Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Articles dependents
Felipe Gozález
José María Aznar
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Personatges Personatges
Antoni Asunción (17)
Baltasar Garzón (233)
Carlos Solchaga (7)
Felipe González (226)
Fernando Álvarez de Miranda (5)
Javier De la Rosa (44)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Luis Corcuera Cuesta (18)
José María Aznar (620)
Julio Anguita (42)
Luis Roldán (47)
Mariano Rubio (16)
Mario Conde (51)
Vicent Albero (9)
Entitats Entitats
Banc d`Espanya (121)
Congrés dels Diputats (476)
Consell de Seguretat Nuclear (24)
Consell d´Universitats (4)
Consell General del Poder Judicial (112)
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola, S.A (40)
Defensor del Poble (18)
Grupos Antiterroristas de Liberación (33)
Guàrdia civil (196)
Izquierda Unida (222)
Parlament Europeu (140)
Partit dels Socialistes Bascos (99)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Andalusia (38)
País Basc / Euskadi (267)
L´Hospitalet de Llobregat (62)
75 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
Malgrat els escàndols i gràcies a CiU
El PSOE aguanta
El govern de Felipe Gonzàlez va començar l'any 1994 amb la garantia del suport parlamentari de CiU i, de manera menys clara, del PNB. El panorama no semblava fàcil amb els casos de Mariano Rubio i de Luis Roldàn damunt la taula i amb una oposició que no aconseguia pair la seva derrota a les eleccions general del 1993.

El clima general va quedar clar el 19 d'abril, durant el debat de política general, quan el president del Partit Popular (PP), José Maria Aznar, va demanar la dimissió del president del govern d'una manera contundent i va coincidir en aquesta petició amb el líder d'Izquierda Unida, Julio Anguita. Era un avenç del que seria la política espanyola durant tot l'any, una contínua tenalla de dreta i esquerra contra el govern socialista i contra els nacionalistes catalans que li donaven suport.

L'única cosa que va anar variant va ser la fórmula que exigien: des d'eleccions anticipades fins al relleu de Gonzàlez per un altre socialista. El que mai no van arribar a plantejar va ser la moció de censura, el mecanisme previst a la Constitució per a un canvi de govern sense passar per la convocatòria d'eleccions generals.

De motius no en van faltar, durant l'any, per criticar el govern. Els escàndols i els casos de corrupció van anar esclatant un darrere l'altre.

La fugida de l'ex-director general de la Guàrdia Civil Luis Roldàn, a finals d'abril, va ser el començament d'una nova davallada de la imatge governamental, a la qual es va afegir la dimissió de dos ministres, Antoni Asunción i Vicent Albero, la del responsable del Pla Nacional sobre Drogues, Baltasar Garzón, la de l'ex-ministre de l'Interior José Luis Corcuera com a diputat i la de Carlos Solchaga com a president del Grup Socialista al Congrés i com a diputat. L'empresonament de l'ex-governador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio, podria també afegir-se a aquesta llista, encara que segons alguns va ser justament una estratègia del govern per demostrar la seva fermesa en la lluita contra la corrupció.

El 5 de maig, en plena onada de dimissions, Felipe Gonzàlez va manifestar decididament la voluntat de mantenir-se en el govern. Voluntat que va haver de ratificar un altre cop davant el Congrés de Diputats, l'11 de maig, a causa de la fugida de Luis Roldàn. En aquest marc, Gonzàlez va criticar els efectes desestabilitzadors de l'estratègia del PP, i va tenir sempre el suport dels portaveus de Convergència i Unió (CiU) i el Partit Nacionalista Basc (PNB).

Però l'enfrontament entre Gonzàlez i Aznar es va aguditzar durant la campanya electoral de les eleccions europees i autonòmiques d'Andalusia del 12 de juny, fins al punt que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va haver d'advertir que el llenguatge del PSOE i el PP aplanava el camí a un rebrot del feixisme.

El 12 de juny, els resultats de les eleccions al Parlament Europeu van confirmar el que els sondejos d'opinió ja havien anunciat feia setmanes: la primera victòria del Partit Popular. El PP va obtenir més del 40% dels vots (gairebé set milions i mig) i pràcticament va doblar els resultats que havia obtingut el 1989, mentre que el PSOE s'havia de conformar amb menys de sis milions de vots i poc més del 30%. Aquests resultats van obrir un període d'incertesa sobre el futur del govern socialista en què es va especular amb diverses possibilitats: des de la convocatòria d'eleccions avançades fins a la presentació d'una moció de confiança.

Però Gonzàlez va aconseguir el suport del partit per continuar governant amb el de CiU i no convocar eleccions, no demanar la confiança del Congrés i no remodelar el govern, malgrat la petició del sector guerrista de fer un gir cap a l'esquerra. El 16 de juny es va reunir amb Jordi Pujol a la Moncloa, que li va reiterar novament tot el seu suport.

Després de l'èxit de les eleccions europees, l'estratègia de l'oposició es va reconduir cap a la crítica frontal a CiU i a Jordi Pujol, a qui consideraven l'únic responsable de la per a ells incomprensible supervivència política de Felipe Gonzàlez. El president de CDC va acceptar el repte i des de llavors es va convertir en el més combatiu defensor de l'estabilitat: era qui marcava públicament la pauta que havia de seguir el govern i qui desmentia públicament una vegada i una altra la convocatòria d'eleccions anticipades o la presentació d'una moció de confiança.

Jordi Pujol va criticar obertament el PP per la seva ofensiva contra el govern recordant amb contundència que "Aznar no pot governar, perquè va perdre les eleccions generals", i afegint que "amb la seva actitud d'erosionar el govern, ell i el PP intenten trencar la convivència a Catalunya". Amb aquest suport de CiU, el 7 de juliol, Gonzàlez es va entrevistar amb Aznar per tractar de desbloquejar el panorma polític, però el líder del PP li va demanar novament que avancés les eleccions.

Un cop passat l'estiu, Gonzàlez va tornar a l'escena anunciant un nou estil de fer política, amb més presència als mitjans de comunicació. El 22 de setembre, el govern i CiU van pactar a la Moncloa els aspectes fonamentals de la llei de pressupostos generals per al 1995.

Pocs dies després va ser detingut Javier de la Rosa, fet que va ser utilitzat per José Maria Aznar per dir públicament en un míting a l'Hospitalet de Llobregat que Gonzàlez i Pujol "estan junts per tapar-se les vergonyes".

El 23 d'octubre, la coalició que governava al País Basc va perdre la majoria absoluta arran del daltabaix electoral del Partit dels Socialistes d'Euskadi i Euskadiko Ezkerra (PSE-EE), que van perdre 10 escons, tot i que el PNB va mantenir els 22 aconseguits el 1990.

Dos dies més tard, el PSOE i el PP es van posar finalment d'acord per cobrir les vacants institucionals. L'enfrontament anterior havia causat que institucions com el Defensor del Poble, el Consell d'Administració de Radiotelevisió Espanyola (RTVE) o el Consell General del Poder Judicial haguessin estat inoperants durant més d'un any. Després de l'acord, es van cobrir les vacants del Consell d'Administració de RTVE i es van pactar els membres del Consell de Seguretat Nuclear i del Consell d'Universitats. Per cobrir la vacant del Defensor del Poble va ser nomenat Fernando Àlvarez de Miranda. A més, es va arribar a un consens per refer el Consell General del Poder Judicial. La tarda de 12 de desembre, Jordi Pujol s'entrevistava novament amb Felipe Gonzàlez a la Moncloa. A la reunió s'hi van analitzar aspectes generals de la situació política, econòmica i de l'entorn europeu. Els dos líders van arribar a la conclusió que la política econòmica consensuada pel govern i CiU estava donant bons resultats i havia propiciat la reactivació econòmica. La voluntat de mantenir la col·laboració semblava clara i no la va fer trontollar ni l'esclat del cas GAL una setmana més tard ni l'empresonament de Mario Conde el 23 de desembre.