Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
La província més gran del Canadà

Multitudinària manifestació dels partidaris del 'no' a Mont-real el 27 .d'octubre. Els manifestants provenien de diferents parts del Canadà

Articles dependents
Principals dates en la història del Quebec
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Personatges Personatges
Brian Mulroney (2)
Jacques Parizeau (8)
Jean Chrétien (8)
Lucien Bouchard (14)
Robert Bourassa (1)
Entitats Entitats
Bloc Quebequès (5)
Partit Quebequès (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Quebec (Canadà) (26)
42 lectures d'aquest article
23 impressions d'aquest article
Ni sobirans ni federats
El Quebec
"¿Esteu d'acord que el Quebec es converteixi en sobirà, després d'haver fet una oferta formal al Canadà per a un nou acord polític i econòmic, dins del context de la llei que fixa el futur del Quebec i de l'acord firmat el 12 de juny de 1995?" Aquesta era la pregunta que el 30 d'octubre de 1995 havien de contestar amb un o un no els cinc milions de quebequesos amb dret a vot.

La referència a la llei sobre el futur del Quebec es referia a la coneguda com a Llei 1, introduïda al Parlament quebequès al mes de setembre, que proporcionava un marc legal per aconseguir la sobirania de la província francòfona. Quant a l'acord firmat el 12 de juny de 1995, es tractava d'una declaració política aprovada pels tres partits que donaven suport a la sobirania del Quebec (Bloc Quebequès, Partit Quebequès i Partit de l'Acció Democràtica del Quebec).

L'hipotètic nou Estat del Quebec, plantejat a la consulta, hauria de tenir les seves fronteres amb els Estats nord-americans de Maine, New Hampshire, Vermont i Nova York, i amb les províncies canadenques d'Ontario, New Brunswick i Terranova. Tindria una població de 7,3 milions d'habitants, el 81% dels quals tenien el francès com a llengua materna, un 9% eren anglòfons, un altre 9% eren immigrants i un 1% eren indígenes indis i esquimals.

El nou país ocuparia el lloc 17 a la llista de països industrialitzats del món, amb 125.000 milions de dòlars de producte interior brut i una renda per càpita de 17.281 dòlars. El Quebec es trobaria també entre els deu primers països productors de mineral del món, seria el més gran exportador d'alumini i el segon en paper i explotació forestal.

Segons les enquestes i prospeccions fetes, per primera vegada en molts anys, un procés de sobirania tenia possibilitats de triomfar en un Estat modern i democràtic. Era el segon cop que el Quebec votava sobre el seu futur. L'anterior referèndum, celebrat el maig del 1980, va ser guanyat pels partidaris del no.

Durant una intensíssima campanya electoral, els partidaris clel i els del no van exposar tots els seus arguments. Pels partidaris del no, encapçalats pel primer ministre canadenc, Jean Chrétien, i el cap de l'oposició quebequesa, Daniel Johnson, el manteniment de l'estructura federal sense ruptures era la garantia de la continuïtat del desenvolupament econòmic, social i polític del país. Segons ells, la victòria del conduiria el Quebec cap a un procés accelerat d'empobriment.

Pels partidaris del sí, representats pel primer ministre clel Quebec, Jacques Parizeau, i el cap del Bloc Quebequès, Lucien Bouchard, en canvi, la sobirania del Quebec era imprescindible per afermar la seva identitat, posant fi a la tradicional dualitat cultural, educativa i financera entre les comunitats anglòfones i francòfones.

La consulta també era seguida amb interès per la major part de governs occidentals i, particularment, els Estats Units d'Amèrica, que no veien amb gaire bons ulls la possible segregació del Quebec, tal com ho va posar de manifest el president nord-americà Bill Clinton en unes declaracions que va fer l'últim dia de campanya a la televisió del seu país. Aquesta intervenció va condicionar fortament el resultat del referèndum, ja que pels partidaris del era fonamental la garantia que un futur Quebec sobirà podria seguir integrat a l'Acord de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (NAFTA). La posició crítica de les autoritats de Washington es podia interpretar com un signe de les dificultats econòmiques que hauria de patir un Quebec independent.

Els últims dies de la campanya, quan els sondejos assenyalaven la possible victòria del , el govern federal va mobilitzar tots els seus recursos, fins al punt de noliejar avions plens cle funcionaris perquè es manifestessin al Quebec a favor del no.

La votació va transcórrer en un clima de gran incertesa, però d'absoluta normalitat democràtica. La nit electoral, les primeres dades donaven la victòria al si, però en escrutar-se els vots de Montreal, la ciutat més important del país. els resultats es van anar decantant cap al no. Finalment, hi va haver 26.750 més vots per al no que per al . El 50,6 per cent dels votants partidaris de mantenir la relació amb el Canadà van derrotar el 49,4 per cent de votants defensors de la sobirania.

El resultat final del referèndum dividia pràcticament la societat quehequesa per la meitat i mantenia obert el contenciós existent. Amb llàgrimes als ulls, el cap del Bloc Quebequès, Lucien Bouchard, va comunicar els resultats als seus seguidors, va afegir que "mai hem estat tan a prop de la victòria" i va recalcar que, respecte a la consulta del 1980, les tesis del havien guanyat més de 9 punts.

Jacques Parizeau, del Partit Quebequès, va acceptar el desfavorable resultat, però va remarcar que havien estat derrotats "pels diners i el vot ètnic", i va prometre la celebració d'un tercer i definitiu referèndum. Les declaracions de Parizeau contra el vot ètnic es referien a la població "al·lòfona", que no tenia ni l'anglès ni el francès com a llengua materna, que, majoritàriament, havia votat no.

Respecte a la possibilitat d'una nova consulta, Bouchard va explicar que, segons la llei, només es podia convocar un referèndum per legislatura, i l'actual expirava el 1998. Caldria esperar fins llavors, llevat que hi hagués eleccions anticipades.

El líder del no, Daniel Johnson, líder del Partit Liberal Quebequès (anglòfon), va reconèixer que havia viscut desesperadament les primeres hores d'escrutini, quan el sí semblava que es perfilava com a guanyador. Johnson va fer una crida a "l'obertura, la sensibilitat i el respecte per tancar la ferida que deixa aquesta ajustada victòria".

Per la seva banda, el primer ministre canadenc, Jean Chrétien, va recalcar la importància del resultat per al manteniment de l'estructura política i econòmica del país, i va prometre noves mesures per reconèixer el caràcter diferenciat de la societat quebequesa, una mica en la línia encetada el 1982 pel llavors primer ministre canadenc, Brian Mulroney, després que els sobiranistes perdessin el referèndum del 1980.

Tothom s'adoonava, però, que Mulroney va fracassar en el seu intent d'impulsar un pacte nacional (Pacte de Charlottetown) per reconèixer el caràcter diferenciat del Quebec, i que va dimitir després de perdre el referèndum organitzat el 1992 per validar-lo, juntament amb el líder quebequès Robert Bourassa, que l'havia ajudat a perfilar la via integracionista.

Si, després del referèndum, el govern federal volia oferir noves vies d'integració als quebequesos, hauria d'oferir un plantejament nou i vèncer les reticències de la resta cle territoris canadencs. En tot cas, en aquesta línia, Chrétien va dir. "Ens cal trobar fórmules innovadores per no tornar a caure en una crisi existencial semblant. Ara és l'hora de la reconciliació i el moment d'apartar les nostres divisions i de passar pàgina."


ELS PROTAGONISTES DEL REFERÈNDUM

ELS DEL 'NO'

Daniel Johnson Líder del Partit Liberal Quebequès, fill del federalista Daniel Johnson i germà del sobiranista Pierre Marc Johnson.
Jean Charest Líder del Partit Conservador, defensor del bilingüisme i partidari de la potenciació del federalisme.

ELS DEL 'SÍ'

Jacques Parizeau Primer ministre del Quebec i líder del Partit Quebequès. La seva carrera política va començar al costat del federalista Daniel Johnson, però posteriorment es va integrar al partit sobiranista de René Lévesque.

Lucien Bouchard Líder del Bloc Quebequès. Va començar en política al costat del liberal Pierre Trudeau.