Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Biografia

Any 2012

Imprimir    Recomanar article
Jaume Compte, (el segon per l'esquerra), amb Miquel Badia (el primer per l'esquerra), Deogràcies Civit i Manuel Gonzàlez Alba.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nacionalisme català (247)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
JAUME COMPTE I CANELLAS (2)
Josep Dencàs (1)
Miguel Primo de Rivera (2)
Miquel Badia (2)
Entitats Entitats
Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (1)
Estat Català (2)
Partit Català Proletari (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
130 lectures d'aquest article
39 impressions d'aquest article
Jaume Compte i Canellas
EL SOLDAT




ALBERT BALANZÀ
@albertbalanza

Jaume Compte i Canellas (1897, Castelló d'Empúries, Alt Empordà -1934, Barcelona, Barcelonès)

Va ser un dels principals activistes, i independentistes de primera hora, que els anys vint i trenta van constituir la branca més insurgent d’Estat Català. Empordanès d’origen, Compte havia nascut el 1897 a Castelló d’Empúries però de ben jove es va traslladar a viure amb la família a Barcelona, on va entrar en contacte ràpidament amb l’agitat clima polític i social.

En una ciutat d’història accelerada, Compte va conèixer l’activisme al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), al número 10 de la Rambla Santa Mònica, on s’hi aplegaven els despectivament anomenats saltataulells i on avui hi ha la UGT, i curiosament allà hi perdria la vida durant els Fets d’Octubre de 1934. Al CADCI, per exemple, s’hi havia signat el primer pacte Galeusca l’Onze de setembre de 1923…i dos dies després el general Miguel Primo de Rivera, fins aquell moment capità general de Barcelona, executava el cop d’Estat que donaria pas a una dictadura inspirada en el model feixista de Mussolini.

No és casualitat que un any abans es fundés a Barcelona Estat Català i Jaume Compte fos un dels primers dirigents que va abraçar la causa del separatisme intransigent, sempre segons la terminologia de l’època, i que tan sols en tres anys ja tingués clar que als feixos de combat de la dictadura només se’ls podia contestar amb la mateixa moneda. Estat Català ja tenia grups d’acció des de 1924, que estaven liderats entre altres per Daniel Cardona i que havien nascut com a reacció a les primeres atzagaiades de Primo de Rivera (prohibició de l’ús del català, tancament de l’Associació Protectora de l’Ensenyança, clausura d’entitats com l’Orfeó Català o el Barça…). La certa paràlisi entre cèl•lules va portar Compte a deixar-se convèncer per engruixir La Bandera Negra-Santa Germandat Catalana, suborganització armada d’Estat Català. No en va ser un dels signants fundadors, entre els quals hi havia Miquel Badia o companys d’escamot com Miquel Balius o Marcel•lí Perelló (Les Rondes Volants o els Vertrallans, es feien dir), però Compte es va fer políticament gran a la germandat. L’escriptor Miquel Amorós, a La Revolución traicionada (Virus, 2003), cita Ramon Fabregat quan diu que “Compte [era] contrari en absolut a que es realitzessin atemptats”, però el maig de 1925 era un dels reunits al cafè Le Petit Versalles de la plaça Universitat que preparaven l’atemptat del Garraf contra Alfons XIII.

Compte, que ha passat a la història com “l’home del Garraf”, tal com va explicar en un llibre quasi iniciàtic l’actual rectora de la UOC Imma Tubella [Jaume Compte i el Partit Català Proletari, La Magrana, 1979], no va ser un dels set primers detinguts per la col•locació d’un explosiu que havia d’esclatar el 31 de maig al pas del tren Barcelona-Madrid amb el rei a bord, però sí que va ser arrestat com a conseqüència dels interrogatoris a comissaria i posteriorment va ser torturat i empresonat a la Model. Balius va assenyalar Badia com el delator. Condemnat a mort i després amb la pena commutada per una cadena perpètua, l’home del Garraf va viure entre barrots el frustrat intent d’alliberament de Catalunya de 1926, liderat per Francesc Macià des de Prats de Molló, i no va rebre l’amnistia fins que Primo de Rivera va perdre la confiança del rei i els militars i el pacte de Sant Sebastià entre socialistes, anarquistes i catalanistes d’esquerra va instaurar el govern provisional de la Segona República.

De nou en llibertat, Compte va tornar a activar la seva militància a Estat Català i, després del fracàs institucional de crear una Guàrdia Cívica Republicana, va retrobar-se amb Miquel Badia i Josep Dencàs per reformular la idea dels escamots amb les Joventuts d’Esquerra (Jerec) i Estat Català. L’aliança de conveniència, però, no es va signar en el pla governamental: Dencàs seria conseller i Badia cap de policia, però Compte rebutjaria la cartera de Treball i lideraria la separació dels dos partits i l’expulsió dels partidaris de la unitat (Macià, Aiguader i Ventura Gassol). Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra va ser el nou nom del partit de Compte, però el plantejament de rellançar les sigles amb una conferència nacional obrera com a alternativa a la CNT no va tirar endavant i el partit va fer un nou intent “obrer i obrerista, català i independentista” sota el nom d’Estat Català-Partit Proletari o encara Partit Català Proletari. La nova etapa va provocar que tres amics dels grups d’acció dels anys vint seguissin des d’aleshores camins propis: Balius va entrar al BOC, Cardona va fundar Nosaltres Sols i Compte seguiria en els fronts de l’esquerranisme i el radicalisme nacionalista del Partit Català Proletari. El seu pensament ha quedat reflectit en articles i sobretot en editorials de l’òrgan de comunicació del partit, “L’insurgent”.

L’últim episodi de Jaume Compte és el més conegut i es limita a 120 hores de la curta vida de l’activista independentista: el 2 d’octubre es va liquidar a Espanya el cinquè govern del Partit Radical en un any i Alejandro Lerroux va agafar les regnes de l’executiu per quarta vegada en lloc de Ricardo Samper. La crida a la vaga general va ser immediata i el valor afegit centralisme-perifèria a Catalunya, ja atiat mesos abans per la polèmica llei de contractes de conreu, es va acabar amb la proclamació de Lluís Companys de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. La negativa del general Batet a acatar el nou ordre va activar els escamots i Compte va fer-se fort al CADCI, allà on havia començat la seva carrera política, i que estava controlat per Estat Català després d’una llarga etapa que vinculava l’entitat a Esquerra Republicana. “No hi va haver lluita a excepció dels episodis de resistència al local de la Federació Socialista i a la seu del CADCI”, explica Miquel Amorós al seu llibre. “En el Centre de Dependents varios muertos y heridos”, va titular La Vanguardia el 9 d’octubre, després de no haver-se pogut publicar durant tres dies. I la notícia deia el següent: “Dirigía las fuerzas instaladas en el edificio Jaime Compte Casanellas, quien fue muerto por la fuerza pública. La noche del sábado llegó a dicho dicho lugar un piquete de infantería, con el propósito de leer el bando en virtud del cual se declaraba el estado de guerra. Desde el interior del local del C. A. D. C. I, se hizo una descarga que derribó a tres hombres del piquete, entre ellos a un sargento. A pesar de elio se leyó el bando, siendo fijado en lugar conveniente, y se retiró la tropa. A partir de dicho instante, desde el local citado se hicieron- numerosos disparos contra el cuartel de Atarazanas, respondiéndose desde éste con fuego de caflón. La pieza estaba emplazada en uno de los terrados del edificio militar, y por tanto dominaba en tiro directo el «Centre». Contra el mismo fueron disparadas diez granadas, que hicieron blanco en las ventanas del edificio. El balcón del edificio, a consecuencia del tiroteo, quedó destrozado por completo, abriéndose un gran boquete en la pared. Otra granada entró por el portal de la casa, abriendo un boquete en la pared que recae a una tienda. Otra fue a dar en el ángulo superior del piso último de la casa fronteriza al «Centre». Según nuestras noticias, desde que empezó el violento tiroteo, los elementos que se hallaban en el «Centre» hicieron poca resistencia, vista la imposibilidad de ello, y se entregaron al llegar la tropa, la cual procedió a la detención de los que se hallaban en el edificio y a la incautación del armamento. Del tiroteo resultaron varios muertos y numerosísimos heridos. Entre los primeros se cuenta como ya dijimos antes, Jaime Compte Canellas, destacado elemento de Estat Cátala Proletari”.

Mort Jaume Compte, el Partit Català Proletari va decantar-se per l’esquerranisme i els seus militants van confluir majoritàriament en el procés de constitució del PSUC. Després de la recuperació de la democràcia i del renaixement de l’independentisme, però, la figura de Compte, com a referent, ha estat rehabilitada des de l’any 1990 donant nom al Casal Independentista de Sants i la revista “L’insurgent” n’ha estat la seva publicació fins al 2009.