Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Esportistes, entrenadors, dirigents esportius (558)
Futbol (1129)
Personatges Personatges
Josep Guardiola (102)
Entitats Entitats
Camp Nou (81)
Deportivo de la Coruña (38)
Futbol Club Barcelona (971)
Real Madrid Club de Futbol (194)
València Club de Futbol (79)
Vila-Real (41)
82 lectures d'aquest article
El Pep, una vida al Barça



Ningú no s'imagina Guardiola en un altre club que no sigui el dels seus somnis, el de la infantesa.

Guillermo Amor
Exjugador del Futbol Club Barcelona

Hi ha dades, situacions, resultats, declaracions, polèmiques, triomfs i derrotes que et fan reflexionar, perdre cinc minuts a donar-hi voltes per buscar-hi una explicació o meditar sobre tot plegat.

Si penso en mi, penso en com ens van de bé les coses al Vila-real i, per què ens hem d’enganyar, a ser formigueta, a guardar aquests sis preciosos punts conquistats en dos bons partits a Las Palmas i Sant Sebastià, per quan vinguin temps pitjors que, tant de bo!, no arribin mai.

El títol també és motiu de reflexió. Crec que pot passar de tot perquè, sobretot aquest any, la gran incògnita, el punt que pot desequilibrar qualsevol pronòstic, radica en el fet que els anomenats petits els poden donar, en realitat ja els l’han donat, un ensurt al Madrid, al Barça, al València o al Depor.

També penso en els amics. Aquests dies, és clar, he pensat en el Pep, que acaba de complir 10 anys al primer equip del Barça. La grandesa de Guardiola no és que hagi estat capaç de sobreviure al club més difícil del món, sinó que ho ha fet sortint des de baix, des de La Masia, des del planter. Perquè la grandesa no són aquests 10 anys, sinó tota la vida que ha passat al Barça.

Es un supervivent nat, que ha aconseguit el que tothom somia: néixer, créixer, jugar, ser titular, internacional, triomfar i convertir-se en un jugador de referència al club dels seus somnis. Perquè, per sobre de moltes altres coses, al costat de la seva gran qualitat, la seva intel·ligència i llestesa, dins i fora del camp, el Pep és un barcelonista de cor, un culer malaltís.

Aquest amor pel Barça ha estat el que ha guiat, el que guia, la seva actuació a Barcelona. Suposo que, recolzant-se de forma errònia en el meu cas (per cert, jo també vaig complir 10 anys, preciosos, únics, al primer equip del Barça), molts amics m’han preguntat aquests dies si creia que el Pep renovaria pel Barça ara que ja expira el seu contracte.

És clar que renovarà perquè el Pep representa molt per al Barça, perquè hi ha estat tota la vida, per la seva edat, perquè també a ell li encantaria penjar les botes al Camp Nou, perquè s’ho mereix i perquè encara li queda futbol per a molts anys.

Pot ser que jo sigui el més indicat per dir que cada jugador és un cas i que, en això del futbol, no sempre passa el que tu desitges. Però la trajectòria del Pep al Barça ha estat immaculada des que es va convertir en líder a les categories inferiors fins que va heretar, per mèrits propis, aquell carismàtic braçalet.

Una capitania que exerceix a dins i a fora del camp. A dins sent el far que il·lumina tot el desplegament ofensiu del Barça. A fora, estant atent a tot el que genera aquest complicat entorn que tant preocupa i inquieta el barcelonisme. Sovint, la paraula del capità serveix de molt. I si és la del Pep, encara més.