Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Biografia

Any 2012

Imprimir    Recomanar article
Gonçal Dionís Castelló Gómez-Trevijano

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Personatges Personatges
Andreu Crespí (3)
Joan Fuster (19)
Louis Aragon (1)
Entitats Entitats
Colla Tirant lo Blanch (1)
Partit Comunista d'Espanya (33)
Partit Socialista d'Alliberament Nacional (5)
Universitat de València (80)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
Gandia (País Valencià) (17)
37 lectures d'aquest article
38 impressions d'aquest article
Gonçal Dionís Castelló Gómez-Trevijano
El Gran Manifasser dels valencians a Madrid




Francesc Viadel
@FrancescViadel


(Gandia, 1912-València 2003)

Escriptor, activista cultural, Gonçal Castelló fou una persona d’un entusiasme contagiós i la seva vida una gran aventura amb el segle XX com a rerefons espectacular i ben sovint dramàtic. L’escriptor gandià se’n va anar, però, entristit, contrariat amb els esdeveniments amb s’encetava el segle.
Sense saber encara de la crisi que anava a esmicolar Europa va escriure amargament al com a pòrtic de les seves memòries: “Estic cansat de viure i la realitat em fa fàstic, m’esborrona un avenir que no arribe a capir, o no em dóna la gana d’entendre. Tinc la sensació que el món camina cap a la seua pròpia destrucció. No sóc capaç de continuar”. Finalment, defallia potser que per primera vegada en tota la seva vida.
L’escriptor va nàixer al sí d’una família acomodada el 9 d’octubre de 1912 al casalot pairal del carrer de la Vila Nova del Trapig. El seu avi era el riojà i enginyer, Donato Gómez-Trevijano, propietari de la concessió estatal per a la construcció del port de Gandia que un cop construït es va vendre a la companyia anglesa Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited juntament amb el ferrocarril d’Alcoi, projecte la construcció del qual també l’assolí el seu avi.
La família alternà la seva residència entre València i La Safor. L’escriptor ingressà a la Universitat de València el curs de 1929-30 en plena dictablanda del general Berenguer, i fou un dels fundadors de la Federació Universitària Escolar (FUE). El 1930 ingressà a les joventuts del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Dos anys després, per indicació de l’artista Josep Renau i després d’una estada a París on conegué el poeta surrealista Louis Aragon, participà en la creació de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris (UEAP). Així mateix, fou un dels impulsors de la revista Nueva Cultura, una de les fites més importants de la cultura moderna al País Valencià on van col·laborar valencianistes com Carles Salvador, Ricard Blasco, Emili Gómez Nadal o Maximilià Thous.
Just abans de la guerra arribà a fer de professor de francès, primerament a Logronyo i després a Felanitx, on tingué contacte per primera vegada amb les idees catalanistes a través d’un company seu d’institut, Andreu Crespí Salom.
Durant la guerra participà activament al front i després d’un curt període de formació militar a Barcelona fou nomenat cap d’Estat Major de la divisió 54 del Cos d’Exèrcit A. Acabada la guerra passà no pogué fugir pel port d’Alacant i acabà internat en pel camp de concentració d’Albatera, d’on escapà subornant un guardia. Poc després fou sorprès en activitats clandestines del partit comunista i empresonat en la Model de València. Després de sortir en llibertat hagué de tornar a la garjola a causa de la denúncia del falangista Diego Sevilla Andrés que temps a venir, ja durant la transició esdevindria un dels enemics més reputats del catalanisme al País Valencià.
L’escriptor es lliurà de l’escamot d’afusellament després de tot un seguit de peripècies burocràtiques i patiments. Finalment, però, un tribunal el desterrà a Madrid, on va exercir de procurador de tribunals i on va romandre-hi fins a la seua jubilació el 1982. A Madrid, i gràcies a la seva feina, tingué ocasió de viure i participar de l’ambient polític contestatari del règim, de fet com a procurador calgué la seva intervenció en nombroses ocasions davant del Tribunal d’Ordre Públic (TOP).
A Madrid es convertí també en un dels animadors de la vida cultural catalana dels valencians a la ciutat aglutinada a l’entorn de la Colla Tirant lo Blanch, fins al punt que se’l va batejar amb el sobrenom afectuós d’El Gran Manifasser. Inquiet i emprenedor, intentà el negoci de la distribució internacional de pel·lícules junt a un altre exiliat i escriptor valencià, Bernat Clariana. Casat per aquella època amb l’actriu Lola Gaos, d’alguna manera propicià l’entrada d’Ovidi Montllor al cinema com actor de la pel·lícula Furtivos.
Alguns anys després fixaria la seva residència a Barcelona amb la seva nova parella sentimental, Elisabet Orri. Mentre va poder compaginà Barcelona amb breus estades al casalot familiar de Gandia, convertit en un autèntic refugi per a la creació literària a la que Gonçal es va dedicar en cos i ànima fins el seu decés.
L’escriptor es vinculà de manera definitiva al valencianisme el 1962 després de llegir Nosaltres els valencians, una lectura que va suposar també el seu lligam amistós amb Joan Fuster gràcies a la intervenció d’un amic comú, el periodista i dirigent polític, Vicent Ventura.
Militant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) des de la seva fundació, al final dels seus dies, fidel a les seves idees, s’afilià a d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
Part de la seva obra ha restat inèdita mentre que els seus papers i documentació més preuada es conserven a l’arxiu històric de la capital de la Safor. Castelló, fou també un dels impulsors decisius de la revista Gorg i posteriorment d’Els Quaderns de Gorg i un dels fundadors, també, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. De la seva obra cal destacar les novel·les Sumaríssim d’urgència (1978), La clau del temps. Dietari de joventut (1982), Premi Jacme Roig de l’Ajuntament de València, València dins la tempesta (1987), l’assaig Vida i miracles d’Antoni Miró (1994), el recull de contes, Fornall d’històries (2002). Col·laborador habitual en publicacions i diaris com Canigó, Diari de Barcelona, Avui, Saó, Tossal, Tele-Estel, El Mundo Diario, publicà també els reculls d’articles Viure a Madrid (1973) i Dia a dia dels Països Catalans (1977).
El 2010 el CEIC Alfons el Vell de Gandia va publicar Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts, i saludats, el relat sincer d’una vida que és també la història d’un segle. El llibre compta amb una magnífica presentació acadèmica del filòleg Àngel Velasco i amb un pròleg de l’escriptor Joan M. Monjo.