Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El mapa de les comarques catalanes i el repartiment de vots

El socialista Joan Clos va ser reelegit com a alcalde de Barcelona, amb una majoria més àmplia

Evolució dels grans partits a Barcelona

Partits guanyadors a les eleccions autonòmiques del 13 de juny del 1999

Articles dependents
Joan Clos
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nacionalisme català (247)
Països Catalans (217)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alberto Fernández Díaz (88)
Àngel Colom (66)
Antoni Siurana (21)
Antoni Farrés (9)
Antoni Santiburcio (3)
Carlos Jiménez Villarejo (11)
Celestino Corbacho (66)
Eulàlia Vintró (3)
Francesc Antich (131)
Imma Mayol (23)
Jesús Gil y Gil (31)
Joan Blanch (1)
Joan Sabaté (7)
Joan Clos (169)
Joan Miquel Nadal (11)
Joaquim Molins (27)
Joaquim Nadal (189)
Jordi Portabella (46)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Magda Oranich (4)
Maite Arqué (3)
Manuel Royes (17)
Manuel Bustos (15)
Manuela de Madre (38)
Marcelino Iglesias (63)
Marià Curto (1)
Miquel Roca Junyent (52)
Pasqual Maragall (676)
Pilar Rahola (21)
Rafael Ribó (79)
Rita Barberà (46)
Santiago Fisas (8)
Xavier Sàez (2)
Xavier Casas (9)
Entitats Entitats
Ajuntament d'Hospitalet (10)
Ajuntament de Barcelona (355)
Ajuntament de Girona (20)
Ajuntament de Tarragona (15)
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat de Catalunya (1919)
Iniciativa per Catalunya (87)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Parlament de Catalunya (723)
Parlament Europeu (140)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular de Catalunya (319)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Catalunya (2926)
74 lectures d'aquest article
27 impressions d'aquest article
Els socialistes es recuperen en tots els fronts
Eleccions 13 de juny
El 13 de juny del 1999 van celebrar-se simultàniament eleccions al Parlament Europeu, eleccions municipals i eleccions autonòmiques a les comunitats de règim ordinari (totes excepte Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia). Si bé en el conjunt de la Unió Europea es va registrar un notable avenç de les forces de centre-dreta, a Espanya totes tres consultes es van saldar amb una important recuperació de vot dels socialistes, que van reduir sensiblement la distància que li havia pres el PP en els comicis del 1994 i el 1995.

A Espanya, la victòria del Partit Popular va ser clara a les europees, però molt ajustada en les municipals i autonòmiques. A les europees, el PP va perdre un escó, però va obtenir 900.000 vots més que el PSOE, una diferència inferior a la de les eleccions europees del 1994, però superior a la de les legislatives del 1996. En canvi, a les municipals es va produir un quasi empat entre les dues grans formacions polítiques espanyoles, en registrar el PSOE un significatiu increment del 13,6% en el nombre de vots. A més, el PP va experimentar una notable davallada a les grans ciutats i va perdre la majoria absoluta en 10 de les 39 capitals de província en què governava en solitari. Els pactes postelectorals van accentuar encara més la pèrdua de poder del PP i van afavorir el PSOE especialment a Galícia i Andalusia, gràcies a les aliances que els socialistes van establir amb el Bloc Nacionalista Gallec, amb Izquierda Unida i amb d’altres forces menors. Al final del procés, el Partit Popular havia perdut 13 de les 41 capitals de província on havia governat en l’anterior quadrienni. Calia destacar també el manteniment per majoria absoluta a València de Rita Barberà, que a finals d’any seria elegida presidenta de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) i la continuïtat de Joan Fageda a Palma de Mallorca, després de múltiples impugnacions i per menys de cent vots de diferència.

En tot aquests procés, que va dibuixar un mapa de poder més equilibrat que el 1995, Izquierda Unida va ser la gran derrotada, en perdre la meitat dels seus votants. A menor escala, destacava també el bon resultat obtingut pel partit de Jesús Gil a Ceuta i Melilla, que li va permetre condicionar la formació de govern a aquestes dues ciutats autònomes del nord d’Àfrica.

En les eleccions que es van fer el mateix 13 de juny a 13 de les 17 comunitats autònomes espanyoles, la continuïtat va ser la nota dominant encara que el Partit Popular va perdre vots davant del PSOE. L’excepció va ser Asturias, on la crisi viscuda pel Partit Popular va permetre als socialistes aconseguir la majoria absoluta i recuperar la presidència del Principat pel seu candidat Vicente Álvarez Areces. Però, novament, els pactes postelectorals van fer que el PP perdés el govern d’algunes comunitats on havia estat la força més votada. A les Illes Balears, el PP va obtenir 28 diputats, més del doble que el PSOE, però va quedar a dos escons de la majoria absoluta i no va aconseguir arribar a un acord amb els tres diputats d’Unió Mallorquina, que finalment es van decidir per integrar-se en un pacte de progrés. Aquest pacte, que reunia a totes les forces polítiques illenques menys el PP, va donat la presidència a Francesc Antich, líder d’un partit socialista que havia aconseguit només 13 escons. També a l’Aragó, el PSOE va aconseguir la presidència pel seu candidat, Marcel•lí Iglesias, gràcies als pactes postelectorals i malgrat que el PP havia estat la llista més votada. En aquest cas, l’element decisiu va ser el canvi d’aliances del PAR (Partit Aragonès Regionalista) que en la legislatura anterior havia donat suport al govern del PP.

A Catalunya, les eleccions municipals es van saldar amb un clar triomf socialista, exemplificat per la victòria de Joan Clos a Barcelona, i per una davallada general, de CiU, del PP i d’Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V), que va acusar fortament l’escissió dels anguitistes d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), en canvi, va experimentar una important consolidació a tot Catalunya, mentre l’escindit Partit per a la Independència (PI) d’Àngel Colom i Pilar Rahola fracassava estrepitosament i es veia abocat a la dissolució.

En el conjunt de Catalunya, el PSC va obtenir quasi 11 punts més que CiU, i 8 més que els que havien aconseguit als anteriors comicis municipals del 1995, si bé CiU va tornar a ser la força amb més alcaldes i més regidors i va poder seguir controlant les diputacions de Girona, Tarragona i Lleida, mentre el PSC seguia governant a la de Barcelona. Per comarques, CiU es va imposar a totes, excepte al Barcelonès, el Baix Llobregat, el Garraf, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental, a les que va guanyar el PSC. Al Maresme es va produir un empat entre aquestes dues forces.

Igual que a Barcelona, els alcaldes que es presentaven a la reelecció van sortir guanyadors a les altres grans ciutats catalanes com Girona, Tarragona, Lleida, L’Hospitalet del Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa o Mataró. Casos especials van ser els de Badalona, Sabadell i Tortosa.

A Girona, Joaquim Nadal (PSC) va revalidar la majoria absoluta de què disposava amb 14 dels 25 regidors del consistori i es va convertir així en un dels poquíssims alcaldes de grans ciutats que es mantenia en el càrrec des de les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979. Nadal va guanyar amb comoditat tot i que l’oposició l’acusava d’haver-se allunyat de l’Ajuntament des que el 1995 va encapçalar la llista del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya i es va convertir en president del grup socialista a la cambra catalana. Tampoc va afectar a l’electorat gironí que, quatre anys més tard, hagués estat desplaçat per Maragall com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat i que ell mateix reconegués que no estava segur de si en cas de guanyar arribaria fins el final del seu nou mandat.

A Tarragona, el convergent Joan Miquel Nadal també va conservar l’alcaldia encara que va perdre dos regidors i es va quedar només amb 11 dels 27. Malgrat aquestes xifres, Nadal va formar inicialment un govern municipal minoritari, però a finals d’any va establir un pacte estable amb el PP, que havia obtingut 5 regidors. La davallada de CiU a Tarragona es va atribuir a la caiguda general del vot de la coalició nacionalista, però també al fet que l’alcalde de Tarragona tenia dos processos judicials pendents per dos presumptes delictes de prevaricació i tràfic d’influències. Poc abans de les eleccions, a finals de març, el fiscal anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, havia reactivat l’afer en demanar al Tribunal Suprem la unificació de les dues causes.

Malgrat que també va tenir denúncies judicials en la recta final del seu mandat, l’alcalde socialista de Lleida, Antoni Siurana, va aconseguir incrementar en un els seus regidors i arribar als 14 que li donaven majoria absoluta. L’alcalde de Lleida va ser investigat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya arran d’una denúncia presentada pel regidor d’Esquerra Republicana d’aquesta ciutat, Xavier Sàez, per presumpta malversació de fons en relació amb unes enquestes realitzades per l’empresa Seinsa, concessionària de la recollida d’escombraries. Segons Sàez, això formava part d’una trama de finançament irregular del PSC ja que la concessionària pagava més d’un milió de pessetes al mes a una empresa de l’Ajuntament de Barcelona a canvi d’unes enquestes inexistents que després cobrava a la Paeria. El 28 d’abril, Antoni Siurana i el regidor de l’Ajuntament de Barcelona Ernest Maragall van denunciar Sàez per injúries.

A L’Hospitalet de Llobregat, el socialista Celestino Corbacho va tornar-se a guanyar la confiança dels electors, amb més del 55% dels vots, i va revalidar còmodament la majoria absoluta passant de 14 a 18 regidors en un ajuntament de 27. La també socialista Manuela de Madre es va imposar a Santa Coloma de Gramenet de manera aclaparadora ja que va obtenir prop del 60% dels vots i 18 regidors (en tenia 12) davant de la davallada d’IC-V, que passar de 12 a 4 regidors. A Terrassa, l’alcalde i president de la Diputació de Barcelona, Manuel Royes, també va accedir a la majoria absoluta en passar de 13 a 16 regidors. La mateixa situació es va reproduir a Mataró on el socialista Manuel Mas va recuperar, amb 14 escons, la majoria absoluta que havia perdut el 1991.

Les coses van ser una mica més complicades a d’altres grans ciutats catalanes. A Badalona l’exalcalde socialista Joan Blanch va presentar una llista pròpia després que la direcció del PSC decidís presentar com a candidata Maite Arqué. L’operació de Blanch es va saldar amb un rotund fracàs i només va aconseguir el 3% dels vots, una xifra que no li va permetre entrar a l’ajuntament, però que va fer que la nova alcaldessa socialista es quedés a les portes de la majoria absoluta amb 13 de 27 regidors.

També a Sabadell, el candidat socialista va accedir a l’alcaldia després d’una campanya especialment dura marcada per la decisió d’Antoni Farrés, que era alcalde des del 1979 i que era la principal figura municipal d’IC-V, de no presentar-se a la reelecció. La lluita va ser molt renyida entre el PSC i els seguidors de Farrés, agrupats a la candidatura Entesa per Sabadell-Iniciativa. Totes dues forces van treure 10 regidors, però el PSC va obtenir un centenar de vots més i això va permetre que el seu candidat Manuel Bustos fos elegit alcalde. Passades les eleccions, Farrés va fer públiques les seves discrepàncies amb la direcció d’IC-V, mentre aquesta formació establia amb el PSC un pacte de govern municipal al que no es van integrar els regidors de l’Entesa elegits a la mateixa llista que els d’Iniciativa.

A Tortosa, l’alcalde convergent Marià Curto va ser el guanyador de les eleccions, però va perdre un regidor i es va quedar amb només 7 de 21. La coalició d’esquerres encapçalada pel socialista Joan Sabaté va aconseguir menys vots però el mateix nombre de regidors i va fer-se amb l’alcaldia gràcies al suport del Partit Popular.

La batalla clau de les municipals catalanes va ser la de l’Ajuntament de Barcelona. L’alcalde socialista Joan Clos, que havia accedit a l’alcaldia el 1997 després de la dimissió de Pasqual Maragall, es presentava per primer cop a unes eleccions com a cap de llista. CiU creia que aquest canvi de candidat li proporcionava una oportunitat històrica per guanyar les eleccions a la capital de Catalunya i va posar com a cap de llista un dels pesos pesants de la coalició: Joaquim Molins, fins llavors portaveu de al Congrés dels Diputats. Durant mesos es va anunciar una competició molt renyida, però els resultats del 13 de juny van ser tots uns altres. Clos va obtenir un 45,1% dels vots, més dels que mai no havia aconseguit Maragall, i 20 regidors, a només un de la majoria absoluta. CiU va recollir el 21,7% dels sufragis (el seu pitjor resultat a Barcelona) i es va quedar amb només 10 regidors.

El Partit Popular va presentar com a candidat a l’alcaldia de Barcelona el fins llavors secretari d’Estat per a l’Esport Santiago Fisas, que va succeir Alberto Fernández Díaz al capdavant de la llista local després que aquest últim hagués assumit la presidència del partit i es preparés com a cap de llista per als comicis autonòmics. El candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona, Joaquim Molins, va anunciar al març que el número dos de la seva candidatura l’ocuparia l’advocada Magda Oranich, que havia estat diputada d’Iniciativa per Catalunya fins el 1995, any en que va abandonar la formació per discrepàncies amb el seu president, Rafael Ribó.

Durant la campanya electoral, els candidats de Barcelona van centrar les seves intervencions en la discussió sobre les grans estructures: ampliació de l’aeroport, el port, Tren d’Alta Velocitat o el transport públic. Joan Clos no va voler entrar en discussions amb cap dels seus oponents ni va voler enfrontar-se a un cara a cara televisat amb el candidat convergent i es va limitar a explicar el seu programa i a inaugurar les obres de millores que completaven les obres olímpiques dels mandats anteriors. La inauguració més emblemàtica va ser, el 28 de febrer, la del nou tram de 10 quilòmetres de l’Avinguda Diagonal que anava des de la plaça de les Glòries de la Rambla Prim, destinat a completar la transformació del Poble Nou, a preparar les infrastructures pel Fòrum de les Cultures del 2004 i a crear un nou complex residencial.

La campanya de Joaquim Molins va posar l’èmfasi en què la ciutat estava perdent població i capacitat de lideratge i va proposar nous projectes com la creació de 40.000 places noves d’aparcament, 2.000 pisos de lloguer destinats als joves, 2.000 més per a majors de 65 anys, 4.000 places de guarderies o 2.000 de geriàtrics. Respecte a aquestes propostes, els punts de fricció més remarcables ja havien saltat a la palestra el mes de febrer, en acusar-se mútuament les dues principals formacions de la manca de places de geriàtrics.

Els candidats d’IC, Imma Mayol, d’ERC, Jordi Portabella, i del PI, Pilar Rahola, van posar l’èmfasi en els aspectes socials, la millora de l’accés a la vivenda, o la defensa del petit comerç. El candidat del PP va sorprendre a tothom defensant la restitució de l’àrea metropolitana amb competències en transport, medi ambient, vivenda i turisme.

En general va ser una campanya tranquila que va portar als socialistes a una victoria espectacular amb 20 regidors (4 més dels que tenien i a només 1 de la majoria absoluta) i guanyant a 9 dels 10 districtes tots menys Sarrià-Sant Gervasi, en contraposició a la davallada de CiU, que en va treure 10 enfront els 13 que tenia, i la del PP que en va perdre 1 i es va quedar amb 6. ERC va guanyar un regidor respecte als dos que tenia, i IC-V en va perdre un i es va quedar amb dos. Els resultats dels comicis locals van fer desaparèixer el PI, i no només de l’Ajuntament de Barcelona sinó del panorama polític català, ja que al mes de setembre, Àngel Colom i Pilar Rahola, els seus fundadors, van aprovar la seva dissolució en un congrés extraordinari. La nova ERC liderada per Josep-Lluís Carod-Rovira va sortir reforçada en derrotar per golejada al PI, millorar els resultats del 1995 i assolir, també, un notable creixement a d’altres grans poblacions catalanes.

La derrota de Molins, la pitjor de CiU des del 1979, es va atribuir oficialment a la baixa participació (55,62%), quasi 10 punts per sota de la registrada a les eleccions de 1995, però alguns sectors nacionalistes culpaven la política de “guant blanc” duta a terme per Miquel Roca, mentre altres dirigents de CiU van considerar que els electors els havien passat factura pels pactes amb el PP que Molins personificava. Pel que fa al PP, i malgrat les crítiques que va rebre el seu candidat, Alberto Fernández Díaz es va negar a reconèixer els mals resultats obtinguts pel seu partit al parlar de “consolidació” de la formació, tot i que va treure 76.000 vots menys a Barcelona. IC-V, d’altra banda, va justificar la seva davallada a Barcelona i a la resta de l’àrea metropolitana pels 55.000 vots que els van arravatar els anguitistes d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).

El 30 de juny, el ple de l’Ajuntament de Barcelona va acomiadar 23 dels 41 regidors que no repetien legislatura, en un acte força emotiu, que va aplegar Miquel Roca (CiU), Pilar Rahola (PI), Eulàlia Vintró (IC-V) o el mateix Alberto Fernández Díaz. D’altra banda, a principis de juliol, el PSC, IC-V i ERC, van arribar a un acord per constituir govern municipal a Barcelona. El cap de llista d’Esquerra, Jordi Portabella, va ser nomenat tercer tinent d’alcalde de joventut i drets civils, mentre que Imma Mayol, representant d’IC-V, va passar a ocupar la quarta tinença d’alcaldia, de sostenibilitat i ecologia urbana. Els dos primers tinents d’alcalde eren del PSC: Xavier Casas, d’Urbanisme i Infraestructures, i el primer secretari dels PSC de Barcelona Antoni Santiburcio, de Política de Sòl i Vivenda. Clos va completar el govern municipal a finals de setembre, amb una renovació profunda d’alts càrrecs: dels 15 nous gerents d’àrea només 4 repetien mandat.