Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Trànsit (172)
Personatges Personatges
Luís María Ansón (7)
Entitats Entitats
Govern d`Espanya (336)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Alemanya (164)
Estat Espanyol (1908)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
63 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
El sainet de les matrícules



No s'ha d'oblidar la suceptibilitat que generen els signes en un temps en què tots ens aferrem a alguna cosa per a saber qui som. Així, quan els polítics s'omplen la boca de proclames de comprensió i respecte a la diversitat espanyola, la seva insensibilitat amb els símbols els delata fàcilment.

Carlos Padrós
Professor de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona

El Govern no va preveure a temps que s’acabava el termini per crear un nou model i va imposar males maneres centralistes o va marejar la perdiu per frenar l’oposició amb fets consumats
Els temes espinosos se solen disfressar sota l’aparença d’aspectes tècnics inofensius i deixar-se fora del debat polític d’altura. Es precisament en l’aspecte tècnic on un es retrata, ja que creu que pot actuar com li sembla. La modificació d’un annex del reglament general de vehicles per donar entrada a un nou model de matrícula sembla una qüestió mínima i banal. No ho és malgrat els esforços del president del Govern per presentar-ho d’aquesta manera.

Es fals que les noves matrícules les imposi la Unió Europea. El reglament de la UE només diu que s’ha de reconèixer com a vàlid el distintiu del país que s’inclogui a la matrícula i que no es pot continuar exigint l’adhesiu el·líptic que fins ara era obligatori. Per tant, no s’ha de carregar el mort a la legislació europea com sempre es fa per sortir de situacions difícils. La premeditada indeterminació de la legislació europea no imposa un únic model, sinó que cada Estat l’ha d’adaptar a les seves necessitats.

Aquí, una matrícula que no permeti identificar la comunitat autònoma és clarament discorde amb el disseny constitucional del nostre Estat. La Constitució estableix que l’Estat està integrat per nacionalitats i regions (article 2) i que s’organitza territorialment en comunitats autònomes (article 137). L’Estat no existeix fora de les comunitats autònomes, sinó dins d’elles i per a elles. Correspon a l’Estat protegir el patrimoni que suposa la nostra diversitat i, per tant, les normes i les actituds innecessàriament uniformistes són clarament contràries a l’esperit de la Carta Magna.

Mentre que a Catalunya no es nega la E distintiva d’Espanya, el Govern central —el que representa tot l’Estat— nega els signes autonòmics. Per aquesta raó, la legítima aspiració de les comunitats autònomes és més integradora que l’estatal, que, a més a més d’incomplir un mandat constitucional de respecte a les mateixes comunitats, es revela excloent. Aquest fet demostra que, a vegades, el perill de separació prové del centre, creient que la nació es pot imposar des de dalt.
Als Estats Units (EUA), cada estat té la seva matrícula diferent, amb el seu lema i també els seus corresponents dibuixos de fons i no per aquest motiu s’esquerda gens ni mica la Unió, sinó tot al contrari. A Alemanya, hi apareix el land de procedència del vehicle, igual que a Itàlia s’hi incorpora la província. Les normes es generen en un marc de sensibilitat i de respecte que aquí ens queda encara molt lluny. Aquesta controvertida ordre ministerial irònicament recull entre els seus fonaments la necessitat de la sensibilització ciutadana a favor de la integració europea quan es demostra que existeix una exigència molt més gran de sensibilització dins del nostre país en relació amb les nostres pròpies característiques.

També és destacable la plantada institucional que s’ha produït. Les administracions tenen un deure de lleialtat entre elles alhora que un mandat de servei als seus ciutadans. En ocasions com aquesta, els dos elements que haurien d’anar junts entren en contradicció.

L’anomenada desobediència civil és vàlida com a mesura de pressió davant el poder públic, però s’haurien d’utilitzar altres vies més efectives: el dret. L’ordre ministerial es pot impugnar davant els tribunals, ja que incorre en vicis com la falta de participació dels ciutadans que recull l’article 105 de la Constitució. A més a més, la llei del govern vigent estipula que en l’elaboració de les normes es faran les consultes necessàries per garantir la legalitat, però també l’encert, de la mesura (article 24 b). No hi ha cap dubte que en el present cas l’encert no existeix, ja que fins i tot alguns tertulians gens sospitosos de ser nacionalistes perifèrics, com per exemple Luis María Anson, consideren raonable que s’hi afegís el distintiu autonòmic. Per tant, la protesta l’haurien de canalitzar els municipis, associacions i administracions a través dels corresponents recursos davant els tribunals amb arguments constitucionals vàlids i de pes.

Per acabar s’ha de parlar dels mercats. Pot ser que les compravendes de vehicles d’ocasió pateixin algunes distorsions si s’inclou el distintiu autonòmic a les plaques de matrícula. El mercat, no obstant, no és un altar on es puguin sacrificar tots els altres interessos implicats. La riquesa de la nostra diversitat pot tenir uns costos econòmics que es compensen amb els beneficis del pluralisme. A més a més, la unitat de mercat no està recollida expressament a la Constitució i es fa servir com un argument tecnocràtic per justificar certes actituds centralistes.

L’explicació d’aquest sainet té dues teories que no són necessàriament contradictòries. Una, al Govern l’ha enxampat el temps i gairebé ens hem quedat sense números de matrícules. La falta de previsió, combinada amb la incompetència, produiria un còctel d’on només ha sabut sortir amb imposició i males maneres centralistes. Dues, s’ha deixat transcórrer el temps i s’ha marejat la perdiu per poder tallar pel dret l’oposició mitjançant una política de fets consumats. La incompetència i la premeditació serien prou greus per justificar l’onada de crítiques.

No s’ha d’oblidar la susceptibilitat que generen els signes en un temps en què tots ens aferrem a alguna cosa per saber qui som. Així, quan els polítics s’omplen la boca de proclames de comprensió i respecte a la diversitat espanyola, la seva insensibilitat amb els símbols els delata fàcilment. I és que una modesta ordre ministerial val més que mil paraules.