Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
El nou president del Parlament, Joan Reventós, i l'anterior president, Joaquim Xicoy

Els cinc candidats a la presidència de la Generalitat durant la jornada de reflexió: Rafael Ribó, Àngel Colom, Jordi Pujol, Joaquim Nadal i Aleix Vidal-Quadras

Jordi Pujol, torna a ser investit president de la Generalitat

Percentatge de vot de les candidatures

Repartiment d'escons al Parlament

Articles dependents
Jordi Pujol
Joan Reventós
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Aleix Vidal-Quadras (83)
Àngel Colom (66)
Felipe González (226)
Joan Rigol (48)
Joan Reventós (34)
Joaquim Nadal (189)
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Aznar (620)
Josep Maria Trias de Bes (9)
Rafael Ribó (79)
Raimon Obiols (30)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (116)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Iniciativa per Catalunya (87)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Parlament de Catalunya (723)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
127 lectures d'aquest article
24 impressions d'aquest article
CiU perd la majoria absoluta
Eleccions al Parlament de Catalunya
Els resultats de les cinquenes eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades el 19 de novembre de 1995, van aportar algunes sorpreses que cap de les enquestes prèvies als comicis no havia sabut preveure.

CiU, com tothom preveia, va tornar a guanyar per àmplia majoria, però va quedar per sota dels objectius que havien fixat els seus dirigents i de les xifres que els atribuïen les enquestes. CiU va obtenir 60 diputats, 10 menys que a les eleccions del 1992 i 8 per sota de la majoria absoluta. El fet gairebé insòlit que una força política (CiU) i un dirigent (Jordi Pujol) guanyessin per cinquè cop consecutiu unes eleccions democràtiques va quedar eclipsat per la sorpresa que va provocar a tots els dirigents polítics la pèrdua d'escons que va patir la coalició de govern. Tot i haver guanyat semblava que CiU fos la gran derrotada.

Ben al contrari, el PSC va aparèixer com un dels guanyadors de les eleccions. Va perdre 6 dels 40 diputats de què disposava, però la majoria de les previsions preelectorals li atorgaven un resultat inferior als 34 diputats. La capacitat d'aguantar posicions del PSC va ser llegida també com un mèrit personal de Joaquim Nadal, l'alcalde de Girona, que es presentava per primer cop com a cap de llista del seu partit en substitució de Raimon Obiols, que havia estat el candidat socialista en les eleccions del 1984, el 1988 i el 1992.

L'únic partit que va créixer espectacularment en aquestes eleccions va ser el Partit Popular d'Aleix Vidal-Quadras, que va passar de 7 a 17 diputats i es va col•locar com a tercera força política del legislatiu català. El seu creixement, d'una magnitud tampoc no prevista per les enquestes, es va atribuir essencialment a l'espectacular disminució de l'abstenció. La participació va arribar al 64%, molt superior al 54,87% de les anteriors eleccions. Aquest creixement de la participació va fer que totes les forces polítiques incrementessin el nombre de vots, encara que en el cas del PP va més que doblar els seus vots i va passar davant d'ERC i d'IC.

L'Esquerra Republicana de Catalunya d'Àngel Colom va obtenir els seus millors resultats des de la Segona República i va passar d'11 a 13 diputats, però va perdre la posició de tercera força política en favor del PP.

També Iniciativa per Catalunya, que es va presentar en coalició amb Els Verds amb el nom Iniciativa - Els Verds, va aconseguir incrementar la seva representació des de 7 fins all diputats. El seu candidat va ser novament Rafael Ribó.

LES REACCIONS

Les primeres declaracions post-electorals dels líders dels partits polítics es van centrar, sobretot, en l'anàlisi de la pèrdua de la majoria absoluta per part de CiU. Així, mentre el mateix Jordi Pujol manifestava que havien perdut la majoria absoluta "perquè alguna cosa ha fallat, algunes persones no han votat CiU perquè han fet un vot de càstig" i Joaquim Nadal expressava que s'havia produït un "rebuig a un estil de governar caracteritzat per l'excés de majoria absoluta", el líder popular, Aleix Vidal-Quadras, exultava en afirmar: "Nosaltres estem a l'espera, en un lloc immillorable en la graella de sortida de les generals." Per la seva banda, Àngel Colom, d'ERC, va afirmar que el partit, a més d'haver aconseguit el millor resultat des de la República, s'havia "convertit en una clau important i decisiva en la cinquena legislatura del Parlament", i Rafael Ribó, d'IC, va manifestar el seu convenciment que el mapa polític de Catalunya havia canviat, destacant el que ell anomenava "decadència del pujolisme".

Els analistes polítics van apuntar, d'entrada, la possibilitat que CiU i el PSC haguessin rebut un vot de càstig per la seva col•laboració en el govern espanyol i que la puja del PP hagués estat deguda no tant a una fuga de vots, sinó al fet que potser per primera vegada un alt percentatge de l'electorat que normalment no votava a les eleccions catalanes ho fes induït per la campanya del Partit Popular de José Maria Aznar i Aleix Vidal-Quadras, que va arribar a proposar separar els nens a les escoles segons el seu origen lingüístic.

Per damunt de les interpretacions de tots colors que es van fer en conèixer-se els resultats, el cert era que alguna cosa havia canviat a Catalunya, en perdre CiU la majoria parlamentària, i que el més gran interès dels partits opositors era de posar-ho de manifest, mentre que el partit del govern treia importància a aquesta pèrdua, i es felicitava de ser el partit més votat tot i haver complert 15 anys dirigint la política catalana.

La següent incògnita era saber com governaria CiU. Podia decidir fer-ho en minoria o bé establir algun tipus de col•laboració estable amb altres forces polítiques. Aritmèticament en tenia prou de garantir-se el suport d'un qualsevol dels altres partits per obtenir folgadament la majoria absoluta. El president de la Generalitat, Jordi Pujol, va preferir ajornar els pactes fins a la celebració de les eleccions generals espanyoles del següent mes de març. Era clar que els resultats d'aquestes futures eleccions condicionarien tota la política de pactes a Espanya i a Catalunya.

Els que sí que van pactar van ser els partits de l'oposició per guanyar la batalla de la mesa del Parlament de Catalunya, aprofitant el fet que CiU comptava de bell antuvi amb la seguretat que seria presidida per l'ex-conseller Joan Rigol. En una acció política ràpida i efectiva que va sorprendre CiU, les altres quatre forces polítiques -PP, PSC, ERC i IC- van establir un pacte institucional que va ser conegut com el quatre contra un. El pacte incloïa la composició de la mesa i les comissions del Parlament, el repartiment dels senadors en representació de la cambra catalana, la composició del consell d'administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i el compromís de canviar-ne el funcionament i la reforma del reglament del Parlament de Catalunya.

L'acord preveia que la presidència del Parlament seria per al PSC (Joan Reventós) i que la primera vicepresidència de la mesa seria per a CiU, la segona per al PP i les secretaries per a CiU (dues), ERC i IC. Pel que fa als senadors en representació del Parlament, el document en preveia tres per a CiU, dos per al PSC i un per al PP i ERC. En el consell de la CCRTV, CiU hi tindria 5 representants, el PSC 3, el PP 2 i ERC i IC 1.

La contundència del pacte entre opositors va sorprendre CiU, que no s'esperava una acció d'aquestes característiques entre forces polítiques tan dispars, que només tenien en comú el fet de ser opositores. Els dirigents de CiU van criticar el pacte, ja que el consideraven encaminat a destruir més que no pas a construir. En canvi, les forces d'oposició van insistir que era una aposta pel pluralisme i van convidar CiU a afegir-s'hi.

Institucionalment, però, l'episodi va ser assimilat. Reventós va ser elegit president del Parlament, amb els vots de les quatre forces de l'oposició, i Pujol va ser investit novament president de la Generalitat de Catalunya després d'arribar a una segona votació. En la primera, que requeria majoria absoluta, Jordi Pujol va obtenir només els vots de la seva coalició, mentre que el PSC i el PP s'abstenien i ERC i IC votaven en contra. En la segona, va ser elegit amb majoria relativa: tots els grups van mantenir el seu vot excepte ERC, que va passar del vot negatiu a l'abstenció.

La força que es va mostrar més bel•ligerant amb Pujol, tot i les ofertes de formar govern amb CiU, va ser el Partit Popular, que d'alguna manera volia rendibilitzar davant els mitjans de comunicació l'espectacular pujada de vots (més de 250.000 en relació a les eleccions al Parlament del 1992 i 24.000 vots més que a les municipals del 1995). Fins a l'últim dia de l'any, els dirigents del Partit Popular van insistir a fer declaracions en què afirmaven que calia, com més aviat millor, fer un pacte de govern abans de les eleccions que el president Felipe González ja havia anunciat per al 3 de març, coincidint amb les eleccions andaluses. Potser aquest anunci i la publicació d'algunes enquestes que no donaven al Partit Popular majoria absoluta apressaven tant José Maria Aznar com Aleix Vidal-Quadras a manifestar la necessitat d'aquest pacte de govern a Catalunya amb CiU.

Dintre del PP, Vidal-Quadras va intentar aprofitar els bons resultats obtinguts per reforçar el seu liderat i mantenir en un segon pla l'ex-convergent Josep M. Trias de Bes, que s'havia convertit en el seu rival més immediat dintre del partit. Per Vidal-Quadras i els seus seguidors, al partit estava prou clar que l'aportació que havia volgut promoure Trias de Bes amb l'anomenat tomb catalanista era més aviat escassa. En canvi, els sectors afins a Trias de Bes afirmaven que precisament els bons resultats obtinguts eren fruit de la moderació i el centrisme aportats per Trias de Bes i les seves propostes. En aquest sentit, posaven com a exemple d'aquest major pes de la moderació el creixement a costa de CiU en barris com Sarrià o les Corts, i en algunes comarques de la Catalunya nova. Vidal-Quadras podia demostrar, al contrari, que el més gran creixement de vots del Partit Popular s'havia produït al cinturó de Barcelona.

CiU, però, va rebutjar la possibilitat d'establir pactes abans de conèixer-se els resultats de les generals. El partit del govern era conscient que, malgrat la baixada en nombre d'escons -no pas de vots-, CiU havia guanyat les eleccions i continuava sent la primera força de Catalunya, a molta distància dels seus competidors. Jordi Pujol no tenia gens de pressa. Amb una majoria prou àmplia, no hi havia cap possible govern que no passés per CiU, i sempre es podia trobar un soci ocasional per arribar a acords puntuals. Per altra banda, governar en minoria era una possibilitat que no descartaven cap dels dos socis de la coalició. Els democristians d'UDC, després del 19-N, van evitar tota declaració, gest o moviment que pogués ser interpretat com una escletxa dins CiU. Els dos partits coalitzats de govern sabien que si cap dels dos partits majoritaris a l'Estat espanyol no obtenia la majoria absoluta el 3 de març de 1996, CiU, a més d'entrar de nou en el joc de les decisions a Madrid, podria tenir al Parlament de Catalunya un soci poc exigent.

El cap del grup socialista, Joaquim Nadal, que va intentar quedar al marge de les polèmiques internes que afectaven el seu partit, semblava voler encarar la legislatura mirant de tenir el màxim de protagonisme. Pel que fa als pactes postelectorals, un cop coberta la fase institucional del Parlament de Catalunya, el PSC posaria l'èmfasi en qüestions més de fons en relació amb l'acció del govern de la Generalitat amb el món local, la reestructuració de les conselleries o la reconducció de la de Benestar Social. Però aquesta voluntat, de centralitat en l'oposició, dependria, en qualsevol cas, dels resultats de les eleccions generals.

L'altre partit que va parlar obertament de pacte va ser ERC. Àngel Colom no volia que el seu partit quedés dissolt en un govern de majoria nacionalista. Colom, quan parlava de pacte, hi posava condicions. Els independentistes donarien suport a CiU sota dues condicions bàsiques: que la Generalitat exigís el concert econòmic com a sistema de finançament, i que en els següents quatre anys de legislatura es tractés la reforma de l'Estatut de Catalunya. Però les opinions de Colom, quant a la possibilitat de formar govern amb CiU si la coalició es comprometia a tirar endavant les condicions republicanes, no eren gaire ben vistes per alguns dirigents del partit republicà. Sembla, però, que el poc interès mostrat per Pujol per fer un pacte amb ERC no va agradar a Àngel Colom, que el va acusar de voler "sucursalitzar i hipotecar" la política catalana.

Els comentaristes, pel seu cantó, només preveien un pacte CiU-ERC en cas que el PP aconseguís una majoria absoluta i agressiva el 3 de març.

IC era l'única força del Parlament que no considerava en cap cas la possibilitat de participar en un pacte de govern. De fet, era la gran guanyadora del pacte dels quatre partits de l'oposició i la que posava més èmfasi a mantenir la dinàmica dels quatre contra un.

En acabar l'any, el president de la Generalitat encara no havia nomenat nou govern, però ja havia anunciat que no pensava fer grans canvis abans de les eleccions del 3 de març i que només faria petits retocs en la composició del Consell Executiu.