja la proposta, i ha denunciat que, al mateix temps, s’insisteixi en el dret a participar en el referèndum de tots els que han presentat algun recurs per endarrerir-ne la data. Un any després d’acabades les identificacions, la situació continua estan bloquejada i no s’hi veu cap solució a mitjà termini. Des d’Europa, i des d’Espanya, que no podrà eludir les responsabilitats d’una descolonització precipitada i mal consumada, ha arribat el moment d’impulsar polítiques de pau i de fer arribar un missatge de solidaritat, concòrdia i entesa a les dues parts.