Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Futbol (1129)
Personatges Personatges
Johan Cruyff (68)
Louis Van Gaal (51)
Entitats Entitats
Futbol Club Barcelona (971)
52 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
El lent retorn a la bellesa



"Cruyff entenia el futbol com una de les belles arts, una art on les imperfeccions de la vigoria juvenil podien redimir-se"



Anton M. Espadaler
Professor de Literatura Medieval de la Universitat de Barcelona

La història recent del Barça —l'últim any— continua estant marcada pel cessament, de fet l'expulsió, amb actituds flamígeres, que foragità agrament del paradís un holandès que per prudència s'estimà més de catalanitzar el fill, que no pas de fer-li augmentar la presència neerlandesa. Aquest holandès, a més, era considerat pels jugadors propis i contraris pràcticament com un déu: ningú al món, que aviat és dit, podia saber més futbol. D'aquesta convicció, que creix encara ara dia a dia, i amb força, en derivaven moltes coses. L'expulsió, tanmateix, ha provocat, com a mínim, dues gravíssimes conseqüències.

En el pla social, és un fet constatable i contra el qual no hi valen subterfugis, s'ha produït una profunda escissió entre la massa de socis i seguidors i la direcció del club, que es manifesta pacíficament en el rotund absentisme sabatí o dominical, i en el sentit i vibrant homenatge al plàstic els dimecres europeus i els dijous copaires. Aquest trencament va estar a punt d'esdevenir un cataclisme insalvable el dia que un equip capitalí va arribar al descans amb tres gols d'avantatge. Durant quinze minuts qui hi era va poder respirar lliurement i a fons l'aroma d'una crisi d'arrels més profundes, i que, curiosament, l'holandès a qui els futbolistes consideren un déu i la directiva una encarnació de l'Anticrist, havia ajudat a apaivagar. Els onze nois hi van aplicar uns quants gols de sutura, però la ferida segueix sense tancar-se i supurant.

En el pla purament esportiu, les conseqüències han estat, pel cap baix, desagradables. L'historiador francès Henri Focillon, per explicar què va representar en la culta i refinada romanitat l'arribada dels bàrbars, deia que aquella immensa ensulsiada significà la irrupció de la prehistòria en la història. Un pas enrere brutal i sense pal·liatius. A can Barça, a la seva ben cuidada gespa, va passar exactament el mateix. Cruyff —ja és hora de dir el nom— entenia el futbol com una de les belles arts, una art on les imperfeccions de la vigoria juvenil podien redimir-se, la qual cosa era una manera de salvar-lo, de posar-lo a l'alçada dels temps i de precipitar-lo cap a l'estètica. O sia, un plaer per als sentits. Un pessigolleig per a l'intel·lecte.

En deixar-lo a mans d'un anglès, o sia d'una persona que compta amb la boira i que, per tant, creu fermament que l'obtenció dels perfils és un ideal impossible, i que el classicisme en art és una opció perduda, el futbol va retornar a la seva fase tribal i primitiva. I, allunyada tota bellesa i tot plaer mental, hom apel·là novament a la passió bèl·lica i al fanatisme. Hom pretenia des de la llotja que estant en el just bàndol, anant al camp a bramar, a proclamar a crits el seu seguidisme, tot assegurant de passada el cabdillisme presidencial ja n'hi hauria prou per fer el personal feliç. I no. Calladament, la gent diu no. En l'absència, per patriotisme, hom diu no.

Tothom qui coneix l'art de la Itàlia barbaritzada sap com fou de lent i dificultós de tornar a acostar-se als nivells més elementals dels artistes clàssics. Perduda la memòria, oblidada la tècnica, desfeta l'escola, calgué confiar en modestos artesans per tal que al cap d'un mil·lenni les coses tornessin al lloc on solien ésser. Som ara al nivell de l'artesana!: cap geni, cap senyoriu, cap idea serena. La feina consisteix a copiar però en to menor. Paciència i menestralia. Això és el que significa l'aportació del senyor Van Gaal: un esforç de terrissaire per aproximar-se a poca poc a l'alta arquitectura del seu il·lustre predecessor.