Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Biografia

Any 2012

Imprimir    Recomanar article
Josep Maria Planes

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Comunicadors, periodistes (132)
Personatges Personatges
Avel·lí Artís Gener (13)
Josep Maria de Sagarra (7)
Oriol Castanys (2)
Entitats Entitats
El Bè Negre (2)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
Manresa (36)
Arrabassada (Barcelona) (1)
220 lectures d'aquest article
36 impressions d'aquest article
Josep Maria Planes
EL PERIODISTA TOTAL ASSASSINAT




ALBERT BALANZÀ
@albertbalanza

Josep Maria Planes (1901-1936) va ser un dels primers periodistes totals de Catalunya, encara que la història n’hagi destacat sobretot el seu vessant periodístic d’investigació i denúncia de les activitats més fosques de la FAI durant la Guerra Civil, fet que va provocar que acabés acribillat a l’Arrabassada amb set trets al cap. Amb aquest dramàtic final ningú no diria que el primer article del periodista va estar dedicat tendrament a Àngel Guimerà i va aparèixer al diari local El Pla de Bages. Perquè Planes, abans que res, era manresà d’origen i orgull, nascut al carrer de la Canal número 26 de la capital del Bages, tot i que la seva família procedia de les Planes, de Sant Mateu.

El Planes periodista, només en dotze anys de curta vida professional, va desplegar intensament tota mena de projectes, entre els quals van destacar sobretot entre 1930 i 1936 la revista gràfica Imatges –a l’estil del Vu francès- i el setmanari satíric El Be Negre. En un llibret escrit poc abans de morir, Avel•lí Artís Gener Tísner, va revelar algunes de les interioritats del be com ara que Planes ridiculitzava la censura fent picar als linotipistes una ‘Historia de España’ escolar íntegra o el romanço ‘Un lloro, un moro i un mico i un senyor de Puerto Rico’. Sí, com el programa que Quim Monzó, Jordi Vendrell i Ramon Barnils van fer als anys vuitanta a Catalunya Ràdio.

Planes, que com Barnils ja pensava cinquanta anys abans que només hi havia una mena de periodisme, el d’investigació, va créixer en els primers anys de professió a cavall de Manresa i Barcelona i picant d’aquí i allà amb el principi periodístic de la curiositat universal com a capçalera d’una ment sobretot autodidacta: la vida nocturna, la crítica de teatre o l’èpica dels esports van representar el seu esclat polifacètic inicial a la capital catalana. Així va envoltar-se d’una tropa que esdevindria històrica i selecta, des d’Amat Piniella fins a Sagarra, des de Tísner fins a Francesc Madrid, i sempre va tenir un peu en aquests gèneres més canalles.

Qui millor el va definir, però, tal com recull el periodista Jordi Finestres a Josep Maria Planes (1907-1936). Memoria d’un periodista assassinat, va ser el seu germà Joan en un document de memòries escrit el 1969: “Era una persona extrovertida, bromista, xerraire i inquieta, d’una intel•ligència privilegiada, llest, optimista, simpàtic, un si és no és mofeta, que no molestava i dotat d’una desimboltura que li obria totes les portes”. Uns anys més tard, ja plenament immers Planes en el seu vessant de columnista polític i havent acumulat centenars d’articles sense tenir pèls a la llengua, ell mateix es definiria com “un periodista que, potser, comet la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa”.

Massa jove i inexpert quan va traslladar-se a Barcelona, Planes no va deixar petjada interpretativa sobre els fets dels anys 20 que posarien un bon precedent a la República, des de l’intent d’atemptat contra Alfons XIII fins al fracassat complot de Francesc Macià des de Prats de Molló. Però a Mirador, ja als anys 30, va ser la primera redacció on el periodista es va concentrar en l’àmbit polític amb un grapat d’articles al voltant de la proclamació de la República i l’admiració per la figura de Macià. Això escrivia el dia D: “14 d’abril! Impossible de recollir en aquestes notes tota l’emoció profunda, tota la grandesa d’aquest dia inoblidable. Impossible de reflectir amb justesa l’espectacle meravellós de la ciutat en la jornada històrica de la proclamació de la República Catalana” (14 d’abril. Dietari d’un ciutadà dins de Mirador, 16-4-1931).

Fruit de milers de tertúlies entre serioses i àcides a la penya de l’Ateneu o a qualsevol bar, no massa dies més tard del climax republicà, Planes engegaria la versió catalana de Le Canard Enchainé, El Be Negre, com un intent de resposta a tots els sectors intocables de la societat catalana, des dels més benestants als més populars i alhora dogmàtics. Però en quatre dies, i malgrat la fortalesa que donava estar envoltat de gent que hi tocava intel•lectualment com Tísner, Sagarra, Castanys o el tintinòleg Ventalló, a Planes ja li volien trencar la cara: directament com el dia que el fill de l’alcalde Aiguader va assaltar amb els escamots d’Estat Català la impremta del carrer Casanovas o indirectament quan la censura arriba a la suspensió governativa de la publicació.

Planes era militant d’ERC però abans era periodista, i per això, davant d’aquesta climatología creixent adversa se’n va anar a veure el seu admirat Macià per denunciar les pressions. Aquesta ja era una recta final de la seva vida, els quatre últims anys, en què CNT-FAI i el govern català ja no es coordinaven tan alegrement i el pistolerisme també tornava a passar comptes. Aleshores, Planes, lluny de fer-se enrere i acollonir-se, va proclamar el “jo no callo” i es va despatxar a gust escrivint a La Publicitat una trentena d’articles en dues sèries que va titular ‘Els gàngsters de Barcelona’ i ‘L’organització de l’anarquisme a Catalunya i a Espanya”. Al món anarquista, gairebé sense matisos, se li va acabar la paciència fins al punt que la vida del periodista, després d’una breu estada a París i a Berlín, ja corria físicament perill, i l’exemple més clar és l’assassinat dels germans Badia el 29 d’abril de 1936. Ni Planes ni els anarquistes van afluixar i a les pàgines de Solidaridad Obrera el 7 de juliol es podia llegir un editorial que asegura que l’òrgan anarquista –no diu com- “obligará a Planes i Rovira i Virgili a enmudecer”.

L’agosarat Planes sabia que el temps se li exhauria, i així li va comunicar a sa mare Candelaria en una visita al mas de Sant Mateu ja esclatada la Guerra Civil per explicar-li que la FAI li anava al darrere. En el seu últim article, ‘Nit de vetlla’ [vegeu aquest i 106 articles més a l’excel•lent web memoria.cat], malgrat carregar durament i quasi exclusivament contra la revolta franquista, Planes es va preguntar per “la Revolució, que fins ara havia estat, a còpia de tants esforços, controlada i dirigida dintre la quadratura legal de la democràcia, ¿on anirà a parar?”. I la revolució es va acabar molt pocs dies després, amb l’enfrontament total entre les esquerres, simbolitzat en una carretera de l’Arrabassada i un periodista mort. Tres dies després, a ‘La Publicitat’, ningú apuntava enlloc: “abans d’ahir al migdia ens arribava la notícia de la mort de Josep Maria Planes, esdevinguda en circumstàncies que no ens ha estat possible precisar perquè el finat feia temps que havia deixat de tenir en compte amb la Redacció”. No només havia mort Planes sinó una mena de periodisme.