Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Maria Àngels Feliu, després de ser alliberada pels seus segrestadors

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Justícia, judicis i sentències (1209)
segrestos, robatoris, violacions, tortures, alliberaments (234)
Personatges Personatges
Arcadi Calzada (11)
Carlos Ganszermüller (1)
Ignacio Rubio (1)
Joan Casals (8)
Joan Capdevila (2)
Maria Àngels Feliu (22)
Pere Macias (40)
Santiago Pinsach (4)
Tomàs Feliu (1)
Xavier Bassa (6)
Entitats Entitats
Banc Industrial dels Pirineus (1)
Guàrdia civil (196)
Hospital de Sant Pau de Barcelona (20)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Olot (29)
298 lectures d'aquest article
1746 impressions d'aquest article
El segrest de la farmacèutica d'Olot
A les 3.15 hores de la matinada del diumenge 27 de març de 1994 es posava fi al segrest més llarg fet mai a l'Estat espanyol. La farmacèutica d'Olot Maria Àngels Feliu va aparèixer al quilòmetre 24 de la carretera Nacional 152, al terme municipal de Lliçà de Vall, sana i estàlvia després de gairebé cinc-cents dies de captiveri, iniciat la nit del 20 de novembre de 1992 quan va desaparèixer del garatge de casa seva.

La matinada d'aquell Diumenge de Rams, just en el moment que els treballadors de la benzinera Els Xops havien avançat una hora els rellotges, van veure una dona que caminava per la carretera, coberta amb una manta, arrossegant unes vambes que li anaven grans. Pedro Tomàs Mellado, un dels empleats de la gasolinera, la va veure arribar i com s'adreçava cap a la màquina dels refrescos. "Semblava un rodamón", va dir en les seves primeres declaracions. Després d'un breu diàleg sobre les monedes que no entraven a la màquina de begudes, ella li va dir a Tomàs Mellado: "Miri, sóc Maria Àngels Feliu." Feia 492 dies que havia desaparegut de la capital de la Garrotxa, el 20 de novembre de 1992.

Maria Àngels Feliu va arribar a casa seva a dos quarts de vuit del matí dins un cotxe de la Guàrdia Civil procedent de Barcelona, on la segrestada havia estat reconeguda a l'Hospital de Sant Pau. El doctor Josep Lloret, cap de guàrdia de l'hospital, va dir que la faramacèutica es trobava relativament bé i que no li havien apreciat cap anomalia. Quan va arribar al domicili familiar, Maria Àngels es va abraçar al seu germà en el mateix soterrani on havia estat segrestada. També hi eren presents els seus pares. El seu marit i els tres fills del matrimoni eren al pis, després d'haver tornat precipitadament de la seva torre de Llanars, on havien anat a passar el cap de setmana.

Una hora més tard, Rafaela Ortiz i Ignacio Rubio, els advocats dels dos detinguts com a presumptes autors del segrest, van arribar a Olot per demanar al jutge Santiago Pinsach, titular del jutjat d'instrucció número 1 de la ciutat, l'alliberament dels seus representats. El seu argument era prou clar: cap dels dos processats no havia pogut alliberar la farmacèutica.

A partir de les 9 del matí es van succeir les visites al domicili de la família Feliu: el jutge, el vice-president del Parlament, Arcadi Calzada; l'alcalde d'Olot, Pere Macias; el fiscal en cap Carlos Ganszermüller, etc.

Tres hores després, el jutge i el fiscal van abandonar la casa dels Feliu. A la mateixa hora, els feligresos de l'església de Sant Esteve van aplaudir quan el rector de la parròquia els va recordar, durant la benedicció de les palmes, el retorn a casa de la seva veïna.

Pocs minuts més tard de les dotze del migdia, Maria Àngels Feliu va sortir al carrer i va dir davant la multitud de periodistes que s'hi havia congregat que no volia parlar del futur, que només pensava a menjar-se un plat d'arròs "o una truita de patates". La víctima del segrest més llarg conegut fins aleshores a l'Estat espanyol va declarar que les condicions del seu captiveri havien millorat amb el pas del temps. "Al principi -va afirmar- em tenien a les fosques, després em van deixar un encenedor, més endavant una espelma i finalment van il•luminar el zulo on em tenien." Del zulo va dir-ne que era molt petit, i pel que fa als segrestadors, només tractava amb un d'ells, el que li duia el menjar, el qual sempre li parlava en castellà. Segons va assegurar en la seva primera entrevista davant el jutge, la farmacèutica no va reconèixer la veu dels presumptes segrestadors Joan Casals i Xavier Bassa.

La història del segrest va començar la nit del dia 20 de novembre de 1992. Aquell dia, després de sortir de la farmàcia familiar i estar-se una estona en un bar pròxim amb els seus amics i companys de treball, Maria Àngels Feliu es va adreçar amb el seu cotxe cap al pàrquing de l'edifici d'Olot on vivia. Aleshores dues o tres persones encaputxades es van endur Maria Àngels del garatge amb el seu cotxe.

D'ençà d'aquell dia fins al seu alliberament, els mitjans de comunicació van recollir estranyes i contradictòries notícies sobre el segrest, filtrades per l'advocat i amic dels Feliu, Joan Capdevila. El primer fet objectiu va ser la detenció, l'1 de novembre de 1993, de Joan Casals i Xavier Bassa, després que el delinqüent Francisco Evangelista declarés a la policia que li havien proposat de segrestar una farmacèutica d'Olot. Tot i que més tard Bassa i Casals van ser alliberats de la presó, sobre ells encara pesaven les acusacions de detenció il•legal i possessió de drogues.

També va sorprendre la relació d'una cosina de la segrestada, Conxita Feliu, amb la companya sentimental de Casals, Maria Àngeles Mariño. Així mateix, es va especular sobre la relació entre el segrest i el pare de Maria Àngels, Tomàs Feliu, un potent empresari de la comarca de la Garrotxa que havia estat vinculat a la fallida del Banc Industrial dels Pirineus; i, encara, sobre si finalment s'havia pagat rescat, fet aquest que sempre va ser desmentit pel portaveu de la família.

Les mateixes declaracions de la segrestada l'endemà dels seu alliberament no van aportar cap mena de llum a la investigació judicial, tot al contrari, ja que Maria Àngels Feliu va afirmar no tenir pistes sobre els seus segrestadors. Ni de les declaracions de nous testimonis ni de les proves practicades als detinguts, que van resultar negatives, com la dels perits cal•ligrafies o les de l'ADN, no se'n va poder desprendre cap nova pista per poder avançar en les investigacions d'aquest segrest.