Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
José Antonio Griñón, ministre de Treball del govern central, durant una reunió de treball a Madrid per negociar la revalorització de les pensions

Protesta d'un grup de jubilats a Madrid davant del ministeri de Treball

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia espanyola (471)
Eleccions i processos electorals (1758)
Tercera edat, jubilació, pensions (56)
Personatges Personatges
Alfredo Pastor (2)
Felipe González (226)
John Maynard Keynes (3)
José Piñera (2)
José Barea (2)
José Antonio Griñán (7)
José María Aznar (620)
Otto von Bismarck (1)
Pedro Solbes (213)
Entitats Entitats
Banc Mundial (52)
Banco Bilbao Vizcaya (20)
Borsa de Madrid (11)
Caixa d`Estalvis i Pensions (171)
Colegio de Economistas de Madrid (1)
Convergència i Unió (1824)
Fons Monetari Internacional (136)
Izquierda Unida (222)
Ministeri de Treball (61)
Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (66)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
53 lectures d'aquest article
82 impressions d'aquest article
El futur de les pensions
El 1995 potser passarà a la història per haver estat l'any en què més llibres, informes i estudis sobre el sistema de pensions espanyol es van elaborar. El ministeri de Treball va publicar La Seguridad Social en el umbral del siglo XXI ; el Col·legi d'Economistes de Madrid, Las pensiones en España-, el servei d'estudis de La Caixa, el titulat La reforma del sistema públic de pensions a Espanya la fundació del BBV, El sistema de pensiones en España i, José Pinera - ex-ministre xilè-, Sin miedo al futuro. ¿Es posible la reforma de las pensiones en España? No hi ha dubte que el tema de les pensions apassiona, i tothom sembla que hi té alguna cosa a dir.

L'any 1993, durant la campanya de les eleccions al Congrés de Diputats, Felipe González va acusar José Maria Aznar de tenir previst reduir l'Estat de benestar i, més concretament, retallar les pensions. Aznar ho va negar, però de poc va servir. Segons els analistes, malgrat que González no va fer una bona campanya, aquest dubte sobre què faria Aznar amb les pensions i les "conquestes socials" va permetre guanyar les eleccions al Partit Socialista.

Un any després, però, entre Pedro Solbes -ministre d'Economia i Hisenda i Alfredo Pastor -secretari d'Estat d'Economia-, membres destacats de les àrees econòmiques del govern de González , van treure novament el tema de les pensions, però per dir, precisament, que s'havia de reformar en profunditat el sistema vigent de pensions i l'Estat de benestar, perquè si no, s'aniria a la fallida total al cap de pocs anys. Una fallida que no afectaria la gent que ja tingués pensió o que tingués més de seixanta anys, però que en canvi podia tenir conseqüències desagradables per a aquells que tinguessin menys de 40 anys.

Per acabar-ho d'adobar, aprofitant la cimera de l'FMI que es va celebrar a Madrid el 1991, els experts d'aquest organisme internacional i del Banc Mundial van afirmar que el sistema de pensions s'havia de canviar perquè era inviable. Poc després, a principis del 1995, es va arribar al Pacte de Toledo, que va ser fins i tot ratificat per les Corts al mes d'abril, en què els partits polítics, des del PP fins a IU passant per CiU, van acordar que el tema de les pensions no seria utilitzat electoralment i que qualsevol reforma del sistema s'havia de fer amb el consens de totes les forces polítiques i socials.

L'estiu del 1995, un grup d'experts reunit pel BBV i dirigit pel catedràtic José Barea va tornar a la càrrega dient que el sistema era insostenible i que l'any 2020 faria fallida. El mes de desembre del 1995, a França, per una reforma del sistema de les pensions, va esclatar una protesta social que va paralitzar quasi un mes el país. El mateix mes de desembre, José Antonio Griñán, ministre de Treball del govern espanyol, va presentar l'informe La Seguridad Social en el umbral del siglo XXI, en el qual es deia que el sistema s'havia de reformar sense esperar gaire però que, malgrat tot, la seva viabilitat estava garantida fins al 2030.

EL SISTEMA DE REPARTIMENT
Igual que a la resta de països europeus, el sistema de pensions espanyol és un sistema basat en el repartiment i no en la capitalització de les quotes pagades abans de la jubilació. El sistema de repartiment estableix que els ingressos que reben els pensionistes es paguen amb les contribucions dels no pensionistes. Si, com és el més corrent, hi ha més gent treballant que pensionistes, el sistema funciona. És un sistema basat en la solidaritat intergeneracional i s'inspira en el que sempre havia passat en les famílies: els vells eren sostinguts pels joves en edat de treballar.

Els sistemes de capitalització tenen una altra filosofia. Una filosofia en què la solidaritat intergeneracional desapareix i el que compta és l'estalvi individual fet durant la vida per cada pensionista. De tota manera, el sistema de capitalització amaga dues fal·làcies. La primera és que, en definitiva, si els estalvis donen un rendiment és perquè hi ha uns joves que estan treballant. Si el nombre de joves que treballen respecte als jubilats és molt baix, és probable que el sistema acabi donant el mateix resultat. La segona fal·làcia és que els estalvis, com qualsevol altre actiu monetari, estan sotmesos, en períodes llargs de temps, a processos de desvalorització imprevisibles, com poden ser les inflacions, les guerres o altres cataclismes econòmics, i, finalment, si es vol mantenir la cohesió social, s'acaba havent de recórrer a l'ajut de l'Estat.

El sistema de pensions es va establir per primer cop a Alemanya el 1883 i en va ser el màxim impulsor Otto von Bismarck. Inspirats en aquest i després en les teories econòmiques de John Maynard Keynes. la majoria dels governs -democristians i socialdemòcrates- que es van succeir en els governs europeus des del final de la Segona Guerra Mundial el van anar implantant, cadascun amb les seves pròpies característiques.

Segons les dades de l'OCDE, Alemanya, que en va ser el país pioner, el 1960 ja es gastava el 10% del seu PIB en pensions, França un 6% i Itàlia un 4,7%. Fins al 1970, la despesa en relació amb el PIB va anar creixent en tots els països a diferents ritmes. Alemanya continuava sent el país que gastava més, amb un 10,4% del PIB, seguida per França, Itàlia i Dinamarca. Tanmateix, els països del sud d'Europa i els menys desenvolupats continuaven gastant bastant menys: 3,1% Espanya, 5,2% Grècia, 3,4% Irlanda i 1,7% Portugal.

SISTEMA DE PENSIONS I ESTAT DE BENESTAR
En la discussió sobre els sistemes de pensions de repartiment, sovint no se sap si s'està discutint del sistema de pensions o bé del conjunt de sistemes de protecció social que s'han anomenat Estat de benestar. Així, moltes vegades. quan es parla de dèficits del sistema s'està dient que, per exemple en el cas espanyol, els ingressos procedents de les cotitzacions a la Seguretat Social per part dels treballadors actius no cobreixen les despeses no només de pensions sinó també del subsidi d'atur, d'altres ajuts familiars i fins i tot de l'assistència sanitària. Es fica tot al mateix sac i, considerat així, el sistema és deficitari. En canvi, si es consideren exclusivament les pensions de jubilació o vellesa i es comparen amb els ingressos per aquests conceptes i no s'hi emboliquen altres prestacions, la situació és ben diferent.

EL TALÓ D’AQUIL·LES: L'ENVELLIMENT DE LA POBLACIÓ
El creixement de la despesa en pensions està condicionat per nombrosos factors, que es poden resumir en tres: canvis en l'estructura de la població, la major o menor generositat de la normativa del sistema, i el procés de maduració del sistema. D'aquests factors, el més senzill d’observar és el de l'envelliment. En aquest s'han centrat la majoria de les previsions pessimistes.

A Espanya, el 1995, pràcticament tota la població estava coberta pel sistema públic de pensions. L'any 1994 hi havia 6,4 milions de pensionistes. El nombre d'afiliats a la Seguretat Social era de 12,1 milions: per tant, per cada pensionista hi havia 1,90 persones que pagaven la pensió. Aquesta relació varia de manera preocupant si als jubilats per edat o invalidesa hi afegim els parats, perquè passa a ser d'1,2. Però no és lògic ni raonable fer aquest tipus de càlcul, ja que la situació dels parats és, aparentment, temporal, mentre que la dels jubilats no. A més, les dades d'atur són sempre molt poc clares, i sovint s'oblida el paper de l'economia informal o submergida.

De tota manera, el que crida l'atenció de la ratio jubilats/afiliats actius és que quinze anys enrere era igual a 2,68. Si seguís aquest tendència, ¿seria sostenible? D'entrada no ho sembla, però s'haurien de tenir en compte molts altres factors. En primer lloc, el nivell de la pensió que es rep (el 1995 era de 68.400 pessetes mensuals). En segon lloc, la productivitat i el seu creixement futur. El problema és que ningú sap com evolucionarà.

A curt termini, hi ha una realitat que sembla preocupant i que està influïda per un factor molt clar: l'augment de l'esperança de vida i el manteniment d'una edat de jubilació molt baixa. Donat que cada any augmenta l'esperança de vida, el nombre de pensionistes augmenta de manera constant, però, a més, des del punt de vista de la despesa, els nous entrants passen a rebre pensions més altes que els que són baixa. La despesa cada any creix. La possibilitat d'incentivar la jubilació tardana és una de les poques mesures que, en el camp de les pensions, obtenia un consens gairebé unànime.

EL MODEL XILÈ
Durant el 1995 es va parlar molt del sistema de pensions que des del 1981 es va implantar a Xile. El Círculo de Empresarios i la Borsa de Madrid van encarregar al que en va ser el dissenyador, l'exministre de Treball xilè José Piñera , que estudiés la possibilitat d'implantar-lo a Espanya.

El sistema no té gaires secrets. Senzillament, en el seu moment es va donar l'opció a tots els treballadors d'escollir entre un sistema públic i un sistema privat. La fórmula privada exigeix al treballador un estalvi obligatori d'un 10% sobre el seu salari, que es destina a un fons de pensió privat. Amb aquest sistema el treballador té una mena de llibreta en què figura la suma global de les seves aportacions i, quan ho desitja, pot canviar de fons de pensió sense cap càrrec. L'Estat garanteix que si la rendibilitat del pla baixa per sota d'un cert nivell es farà càrrec de la diferència. D'altra banda, els fons estan obligats a invertir en valors segurs. Segons sembla, aquests fons de pensions han estat responsables en la mesura de l’espectacular creixement de l'economia xilena dels últims anys.

S'ha de tenir en compte que quan el sistema es va aplicar a Xile, l'antic sistema de pensions només representava el 2% del PIB xilè i tenia molt pocs beneficiaris. En canvi, a Espanya el sistema representava cl 1995 1'11,2% del PIB, a Alemanya el 13,5%, a França el 14,6% i a la UE només Irlanda estava per sota del 10%, amb un 7,3% del PIB. D'altra banda, el sistema donava cobertura pràcticament a la totalitat dels ciutadans de la Unió Europea. A diferència del xilè, era un sistema madur, en què un canvi radical podria ser catastròfic.

A més, a Espanya tothom podia fer-se ja un pla de pensions individual o col·lectiu -de fet moltes empreses tenien, des de feia anys, plans de pensions complementàries per als seus treballadors i directius-, basat en el principi de la capitalització i normalment ofert i gestionat per entitats financeres o asseguradores, amb una sèrie d'avantatges fiscals gens menyspreables i força equiparables amb els existents a Europa.

El model xilè no semblava aplicable a les condicions europees, on el paper de l'Estat com a garant d'unes pensions de subsistència semblava intocable. El model que es perfilava era més aviat un model mixt, on l'Estat tendís a garantir unes pensions universals però no gaire altes i on els plans de pensions, individuals o col·lectius, es convertissin per a les classes mitges i altes en un sistema per assegurar-se una retribució complementària.