Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Inauguració de les noves sales del romànic del MNAC. Joan Reventós, Carme Alborch, Joan Majó, Jordi Pujol i Joan Guitart

Inauguració del Macba el 30 de novembre

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Arts plàstiques: pintura, escultura, dibuix, fotografia (250)
Història, arqueologia (206)
Museus, biblioteques, fires culturals, exposicions (334)
Personatges Personatges
Antoni Tàpies (39)
Eduard Carbonell (3)
Eduardo Chillida (7)
Frederic Amat (3)
Gae Aulentí (3)
Gianluigi Colalucci (2)
Joan Miró (35)
Joan Majó (26)
Joan Guitart (23)
Joaquim Nadal (189)
Laura Kurgan (1)
Leopoldo Pomés (2)
Marta Lacambra (4)
Miquel Barceló (21)
Paul Klee (5)
Richard Meier (2)
Entitats Entitats
Ajuntament de Barcelona (355)
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (30)
Fundació La Caixa (25)
Generalitat de Catalunya (1919)
Institut d´Estudis Catalans (149)
Junta de Museus de Catalunya (4)
Museu d`Art Contemporani de Barcelona (33)
Museu Nacional d`Art de Catalunya (51)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
Barcelona (3483)
119 lectures d'aquest article
97 impressions d'aquest article
El Macba i el MNAC
El 1995 va ser un any culturalment profitós per a Barcelona, que va assistir a la inauguració de dos museus, llargament projectats, que feia anys que els barcelonins esperaven poder visitar i admirar.

Un era el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), un edifici nou, dissenyat per acollir obra avantguardista i pensat per representar permanentment la modernitat de l'art en qualsevol de les seves manifestacions més punyents. Situat al barri del Raval, la seva instal·lació també volia complir una funció revitalitzadora d'un dels barris més bonics de Barcelona però que havia passat molts anys abandonat de la reforma urbana.

L'altre era el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), situat al cim de la muntanya de Montjuïc i veritable mausoleu de l'art romànic pel fet d'acollir la més important col·lecció d'aquest estil de tot el món. La iniciativa, ja dissenyada en els anys de la República, tenia com a objectiu preservar les meravelles del romànic de l'espoli, els robatoris, les inclemències del temps i l'aïllament que patien les pintures i escultures ubicades en els seus indrets originals, esglésies i esglesioles situades al capdamunt de les muntanyes o entremig dels boscos més perduts del Pirineu.

EL MACBA
El 28 de novembre de 1995 va ser inaugurat oficialment pels reis d'Espanya el Museu d'Art Contemporani de Barcelona. A l'acte també hi van assistir Joaquim Nadal en representació de l'Ajuntament, Marta Lacambra per la Generalitat i Leopoldo Pomes per la Fundació del Macba -constituïda per 33 mecenes-, i suposava el final d'un llarg camí iniciat amb la constitució del consorci el 1988 i el començament de les obres el 1990.

El Macba, situat en ple barri del Raval, al costat del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en els terrenys de l'antiga Casa de la Caritat, formava un conjunt destinat a revitalitzar aquesta part de la ciutat de Barcelona i convertir-se en un centre de peregrinatge cultural europeu de primer ordre.

L'edifici era obra de l'arquitecte Richard Meier, i per fer-lo s'havia enderrocat un antic convent neoclàssic que no havia merescut l'aprovació dels entesos per al seu reaprofitament. L'obra de Meier no conservava cap element arquitectònic anterior i es dibuixava com un edifici blanc, enlluernador i de magnituds aclaparadores enmig del Raval.

El seu interior feia les pagues d'un gran hivernacle, on la presència constant de la llum ajudava a la contemplació d'obres singulars, buscant, segons van explicar els responsables del museu, complir una funció educativa i enriquidora per al visitant, que així s'adonaria més bé del sentit últim de l'existència i la percepció de les obres d'art.

El museu, que va obrir les portes al públic el dijous 7 de desembre, exposava una mostra central: L'escultura. Creacions paral·leles, i tres de temporals: Siah Armajani. Espais de lectura -una proposta d'espais de lectura de l'arquitecte d'origen iranià-, Laura Kurgan. Us trobeu aquí -una investigació sobre la presència de tecnologies contemporànies d'informació sobre el lloc i el posicionament de l'arquitectura contemporània- i Metàfores del real -una reflexió sobre obres inacabades d'escultors amb obra exposada a l'espai urbà barceloní.

En inaugurar-se, tot va quedar englobat sota el títol expositiu de Fons per a una col·lecció, i la mostra estaria oberta fins al 25 de febrer de 1996, com un recorregut diacrònic per l'art modern des dels anys vint fins als noranta, sense cap ordre cronològic d'exposició i amb participació d'autors tan diversos com Paul Klee,Joan Miró, Miquel Barceló, Eduardo Chillida, Antoni Tàpies i Frederic Amat.

La selecció de la mostra havia anat a càrrec de les comissaries Antònia Maria Perelló i Rosa Queralt, que havien donat preferència a l'abstracció i al constructivisme. Les peces provenien del fons del Macba, de col·leccions institucionals -Generalitat i Ajuntament- i particulars -Suñol- i d'altres organismes -Fundació La Caixa-, i eren l'embrió a partir del qual es forniria tota una nova col·lecció que estava previst completar el juny de 1996, sobre la base de la incorporació de la col·lecció Riera, recentment adquirida per la Generalitat, i una més gran representació de pintura catalana.

El director del nou museu, Miquel Molins, va recalcar el caràcter inicial de tot el que es mostrava al públic i va dir que la intenció del museu era comptar amb una veritable "col·lecció d'art contemporani", per a la qual cosa es disposava d'un pressupost pròxim al miler de milions de pessetes i del compromís de la Generalitat i l'Ajuntament de fer-se càrrec de l'amortització i les despeses de manteniment de l'edifici.

EL MNAC
El 16 de desembre de 1995 va reobrir les portes al públic el Museu Nacional d'Art de Catalunya després d'estar quasi set anys en obres.

El museu, situat al Palau Nacional de Montjuïc, contenia 187 obres del romànic català (segles X al XIII) procedents d'esglésies del Pirineu, en un recorregut complet per l'escultura, la numismàtica, el mobiliari, la imatgeria religiosa i la pintura.

A diferència de l'anterior disseny, en què només es podien contemplar les pintures, aïllades del seu context original, en aquesta ocasió el MNAC oferia la reproducció fidelíssima de l'interior d'esglésies com la de la Seu d'Urgell, Sant Joan de Boi, Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Pere de Sorpe i Sant Vicenç de Cardona. L'itinerari del romànic contenia, de fet, peces des de l'època carolíngia fins als començaments del gòtic, passant per capitells àrabs, inscripcions i monedes.

Juntament amb la col·lecció de romànic, es presentava totalment reformat el vestíbul del Palau Nacional, on s'ubicaria el Centre d’informació cultural més complet de Barcelona.

Les obres havien estat comandades pel director del museu, Eduard Carbonell. La part més delicada va ser el trasllat dels absis, que va començar al mes de febrer de 1995, sota la supervisió de l'arquitecta italiana Gae Aulenti, que va garantir la col·locació definitiva de les peces i les condicions mediambientals d'humitat i calor necessàries per mantenir les pintures murals en bon estat.

Aulenti havia dit que la seva intenció havia estat "reunir el passat i el present, preservar les necessitats filosòfiques i morals de l'edifici", per fer possible la coexistència de tres tipus d'arquitectura: la del Palau, construït per a l'exposició de 1929; la de l'absis i la del muntatge. Aulenti, a més, s'havia preocupat molt de la il·luminació, col·locant uns focus arran de terra dirigits als absis i que deixaven alguns punts de la sala pràcticament a les fosques per "aconseguir una atmosfera religiosa". Les restauracions van ser desenvolupades per l'equip de Gianluigi Colalucci, restaurador també de la Capella Sixtina del Vaticà.

L'obertura de la sala del romànic era l'inici de la progressiva reobertura del museu, que "ha de continuar l'any vinent amb les sales del Gòtic, el Renaixement i el Barroc", segons Joan Majó, que I'1 de novembre havia substituït provisionalment Ramon Guardans en la presidència del MNAC i que seria alhora substituït amb caràcter permanent per Joan Guitart al mes de desembre.

El recorregut s'obre amb l'absis de Sant Pere de la Seu d'Urgell (s. XII), l'altar de Sant Serni de Tavèrnoles, els frontals dels altars de la Seu i d'Ix (s. XII) i el pre-romànic de Cardona (s. X). També hi ha un capitell de Castellterçol (s. X) i pintures de Sant Joan de Boi.

Després vénen les pintures del cercle de Pedret: Sant Quirze de Pedret (s. XI) i els absis de Santa Maria d'Argorell (s. XII) i les talles policromades de la Cerdanya: Eller, Ger i Mosoll; també el baldaquí de Tost i la verge de Matadars (s. XII).

Quant a capitells, s'hi exposen els de Sant Serni de Tavèrnoles i All. Dins el corrent de Bizanci, hi ha els frontals dels altars d'Avià i Baltarga (s. XII) i el baldaquí de Tavèrnoles. Per primer cop s'hi troben les pintures de l'atri de Cardona i dues peces cabdals d'orfebreria, la Naveta d'Ars de l'Alt Urgell i el Cimbori de la Cerdanya (s. XII).

ELS ORÍGENS DEL MNAC
Arran de l'Exposició Universal de 1888 i en exhibir-se al Palau de Belles Arts una sèrie d'obres recollides per entitats com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, es va concretar la idea de tenir exposades de manera permanent aquelles obres i d'augmentar-ne el fons. L'Ajuntament de Barcelona va crear el Museu Municipal de Belles Arts l'any 1891 i el va instal·lar al mateix edifici del Palau de Belles Arts, situat on avui hi han els jutjats. Amb motiu de l'Exposició Universal del 1929, que s'anava acostant, es va crear l'actual estatge al Palau Nacional de Montjuïc, on a més de totes les obres aportades per les institucions el 1888, la Junta de Museus i l'Institut d'Estudis Catalans hi van incorporar les obres recuperades del Pirineu a partir de començaments de segle.

Cal recordar que el 1918, uns col·leccionistes nord-americans van comprar les pintures de Santa Maria de Mur per traslladar-les a Boston, fet que va despertar la cobdícia d'antiquaris, marxants i capellans, que van començar a especular amb pintures, retaules i imatges. La Junta de Museus i l'Institut d'Estudis Catalans van detenir l'operació i van encarregar als mateixos tècnics que feien servir els antiquaris el trasllat de les obres cap a Barcelona. Aquests experts havien desenvolupat una tècnica consistent en aplicacions fetes a base de clara d'ou i cola, que permetien la recuperació de les pintures un cop aïllades de les parets on estaven adherides.

A partir del 1929, la tasca de la Generalitat es va concentrar en la racionalització i la potenciació de l'emmagatzematge d'obres d'art, per dotar el Museu del Palau Nacional d'una de les millors col·leccions del món d'art romànic i gòtic.