Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Manifestació del Bloc de Progrés Jaume I a València

Resultats eleccions

Salutació efusiva de Vicent González Lizondo, després de ser elegit president de les Corts Valencianes, a Eduardo Zaplana

Articles dependents
Eduardo Zaplana
Vicent González Lizondo
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Llengua catalana (1362)
País Valencià (525)
Personatges Personatges
Albert Taberner (2)
Eduardo Zaplana (164)
Eliseu Climent (53)
Fernando Villalonga (11)
Jesús Sánchez Carrascosa (6)
Joan Lerma (35)
José Antonio Navarro (1)
José Joaquín Ripoll (5)
José María Aznar (620)
Josep Vicent Villaescusa (8)
Juan José Bayona (3)
Julio de España (3)
Leonardo Ramon (1)
Luís Díaz Alperi (4)
Maria Àngels Ramón-Llin (3)
María Consuelo Reyna (6)
Pedro Ruiz Torres (7)
Rita Barberà (46)
Santiago Calatrava (11)
Vicent González Lizondo (19)
Vicent Tamarit (2)
Vicente Sanz (5)
Entitats Entitats
Acció Cultural del País Valencià (89)
Ajuntament de València (26)
Bloc de Progrés Jaume I (11)
Canal 9 (66)
El Temps (22)
Generalitat Valenciana (280)
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (13)
Las Provincias (12)
Parlament de València (77)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista del País Valencià (143)
Premis Octubre (35)
Ràdio 9 (4)
Ràdio Televisió Valenciana (32)
Tres i Quatre (7)
Unió del Poble Valencià (14)
Unió Valenciana (53)
70 lectures d'aquest article
43 impressions d'aquest article
Eleccions al País Valencià
L’ambient polític previ a les eleccions autonòmiques del 28 de maig era molt tens al País Valencià.

El Partit Popular es presentava davant els electors com una veritable alternativa als socialistes, que havien aconseguit estar en el poder des de les primeres eleccions autonòmiques del 1983 i que havien vist molt afectada la seva imatge per tots els afers de corrupció esclatats al govern central. El Partit Socialista del País Valencià (PSPV) demostrava un considerable desgast polític que feia molt difícil regenerar l'esperança d'un projecte d'esquerres entre els seus electors.

El precedent de les eleccions espanyoles del 1993 també era un referent preocupant per al PSPV. En aquelles eleccions el PP valencià havia aconseguit guanyar el PSPV per prop de 70.000 vots de diferència. La tendència es va confirmar en les eleccions europees del 1994.

Unió Valenciana (UV), tradicional aliat del Partit Popular, i Esquerra Unida (EU), que havia aconseguit captar una significativa franja de votants, confiaven en la seva capacitat de creixement a la convocatòria del 1995, en veure's com un complement a la política dels grans partits pel que feia al regionalisme valencianista blavero en el cas d'UV i al nacionalisme d'esquerres en el cas d'EU.

UV es va manifestar oberta a qualsevol mena d'aliança amb el PP en cas que aquest partit no aconseguís la majoria absoluta necessària per governar, malgrat que les enquestes no feien pensar que superés el llistó del 5% necessari per entrar a les Corts Valencianes.

Esquerra Unida no va prometre cap xec en blanc, però els seus dirigents, encapçalats per Albert Taberner, estaven disposats a impedir l'arribada a la Generalitat d'un govern de dretes.

La màxima confrontació que va presidir tota la campanya electoral va ser la que va enfrontar Eduardo Zaplana candidat del Partit Popular, amb Joan Lerma, president de la Generalitat en funcions. Al marge de les seves respectives intervencions en mítings electorals, tots dos van enfrontar-se davant les càmeres de Canal 9 per exposar els seus respectius punts de vista. El diàleg, però, no va ser gaire profitós, Zaplana va acusar Lerma de viure tancat al seu despatx de la Generalitat, d'esquena a la realitat del país i de pertànyer a un partit en davallada, soterrat per innombrables episodis de corrupció. Lerma, per la seva banda, el va qualificar d'intrús i el va presentar com un home de dretes només interessat en el poder com a mitjà de lucre personal.

Per potenciar les seves respectives imatges, Zaplana va recórrer a l'aval de José Maria Aznar, que, després de la victòria enregistrada a les eleccions europees, apareixia com la segura i pròxima alternativa d'Estat al socialisme.

Lerma va fer valer que ningú podia acusar ni la seva persona ni el partit que representava a València d'estar involucrats en cap afer de corrupció, mentre que els populars tenien moltes coses a amagar, començant per l'antic cas Naseiro. Els socialistes, a més, van pujar considerablement el seu to habitual en la defensa de la llengua i la identitat valencianes. Contràriament a altres campanyes en què ho van obviar, ara ho manifestaven públicament i donaven suport institucional a les iniciatives en aquest sentit organitzades pel Bloc de Progrés Jaume I, com les manifestacions en defensa de la llengua celebrades a València el mes d'abril i maig, que van agrupar els dos cops gairebé 100.000 persones.

VICTORIA DE ZAPLANA
El 28 de maig, el triomf del Partit Popular al País Valencià va ser aclaparador, havent aconseguit 42 diputats, enfront dels 31 que tenia en la legislatura anterior. En canvi, els socialistes en van perdre 13 (van passar de 45 a 32). Unió Valenciana en restava 2 (de 7 a 5) i Esquerra Unida en guanyava 4 (dels 6 escons que ja tenia a 10). El PP no havia obtingut la majoria absoluta, però era l'única força amb possibilitat de formar govern, ja que la dreta sumava un total de 47 diputats, mentre que l'esquerra es quedava amb 42.

La lògica parlamentària va començar a rodar de seguida. PP i UV van encetar converses per veure si es podia consolidar una majoria de dretes. Però les coses no van ser tan fàcils. Unió Valenciana va demanar la conselleria d'Educació per tallar el que ells consideraven penetració lingüística catalana, Zaplana però, no va cedir i va buscar una solució més política a la qüestió de la llengua, que era el principal cavall de batalla d'UV.

Per una banda, Zaplana va fer callar les veus anticatalanistes més punyents —com les representades pel diari Las Provincias, dirigit per Maria Consuelo Reyna— integrant una bona part dels seus col•laboradors en el govern. El marit de Reyna, Jesús Sánchez Carrascosa, va ser nomenat secretari general de la Presidència; un dels articulistes més polèmics del diari, José Sanmartín, va ser nomenat conseller de Treball, i un altre d'aquests, Francisco Mora, va rebre la direcció de Ràdio 9.

El pacte amb Unió Valenciana es va tancar concedint la presidència de les Corts Valencianes a Vicent González Lizondo, la conselleria d'Agricultura i Medi Ambient a Àngels Ramon Llin i la presidència del consell d'administració de RTVV a Leonardo Ramon, membres tots tres d'UV. A més, un altre comentarista de Las Provincias, l'ex-redactor de successos José Antonio Navarro, va ser nomenat assessor adscrit a la presidència de les Corts.

Des de la nova plataforma de les Corts, González Lizondo va dir tot el que pensava del valencià normatiu llegat pels socialistes i va imposar que el diari de les sessions s'escrivís en el valencià emprat pel cercle de Lo Rat Penat, centre neuràlgic del blaverisme més típic. González Lizondo va dir que el tema de la unitat de la llengua catalana "no té base científica" i que el seu partit seguiria preconitzant "eliminar el polacoide i el català".

Els regionalistes d'UV van aconseguir, a més, imposar les seves tesis en matèria lingüística sobre el valencià que s'utilitzaria a Canal 9, de la Ràdio Televisió Valenciana. En el rerefons, tanmateix, hi havia una soterrada lluita entre PP i UV per ocupar els càrrecs deia cadena pública, que González Lizondo va expressar amb contundència quan va afirmar: "Ens hem de repartir el pollastre. El PP se'n queda tres quartes parts i UV una quarta part, però nosaltres també volem pit."

De fet, el repartiment de càrrecs en la RTVV va provocar l'advertència del PP estatal a Eduardo Zaplana en obligar-lo a anul•lar el nomenament del cap d'informatius, el diputat José Vicente Villaescusa, si bé no li van dir res del nomenament de Vicente Sanz, el diputat que havia declarat estar en política per "folrar-se", com a responsable del departament de Recursos Humans. En tot cas, el PP es va reservar la titularitat dels més alts càrrecs, com el director general, Juan José Bayona, i el director de televisió, Vicent Tamarit.

La qüestió de la llengua va portar cua tot l'any. Al mes de setembre, el govern valencià va decidir no atorgar competències en matèria de normativa lingüística a l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) perquè "en la societat valenciana no existeix el grau de consens necessari" i, segons el portaveu del Consell, Josep Joaquim Ripoll, perquè la Universitat Politècnica de València no formava part de l'IIFV. Ripoll va qualificar d'incongruent el fet que els socialistes presentessin una proposició de llei per atorgar competències en matèria lingüística a l'IIFV "quan podrien haver-les-hi atribuïdes per decret quan governaven". Els responsables universitaris, que veien en l'acord el primer pas per imposar un català no normalitzat en les seves institucions, van defensar el paper de l'IIFV en el procés de normalització lingüística.

El rector de la Universitat de València, Pedro Ruiz, va anar més enllà i va rebatre l'argument defensat per l'executiu de Zaplana en el sentit que no hi havia consens a la societat valenciana. El dia 27 del mateix mes, els diputats d'Esquerra Unida - Els Verds (EU-EV) van amenaçar de marxar de l'hemicicle si el president no escrivia correctament el nom de la seva formació política. Lizondo, en un comunicat als diputats, havia escrit el nom de la formació ecologista amb t i no amb d, com és preceptiu. Totes aquestes estratègies van produir situacions estrambòtiques, com el fet que el Butlletí Oficial de les Corts Valencianes s'escrivís en tres llengües: castellà, català de València i l'argot que defensaven els seguidors de González Lizondo. Es començava a gestar el temor que la política de fets consumats en matèria lingüística també arribés a les escoles.

Pel que fa a l'ensenyament, Zaplana va demostrar de nou les seves habilitats col•locant al capdavant de la conselleria de Cultura Fernando Villalonga, un home provinent de Castelló, molt ben considerat en tots els sectors, que havia mantingut posicions catalanistes a la seva joventut. Ningú pensava que Villalonga fos capaç d'instaurar la normativa lingüística de Lo Rat Penat. El que sí que va fer Villalonga, però, va ser trencar el consens iniciat el 1983 amb l'aprovació per unanimitat parlamentària de la llei d'ús i ensenyament del valencià, que havia permès la presència del català com a assignatura en tots els nivells educatius, en suggerir que potser el valencià deixaria de ser una assignatura obligatòria i passaria a ser voluntària.

Villalonga també va participar, al costat de Zaplana, el 22 de desembre en la definitiva derogació de l'homologació de títols de català i valencià, adduint que era necessari tranquil•litzar la societat perquè la qüestió del valencià no continués essent motiu de discussió entre la població. La derogació, de fet, ja havia estat anunciada el mes de setembre, emparant-se en la lletra escrita de l'Estatut d'autonomia aprovat el 1982 que deia que es reconeixien dues llengües oficials a la Comunitat Valenciana, el valencià i el castellà.

També va ser simptomàtic el fet que entre les primeres mesures adoptades pel govern valencià figurés la retirada d'ajudes i subvencions a l'editorial Tres i Quatre, als premis Octubre i a la revista El Temps. També altres associacions valencianes de tall progressista es van veure afectades per la mateixa mesura, com el Bloc Jaume 1, que va ser al punt de mira de la guerra d'intoxicació informativa a través de Las Provincias i l’Abc.

L'editor Eilseu Climent, un del principals promotors del Bloc Jaume I, va assenyalar que les agressions i les postures que prenia el Partit Popular eren un "genocidi" cultural i lingüístic que responia a una estratègia "subtil i més perversa" que la via "brutal" que havien conegut els valencians durant la dictadura franquista.

Les mesures anticatalanistes es van estendre a municipis importants com el d'Alacant, on el seu alcalde, Luis Díaz Alperi -processat el mes de novembre per un deute de 25 milions de pessetes i per la seva vinculació a una immobiliària-, va eliminar el departament de Normalització Lingüística; van seguir-ne l'exemple altres municipis, i el president provincial del PP a Alacant, Julio España que va forçar la creació d'un himne diferent del denominat regional per a Alacant.

Però els problemes al País Valencià no només se circumscrivien al fet lingüístic. Si bé, d'una banda, tots els grups municipals de l'Ajuntament de València, excepte EU-EV, donaven suport a finals de setembre al projecte d'ampliació de la ciutat perquè s'urbanitzessin gairebé nou-cents mil metres quadrats de terreny, de l'altra, en canvi, a principis de desembre el govern valencià es negava a tirar endavant l'execució del projecte del govern socialista de la Ciutat de les Ciències, l'obra emblemàtica de la qual havia de ser la torre de telecomunicacions dissenyada per Santiago Calatrava. L'opinió pública valenciana va assistir bocabadada a la gran polèmica produïda per la decisió del govern zaplanista d'iniciar un nou projecte que fins aleshores només tenia el suport del PP.

La impressió ciutadana era que el PP es proposava tallar qualsevol projecte que s'hagués iniciat durant l'època socialista sense entretenir-se en cap mena de consideració. La Generalitat valenciana oferia, com a alternativa a la Ciutat de les Ciències -que també incloïa un Museu de la Ciència-, una suma d'edificis administratius que duria el nom de Ciutat de la Justícia i un petit parc d'atraccions amb pavellons temàtics de caràcter científic, a imitació de l'Expo de Sevilla.

Aquesta decisió no només va provocar el rebuig de l'oposició valenciana, PSPV i Esquerra Unida, sinó que tampoc no comptava amb el suport d'Unió Valenciana ni de l'alcaldessa, Rita Barberà. En l'àmbit polític es provocava un enfrontament públic entre dues maneres d'entendre la ciutat: davant la modernitat i el simbolisme del projecte de Calatrava, el PP oferia un espai qualificat per ells mateixos de "pràctic i realista amb les necessitats de València". Per l'ex-conseller d'Economia, Aurelio Martínez, "el PP ha substituït Internet pel tren de la Vella".

En el si del PP, però, també s'observava amb preocupació una alternativa que podia costar a l'Administració valenciana indemnitzacions de fins a 7.000 milions de pessetes, segons fonts dels socialistes, suma que es podria veure obligada a pagar a les constructores contractades i als propietaris dels terrenys expropiats per a l'anterior projecte. Aquestes indemnitzacions abans de cap d'any ja s'havien començat a exigir.

Paral•lelament a la paralització del projecte, des dels sectors més conservadors de la ciutat es va iniciar una campanya contra l'arquitecte Calatrava, que durant els dos últims anys havia participat, com altres professionals i intel•lectuals de prestigi, en les activitats d'Acció Cultural del País Valencià i del Bloc Jaume I en defensa de la unitat de la llengua catalana.