Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
El Liceu després de les flames

El Liceu esfondrat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Arquitectura, patrimoni, monuments, edificis singulars (130)
Incendis i foc (239)
Personatges Personatges
Albin Hànseroth (2)
Alfredo Kraus (5)
Carmen Alborch (31)
Cristina de Borbó i Grècia (45)
Cristóbal Halffter (2)
Enric Lacalle (7)
Ignasi Solà-Morales (6)
Jaume Aragall (5)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Carreras (11)
Josep Maria Caminal (3)
Juan Carlos López (1)
Montserrat Caballé (16)
Núria Espert (9)
Oriol Martorell (5)
Pasqual Maragall (676)
Sofia de Grècia (70)
Soler José Manuel (1)
Victòria dels Àngels López García (8)
Entitats Entitats
Ajuntament de Barcelona (355)
Bombers de Barcelona (5)
Diputació de Barcelona (49)
Generalitat de Catalunya (1919)
Gran Teatre del Liceu de Barcelona (77)
Guàrdia Urbana de Barcelona (70)
Ministeri de Cultura (62)
Palau de la Música (98)
Palau Sant Jordi de Barcelona (48)
Patronat del Consorci del Liceu (6)
Teatre Victòria (11)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
300 lectures d'aquest article
661 impressions d'aquest article
El foc destrueix el Liceu
El dilluns 31 de gener, una petita espurna d’un bufador va provocar l'incendi del Gran Teatre del Liceu. Les flames van destruir l’escenari i el pati de butaques en només cent trenta-cinc minuts. Tot i l’espectacularitat del foc, la resta de les dependències (el Cercle del Liceu, el Conservatori i el Saló dels Miralls) i la façana van quedar intactes.

El foc, que va començar al voltant de les 11 del matí, no va quedar apagat fins a primera hora de la tarda. Per prevenir la seva reactivació, un equip dels bombers de Barcelona va vigilar-lo durant tota la nit.

Poc després de declarar-se l'incendi, policies vestits de paisà i guàrdies urbans van traslladar la col·lecció modernista que acollia el Liceu al Palau de la Virreina. Una cadena humana, que es va formar en pocs minuts, va permetre salvar un centenar d’obres (70 quadres, escultures, rellotges i mobles petits), entre les quals hi havia les firmes de Ramon Casas, Modest Urgell, Santiago Rusiñol i Francesc Miralles.

Durant tot el matí es van sentir explosions provocades per bosses de gas acumulades a les canonades. El foc semblava del tot descontrolat quan el sostre de la platea encès es va enfonsar sobre el pati de butaques. Però cap a un quart d’una del migdia les flamarades havien minvat, i a les cinc de la tarda el cap de bombers, Juan Carlos López, va comunicar que l'incendi estava completament apagat.

El director general del teatre, Josep Maria Caminal, va qualificar el fet de "sinistre total" en un primer moment, quan les flames i les explosions de gas envaïen el teatre d’òpera.

L’espectacularitat de l'incendi va créixer quan es va formar una columna de fum que es podia veure des de tota la ciutat.

Un treballador del Liceu i quatre bombers van haver de ser atesos per intoxicacions pel fum. El perill que el foc s’escampés als edificis veïns va portar els bombers i la Guàrdia Urbana a desallotjar els habitants dels edificis del costat com a mesura preventiva. Altres mesures de precaució van ser el tall del trànsit a tota la Rambla i el tancament dels accessos del metro de l’estació del Liceu.

En un primer moment, no es va creure necessari restringir la circulació de vianants, i milers de persones van passar pel lloc del sinistre per veure com cremava el Gran Teatre. Al migdia, la Rambla va ser totalment desallotjada davant la possibilitat que la façana caigués.

El director general del teatre, Josep Maria Caminal, va assegurar que el Liceu complia les mesures de seguretat "previstes en la legislatura vigent". La ministra de Cultura, Carme Alborch, va revelar que el Consorci del Liceu estava a punt d’aprovar un pla de millores en el teatre en el qual es preveia millorar la seguretat. Alborch va subratllar que aquest fet no significava que "les mesures de seguretat no funcionessin correctament".

Els més crítics amb les mesures van ser els membres del Partit Popular a l'Ajuntament. Per Enric Lacalle era evident que una espurna "no podia causar un desastre com aquest". El regidor es va queixar també de les condicions "tercermundistes" en què havien treballat els bombers durant les tasques d’extinció.
La mateixa tarda de l'incendi del teatre líric es va celebrar una reunió extraordinària i urgent del Patronat del Consorci del Liceu al Palau de la Generalitat. Totes les administracions públiques i els partits polítics van expressar la seva voluntat que el Liceu es pogués reconstruir immediatament.

El resultat de la reunió extraordinària va ser l’acord sense cap mena de discrepància de reconstruir el Liceu entre el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya i el de l'Ajuntament de Barcelona. Segons l’arquitecte responsable del projecte de reforma del teatre, Ignasi de Solà-Morales, la reconstrucció del teatre en el mateix lloc costaria uns 4.000 milions de pessetes, però a finals d’any ja es calculava que les obres tindrien un cost de gairebé 10.000 milions. Aquest arquitecte va explicar que la reconstrucció seria fidedigna a l’estil i forma de l’antic.

D’altra banda, aquell dia es va saber que el Liceu cobraria abans d’un mes els 2.000 milions que cobria l’assegurança de la companyia Royal Insurance Espanya. La Junta de Propietaris del Liceu va anunciar que aquella quantitat es destinaria a la reconstrucció de manera íntegra.

També el 31 de gener, nombroses personalitats de la cultura van expressar la seva desolació per la pèrdua del Teatre del Liceu. Algunes d’aquestes persones es van traslladar a la Rambla de Barcelona, on van fer pública la seva postura davant l’esdeveniment. Entre elles, la soprano Montserrat Caballé, que es va abraçar al director del teatre i va plorar en contemplar les destrosses. La famosa cantant va demanar als ciutadans i a les institucions "un esforç comú per refer el Liceu abans d’un any".

El tenor Josep Carreras va fer una trucada telefònica des dels Estats Units per oferir el seu suport i expressar el seu desig que es reconstruís el teatre. Aquest oferiment també el van atorgar Victòria del Àngels, Jaume Aragall, Alfredo Kraus, Núria Espert, Oriol Martorell i Cristóbal Halffter, entre molts altres. L'endemà, la premsa internacional es va fer ressò de l'incendi i va lamentar la pèrdua que suposava per al món operístic. Van sumar-se a aquesta actitud solidària molts directors de teatres operístics d'arreu del món.
L'1 de febrer va ser el dia de la visita de la reina Sofia i la infanta Cristina a les restes cremades del Liceu. Però també el moment que els veïns van expressar tristesa per la destrucció del teatre i preocupació perquè no se'ls havia deixat dormir a casa per ordre de l'Ajuntament. A més, els habitants dels edificis que envolten el Liceu creien que la construcció del nou teatre serviria d’excusa per accelerar unes expropiacions que en aquells moments s’havien aturat.

El dia que va seguir l'incendi, el director general del Liceu, Josep Caminal, va manifestar que la continuïtat laboral dels treballadors del teatre estava assegurada. Així, Caminal va anunciar que l’orquestra iniciaria els assajos aquell mateix dia i que el cor ho faria l’endemà.

La direcció ja parlava de buscar espais alternatius per continuar oferint una programació artística reduïda. Aquesta iniciativa va anar seguida de l’oferiment de les principals sales de teatre catalanes per facilitar aquesta distribució de concerts. També el director artístic del Liceu, Albin Hànseroth, que al setembre renovaria en el càrrec fins al 1998, va insistir que no calia esperar al 1997 (data prevista de reobertura del teatre) per reprendre l'activitat operística.
La primera òpera de la temporada que es va oferir fora del teatre destruït va ser Turandot, de Puccini, el 4 de març, al Palau Sant Jordi. Aquest espai, el Palau de la Música i el Teatre Victòria serien els llocs on s’escenificarien les òperes en substitució del Gran Teatre del Liceu.

L’endemà de l'incendi també va ser el dia que el cap dels bombers, Juan Carlos López, va afirmar que el Liceu no complia la normativa aleshores vigent en matèria de seguretat. López va aclarir que perquè el teatre la complís hauria fet falta "ensorrar-lo totalment, i això era un patrimoni de la humanitat" que cap institució no podia destruir.

El dimecres 2 de febrer, es va saber que el titular del jutjat d’instrucció número i 9, José Manuel Soler, havia ordenat dimarts a la policia que precintés el recinte del Liceu "amb la finalitat d’impedir que terceres persones puguin interferir o perjudicar la investigació en curs per aclarir les causes del sinistre".

El jutge va ordenar que no s’iniciés cap demolició que afectés les finques del costat del teatre sense l’autorització d’un perit. La fiscalia de Catalunya va demanar informes per conèixer les mesures de seguretat i els serveis que els bombers havien fet al Liceu en els últims cinc anys.

El dimecres només van poder tornar a casa seva 16 veïns del Liceu, mentre que 39 van haver de passar la tercera nit a l’hotel. Els afectats continuaven preocupats per les extradicions. El president de la Generalitat, que va reconèixer que se’n farien algunes, va insistir que "seran al menys traumàtiques possible", i que tant la Generalitat com l'Ajuntament "tenen la voluntat de fer les coses de manera justa".
El 8 de febrer, van sorgir discrepàncies en el govern municipal quan el Partit Popular es va oposar a la continuïtat de Josep Caminal com a director del Consorci del Liceu, al·legant que calia esperar el resultat de la investigació judicial. En aquells moments, l’alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Pasqual Maragall, buscava la unanimitat per afrontar la reconstrucció del gran teatre.

Pel president Jordi Pujol, calia fer un Liceu públic, però respectant la labor dels propietaris. La Generalitat es va comprometre a invertir-hi el 32,5 per cent dels costos de reconstrucció. La quantitat que es creia necessària en aquells moments ja era de més de 5.000 milions de pessetes.

Però les reticències d’alguns propietaris a la titularitat pública del teatre no es van fer esperar. A més, va ser la Societat de Propietaris del Liceu qui va presentar la primera denúncia judicial de l'incendi el 21 de febrer. L’endemà, la Royal Insurance, companyia asseguradora del teatre, es va sumarà la denúncia.

El 25 del mateix mes, el Consorci del Teatre del Liceu va demanar als propietaris la cessió gratuïta de la titularitat a canvi de reconèixer-los tots els seus drets, inclosa l’herència d’aquesta propietat. La proposta de l'Administració va obrir un debat que va continuar en una assemblea de propietaris el 7 d’abril. A la fi, el debat va desembocar en l’aprovació de la proposta de cessió de la propietat el 6 de juny.

El 5 de setembre, el Gran Teatre del Liceu va passar a ser de titularitat pública en un acte solemne presidit pel president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, al Saló dels Miralls. La Societat de Propietaris del Liceu va cedir el teatre al Patronat del Liceu, integrat per la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura, que es van comprometre a reconstruir-lo. Els expropietaris conservaven certs drets sobre les llotges i les butaques que posseïen.

El consens institucional va donar solidesa al projecte de reconstrucció. Durant els onze mesos que quedaven del 1994 va ser possible l’expropiació del 84 per cent de la superfície afectada pel pla del Liceu.

El 7 de novembre, les Administracions van firmar un conveni per comprometre’s a la reconstrucció del teatre, que ja es valorava en 9.680 milions de pessetes. Part d’aquesta quantitat hauria de procedir de l’anul·lació de moltes de les actuacions, així com de la disminució del nombre de treballadors, que passaria de 420 a 300, i la suspensió temporal del contracte de tota la plantilla durant 150 dies.

En acabar l’any, encara faltava que la junta de govern del Consorci del Liceu aprovés el projecte de reconstrucció. Aquest projecte, fet per Ignasi de Solà-Morales, preveia l’acabament de les obres a finals de 1997.

El Gran Teatre del Liceu, que havia nascut de la iniciativa del Liceu Filharmònico-Dramàtic barcelonès i havia estat inaugurat el 1847, ja havia tingut un incendi que el va arrasar el 1861. Però la tragèdia més gran en la història del teatre l’havia provocada la bomba anarquista que el 7 de novembre del 1893 va matar vint persones.