Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Anton Maria Espadaler

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Futbol (1129)
Personatges Personatges
Leo Beenhakker (4)
Ramón Mendoza (12)
Silvio Berlusconi (102)
Entitats Entitats
Futbol Club Barcelona (971)
Lliga Futbol Professional Espanyola (153)
Real Madrid Club de Futbol (194)
33 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
El futur és molt antic



"Les arrels del Barça, en canvi, van ser regades pensant sempre més en els raigs del sol i la funció clorofíl·lica que en els maldecaps del rizoma"

Anton Maria Espadaler

Les radicacions del periodisme mesetari estan a punt d'imposar del tot una expressió carrinclona i nefasta com poques: fi de segle. Tot doncs és susceptible de ser reportat a un instant fugisser que si anys enrere pogué ser refugi de decadentistes fou per aquests verals muralla per a decadents, que és tota una altra cosa. Final de segle als territoris on es juga la Lliga Nacional de Futbol vol dir: com era perfectament esperable, insistència en allò que Josep Pla anomenava dolorisme: aquest ai, ai, ai inesgotable que va de Viriat a les pàgines dels diaris més conspicus, que comporta un retorn a les essències per més tronades que siguin. Significativament, quan estigui a punt de complir-se el terme fatal, el Barça es trobarà festejant el seu naixement, la qual cosa implica un estat d'ànim absolutament contrari, fruit, com és obvi, d'uns principis filosòfics de naturalesa diferent.

És curiós de constatar que la decadència madridista recent va començar quan el Sr. Mendoza va fer cas al Sr. Berlusconi quan aquest li va dir que en l'era moderna -televisiva- només podria subsistir -ser retransmès- aquell futbol que abandonés la passió guerrera per l'espectacle. Aquesta via que dugué a fitxar Beenhakker, vestir d'Armani i tirar de jet, acaba de finir de mala manera. I ara ja no es tracta només de visitar amb devoció el sepulcre del Cid, sinó de ficar-s'hi dintre. Retornen les invocacions a la raça, el coratge, la lluita i altres ressons èpics que pertanyen a la inestroncable fase agropecuària del futbol hispànic.

Les arrels del Barça, en canvi, van ser regades pensant sempre més en els raigs del sol i la funció clorofíl·lica que en els maldecaps del rizoma. Un club i un equip que no havien de donar compte d'una essència sinó d'un desenvolupament, no romandre amb el to sever i admonitori de les estàtues, sinó acompanyar, i si calia precedir -mai no anar traient la llengua al darrera- les transformacions de la gent que es reunia a l'estadi. En aquest sentit sembla clar que com més hom s'ha acostat a aquest plantejament dinàmic millor ha anat el club. Quan, com l'any passat, per posar un exemple encara incomprensible, es va recórrer a treballadors sense qualificar per resoldre problemes d'enginyeria, el fracàs va ser estrepitós.

Així doncs, el futbol espanyol es debat entre dues perspectives històriques radicalment enfrontades: la d'aquells que, com els salmons, remunten el riu -el temps- a la recerca dels orígens i es tanquen a tot rememorant el ensimismamiento del 98, comptant, a més, amb un canvi d'aires a la política, i la d'aquells altres, amb el Barça com a estendard, que cerquen de situar el futbol en aquest nivell estètic i moral que aquesta hora d'Europa exigeix més que mai. O sia entre aquells que tenen tot el futur per endavant perquè sempre l'han buscat, i aquells altres que en fugen esperitats. Entre aquells que creuen que el futbol ha de ser tractat a prop de les pàgines de successos i els que creuen que ha de ser-ho a prop de les pàgines de belles arts. Semblaria, per tant, que el futur ha de ser barcelonista. Però la lògica i contundència de l'argument ens fa témer el pitjor.