Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Atur al desembre

El ministre d'Economia espanyol, Pedro Solbes, els seus col·legues alemany i anglès i Jacques Santer en una reunió preparatòria de la unió monetària

Inflació al desembre de 1995

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Comerç internacional: importacions i exportacions (110)
Compres i consum (90)
Economia espanyola (471)
Inflació, Preus, IPC (254)
Entitats Entitats
Banc d`Espanya (121)
Banc Federal d'Alemanya (8)
Convergència i Unió (1824)
INEM (60)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
46 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
El llarg camí de Maastricht
L’1 de gener de 1995, a Espanya, tot va augmentar un 1% a causa de l'augment del tipus d'IVA. Aquest augment s'havia de compensar, globalment, amb la baixada d'un punt en les cotitzacions de la Seguretat Social. La proposta, que va ser impulsada per CiU per veure si tenia efectes positius sobre l'ocupació, va ser precedida de certa polèmica pels seus possibles efectes inflacionistes. Al final de l'any 1995, vistos els resultats de la inflació, va semblar que no n'hi havia per tant.

D'altra banda, com a conseqüència de la inestabilitat monetària provocada pel crac mexicà de finals de desembre de 1994, que va afectar les monedes més dèbils i les que parlaven espanyol per ignorància o simpatia dels inversors, així com també el dòlar -per les seves especials relacions amb el seu veí del sud-, el govern espanyol va aprovar una dràstica retallada de la despesa pública per tranquil·litzar els mercats.

Tranquil·litzar els mercats financers i monetaris, reduir el dèficit públic i contenir la inflació van ser les consignes de política econòmica del 1995. No eren gaire diferents de les d'anys anteriors, però el rigor i la serietat amb què es van aplicar durant el 1995 van sorprendre a molts, sobretot si es té en compte la debilitat política del govern espanyol.

Tot i així, les turbulències monetàries van durar fins ben bé la meitat del segon trimestre del 1995. De fet, a primers de març es va produir un nou reajust de la pesseta dins del Sistema Monetari Europeu, que permetia una devaluació del 7%.

Mentrestant, però, l'economia real va seguir creixent a bon ritme. La crisi que va començar a finals del 1991 i que va tocar fons el segon trimestre del 1993, amb una taxa de creixement negativa del PIB de -1,6%, s'havia superat amb relativa rapidesa. En els primers trimestres del 1995 el ritme va anar augmentant, cosa que va fer pensar als analistes que el creixement de l'any podria ser de més del 3,2%. Una taxa de creixement moderada però gens menyspreable, encara que massa a prop de la mitjana de la resta de països europeus, cosa que no permetia guanyar posicions i entrar en el grup dels primers.

De fet, la recuperació, a diferència d'altres èpoques, l'estava arrossegant la demanda interna. És a dir que el sector exterior -les exportacions-, tot i tenir-hi un paper important, no era ni de bon tros el que havia estat en altres ocasions. Dintre de la demanda interna, el component que estava arrossegant el creixement del PIB era la inversió productiva. Sorprenentment, el consum privat, l'altre component bàsic de la demanda interna, estava creixent a un ritme inferior al del PIB, a un 1,9%.

Aquest comportament del consum podia tenir diverses causes internes, però no era exclusiu de l'economia espanyola. El mateix estava passant o havia passat a França, la Gran Bretanya o Alemanya. Alguns analistes parlaven d'un canvi d'hàbits de consum. Aquesta atonia del consum privat es va mantenir durant tot el 1995 i es va anar combinant amb una progressiva desacceleració de la inversió productiva en el quart trimestre del 1995. La combinació d'aquests dos factors va provocar que a finals del 1995 el creixement fos de només el 2,9%.

Pel que fa a l'activitat empresarial, segons les dades de la central de balanços del Banc d'Espanya, durant el 1995 el marge d'explotació va augmentar.

Aquests bons resultats empresarials eren l'origen del dinamisme de la inversió productiva i del bon clima empresarial. De fet, el 1995 es van produir menys suspensions de pagaments (36% menys), i els imports declarats també van ser substancialment inferiors respecte al 1994 (un 51,7% menys).

El 1995 es van crear més de 350.000 llocs de treball. La taxa d'atur registrat de l'Inem es va situar a finals d'any en el 15,13% de la població activa, més d'un punt menys que el 1994, que va ser del 16,51%. A Catalunya l'atur registrat a finals del 95 era de I'11,12% de la població activa, a les illes Balears era del 12,28%, i al País Valencià, del 15,31%.

El procés de recuperació de l'ocupació, que va començar en el segon semestre de 1994, va anar perdent vigor, però, durant el segon semestre del 1995. Sectorialment, el sector de més creixement de l'ocupació va ser el dels serveis, amb un 3,7%, seguit per la construcció, amb un 2,4%, i la indústria, amb un 0,6%. D'altra banda, les contractacions totals van augmentar prop d'un 30% respecte al 1994. La contractació a temps parcial va créixer més que l'ordinària, els contractes en pràctiques van tenir molt poca incidència i els d'aprenentatge encara menys.

Pel que fa als contractes temporals, durant el segon semestre se'n va reduir el creixement i va augmentar el dels fixos. Tot i així, els contractes indefinits van ser menys que els temporals, i van representar només el 42,4% del total de nous contractes.

En matèria de salaris, tot i que no es pot parlar d'un canvi de tendència en la línia de moderació del creixement salarial que va començar el 1994, en el segon semestre del 1995 hi va haver un creixement més marcat en la majoria dels convenis firmats. Aquests augments van afectar sobretot la indústria i la construcció. En canvi, en els serveis la moderació va ser la tònica dominant, i es van registrar increments per sota dels de l'any anterior.

L'EVOLUCIÓ DELS PREUS
Després de l'ensurt del primer trimestre, que va posar la taxa d'inflació interanual en el 5,1%, durant els mesos següents ja es va anar veient que els components essencials de l'índex tenien un comportament prou favorable a la baixa. El punt d'increment de l'IVA a primers d'any va ser segurament el culpable d'aquest primer desconcert. En el tercer trimestre les coses van anar millorant de manera substancial, fins a portar la taxa a un molt raonable 4,3% a finals d'any. El resultat era clarament superior al 3,5% previst a principis d'any, però les dades bàsiques apuntaven cap a una reducció sostinguda del creixement dels preus.

Altres índexs van confirmar aquesta tendència a la baixa. En particular, l'índex de preus al major, que va reduir la seva taxa interanual del 7,5% al 6,7%, i el del valor unitari de les importacions, que va passar del 6,2% al 5,3% tot i la devaluació del mes de març. Els preus dels serveis també es van moderar, i van passar d'una taxa de creixement del 5,4% el 1994 a un 4,6% el 1995. En conjunt, doncs, a partir de la segona meitat del 1995, es va entrar en una fase de control de la inflació amb molt bones perspectives de cara al futur.

EL SECTOR EXTERIOR
Les importacions de mercaderies, que durant la primera part de l'any es van contenir força, durant el segon semestre es van recuperar de manera notable. L'acumulat fins al setembre era del 20%.

El creixement de les compres a l'exterior es va fonamentar en els béns intermedis i de capital, que van créixer a taxes acumulades entre el gener i el setembre del 1995 del 28% i el 21%, respectivament, superant de llarg les compres de béns de consum (9,7%).

Les exportacions, també durant el segon semestre, van començar a recuperar-se després d'una certa desacceleració a primers d'any. El creixement acumulat fins al mes de setembre es va situar en un 18%, és a dir, dos punts per sota del creixement de les importacions.

El creixement de les exportacions es va centrar en els béns intermedis i en els de consum, especialment els no alimentaris, que van registrar taxes acumulades superiors al 20%. Les vendes de béns de capital només van créixer un modest 4%.

Per zones geogràfiques, la Unió Europea va continuar absorbint la major part de les operacions exteriors. Concretament, el 64,8% de les importacions i el 72,3% de les exportacions.

Quant a altres països, cal assenyalar un cert retrocés en les vendes als Estats Units i un augment en el mercat japonès. El dèficit comercial acumulat al mes de setembre va ser un 27% més gran que el del 1994.

En canvi, la balança per compte corrent al mes de setembre va presentar un important superàvit, que contrasta amb el dèficit del mateix període de l'any 1994. Però aquesta millora de la balança va ser deguda a les importants transferències rebudes de la UE.

D'altra banda, la balança de serveis també va mostrar un comportament positiu, amb un superàvit acumulat de 1.488.600 milions de pessetes el mes d'agost del 1995. Aquesta favorable evolució va ser deguda a un bon saldo de la balança turística i a la reducció del dèficit d'altres serveis. De fet, els ingressos per turisme van augmentar un 8,8%.

La balança de capitals es va saldar a l'agost amb un dèficit de 239.700 milions de pessetes, cosa que va elevar el dèficit acumulat fins a 1.222.500 milions. El nucli fonamental de les sortides de capital es va concentrar en operacions de préstecs i dipòsits a l'exterior i, en menor mesura, en les inversions directes d'Espanya a l'exterior. En conjunt, les sortides de capital van superar amb escreix la inversió estrangera directa a Espanya.

Fruit dels moviments de les balances corrent i de capitals, les reserves de divises van augmentar en 27.500 milions de pessetes, de manera que es va poder compensar les pèrdues que van produir les tensions monetàries del febrer i el març.

Amb una balança corrent amb superàvit, un creixement del PIB respectable i una inflació sota control, era lògic que la pesseta recuperés posicions en els mercats canviaris i es mostrés més estable davant les turbulències que la feblesa del dòlar va produir, durant el tercer trimestre, en els mercats de divises.

Els tipus d'interès a curt termini, que des del primer trimestre de 1993 van anar baixant de manera constant, van arribar al seu punt més baix el desembre del 1994 amb un 7,35%. L'interbancari, per la seva banda, va seguir bastant de prop aquesta mateixa evolució. En canvi, les obligacions de l'Estat, és a dir, l'indicador dels tipus d'interès a llarg termini, des del primer trimestre del 1994 es van desmarcar de la tendència i van començar a pujar, de manera que el desembre del 1994 les obligacions a deu anys estaven a 11,38%.

El creixement de l'activitat econòmica que s'albirava per al 1995, les possibles tensions inflacionistes produïdes per l'augment d'un punt d'IVA, la tensió entre els tipus a llarg i els tipus a curt i la crisi mexicana, que es va desfermar a finals de desembre amb turbulències i moviments de reflux de capitals que podien afectar per simpatia i/o confusió una economia encara molt desconeguda pels inversors com era l'espanyola, tot plegat va dur el Banc d'Espanya a apujar a primers de gener els tipus d'interès fins al 8%. D'aquesta manera, es trencava una tendència a la baixa que si hagués continuat o s'hagués estabilitzat segurament hauria comportat un consum més alegre durant el 1995.

A partir del mes de gener, la puja dels tipus d'interès va ser constant i, just al mes de juny, el tipus de referència del Banc d'Espanya estava ja en els valors de quasi dos anys abans: 9,25%. Durant tot el segon semestre, el Banc d'Espanya no va moure ni un mil·límetre la seva posició, malgrat que el Bundesbank va anar abaixant els seus tipus. Mentrestant, les obligacions a deu anys van seguir pujant, fins a un màxim de 12,26% al mes de març. Després va començar una lenta caiguda, seguint les tendències d'aquest tipus d'actius en altres mercats internacionals. Només el 22 de desembre es va produir una tímida retallada d'un quart de punt en els tipus, fins al 9%, després de la rebaixa dels tipus del Bundesbank. Vista la possible necessitat d'estimular una mica el consum per al 1996 i donat el bon control dels preus, el Banc d'Espanya va decidir aquesta petita modificació dels tipus. Durant el 1995 el Banc d'Espanya havia exercit amb contundència la independència que li conferia el seu nou estatut. Disposat a garantir l'estabilitat monetària, va dur a terme una política de forta contenció que es va anar traduint en un progressiu enfortiment de la divisa espanyola. Per alguns, la política del banc central va ser fins i tot excessivament rígida i va impedir un creixement més alegre de l'economia espanyola. El Banc d'Espanya argumentava, però, que només el rigor monetari podia garantir la definitiva victòria sobre la inflació.

Pel banc emissor, era també crítica l’evolució del dèficit públic. Si bé durant el 1995 l'Estat espanyol va fer gala d'un rigor pressupostari desconegut fins llavors, la Inestabilitat política i el fet que no s’aprovessin els pressupostos generals de l'Estat per al 1996 van ser nous arguments per reforçar la duresa de la política monetària del Banc d'Espanya.

EL DÈFICIT PÚBLIC
El comportament del sector públic l'any 1995 va ser força rigorós. El dèficit de caixa no financer de l'Estat es va tancar al mes d'octubre amb un balanç positiu, cosa que va confirmar que els propòsits de rigor que s'havia fixat el govern per a aquell any s'havien anat complint. Les dades del setembre i les de l'octubre confirmaven una tendència molt positiva: el dèficit de caixa del mes de setembre era un 5,8% inferior al del mateix període de l'any anterior, mentre que el d'octubre ho era un 8,5%.

L'esforç de contenció de la despesa pública va fer que aquesta creixés menys d'un 5% durant el 1995, mentre que la recaptació va augmentar un 9%.
L'impost de societats, d'acord amb la conjuntura empresarial favorable, va registrar el ritme de creixement més elevat -un 13%-, mentre que el de les persones físiques ho feia a un ritme menor. L'IVA, per la seva banda, va créixer només un 5,8%, gràcies sobretot a les compres a l'exterior, que van compensar la feblesa de les operacions interiors. L'impost del patrimoni va caure un 24,5% -com a conseqüència segurament de les exempcions introduïdes els dos anys anteriors-, però aquesta disminució de la recaptació es va veure compensada pel creixement de les transferències corrents i de capital procedents de la UE.

Pel que fa a la Seguretat Social i l’assistència, el total gastat per totes les Administracions va créixer un 2,7% respecte a l’any anterior. Aquesta moderació global es pot atribuir principalment al descens de les prestacions de l'Inem destinades a sostenir els parats. Les prestacions sanitàries, per la seva banda, van créixer de manera moderada: només un 3,5%.

El govern va aconseguir, doncs, per primer cop en molts anys, no només complir l’objectiu de dèficit públic previst (5,9% del PIB), sinó que les dades provisionals semblava que assenyalaven que fins i tot el dèficit definitiu seria una o dues dècimes inferior (5,7 o 5,8%).

El llarg camí cap a Maastricht semblava ben enfilat, i, després de comprovar la capacitat de l’economia espanyola per complir els objectius del 1995, els mercats internacionals començaven a veure possible que s’aconseguissin les fites de dèficit públic marcades per al 1996 (4,4% del PIB) i el 1997 (3%).

El gran element d’incertesa era, evidentment, el fet que el govern no comptés amb el suport parlamentari suficient per aprovar el pressupost per al 1996, i que hagués de prorrogar el del 1995. Un cop convocades eleccions a Corts per al 3 de març de 1996, la pregunta era si el nou mapa polític que en sortís faria possible continuar la política de contenció desenvolupada amb èxit durant el 1995.