Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Els resultats del 12-M

Joaquín Almunia, la nit electoral, quan va presentar la seva dimissió com a secretari general.

Jordi Pujol i José María Aznar, davant de la Moncloa.

Seguidors del PP celebren la victòria davant la seu del partit, al carrer de Gènova de Madrid.

Articles dependents
José María Aznar
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Política espanyola (900)
Personatges Personatges
Ángel Acebes (74)
Anna Birulés (7)
Celia Villalobos (11)
Cristóbal Montoro (46)
Enrique Múgica Herzog (16)
Federico Trillo (41)
Felipe González (226)
Francesc Frutos (19)
Francisco Álvarez-Cascos (68)
Jaime Mayor Oreja (90)
Jaume Matas (174)
Javier Gómez de Liaño (27)
Jesús Posada (10)
Joaquín Almunia (68)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Antonio Labordeta (3)
José María Aznar (620)
Josep Borrell (83)
Josep Piqué (189)
Juan Aycart (1)
Juan Carlos Rodríguez Ibarra (36)
Juan Carlos Aparicio (11)
Julio Anguita (42)
Manuel Pimentel (15)
Manuel Chaves (69)
Mariano Rajoy (296)
Miguel Arias Cañete (17)
Pasqual Maragall (676)
Pilar del Castillo (31)
Pío Cabanillas (11)
Rodrigo Rato (98)
Xavier Trias (90)
Entitats Entitats
Bloc Nacionalista Gallec (119)
Chunta Aragonesista (28)
Coalició Canària (99)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Eusko Alkartasuna (167)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Internacional Demòcrata Cristiana (4)
Izquierda Unida (222)
Partido Andalucista (11)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Andalusia (38)
Barcelona (3483)
Gibraltar (Regne Unit) (35)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
Toledo (Toledo) (4)
78 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Aznar arrassa a les legislatives
Eleccions
Tot i els acords estatals entre el PSOE i IU, el dirigent socialista va mostrar des d’un primer moment la seva predilecció per repetir el pacte amb la formació andalusista i IU va quedar al marge de les negociacions. Després d’un curt període de converses, Chaves va reeditar el pacte amb el PA que, a canvi, va obtenir les conselleries de Turisme i Esports i de Relacions Institucionals.

Mentrestant, a primers d’abril es van constituït formalment les Corts per retornar a l’activitat parlamentària. Aznar va aconseguir gairebé un suport unànime en la seva proposta de situar l’alcaldessa de Saragossa, Luisa Fernanda Rudi, com a presidenta del Congrés i a Esperanza Aguirre com a màxim responsable del Senat. L’exministra de Cultura repetia en el càrrec pel qual ja havia estat designada el febrer del 1999. Només el PNB i el grup mixt es van oposar a l’elecció de les dues dones per dirigir les respectives cambres.

El 25 d’abril, es va celebrar el debat d’envestidura. A més a més del suport del seu grup, la proclamació d’Aznar com a president del govern central va disposar també dels vots de CiU i Coalició Canària. A Jordi Pujol no li va resultar senzill convèncer alguns sectors de la coalició que s’havia de donar un sí “gratuït” al PP, sobretot tenint en compte que des de l’octubre anterior CiU requeria del suport dels populars per poder governar a Catalunya. En total, Aznar va rebre el suport de 202 diputats, un dels més amplis de la història de la democràcia només superat el 1982 per Felipe González, que va obtenir 207 vots en la seva primera investidura.

Dos dies després de la investidura, Aznar obria la seva llibreta blava per desgranar l’última incògnita: la composició del nou executiu. Mariano Rajoy, com a vicepresident primer i ministre de la presidència; Rodrigo Rato, com a vicepresident segon i ministre d’Economia i Josep Piqué, com a ministre d’Afers Exteriors, es perfilaven com el nucli dur del nou govern i, alhora, els tres membres del govern millor situats en la cursa per succeir Aznar com a presidenciable en les properes generals si aquest complia amb el seu compromís de no superar els vuit anys al capdavant del govern.

Jaime Mayor Oreja i Juan Carlos Aparicio, a Interior i Treball, respectivament, es mantenien en les mateixes carteres. Altres, com Angel Acebes (Justícia), Francisco Alvarez-Cascos (Foment) o Jesús Posada (Administracions Públiques) continuaven dins l’executiu, però canviant de ministeri. Les cares noves al Consell de Ministres eren les de Federico Trillo a Defensa -anteriorment ocupava la presidència del Congrés- Cristóbal Montoro a Hisenda; Pilar del Castillo a Cultura; Miguel Arias Cañete a Agricultura; Celia Villalobos a Sanitat; el mallorquí Jaume Matas a Medi Ambient; la catalana Anna Birulés a Ciència i Tecnologia i, Pío Cabanillas com a portaveu del govern, càrrec que Aznar va oferir a Mariano Rajoy, però aquest no va acceptar.

Un cop assentat al govern, Aznar i Pujol van mantenir un primera trobada abans de l’estiu per fixar les noves formules de relació que havien de presidir la recent estrenada legislatura. Després de més de quatre hores de reunió, els dos presidents no van arribar a acords concrets. L’únic que va quedar clar és que CiU pretenia mantenir l’esperit de col.laboració encetat el 1996 tot i ser conscients que la majoria absoluta del PP no els obligava a cap mena de contraprestació. Xavier Trias, el nou portaveu de CiU al Congrés, al fer balanç dels primers mesos de legislatura, insistia que el grup català no es proposava actuar com a oposició, sinó que mantenia oberts els canals de “col.laboració constructiva”. Això sí, no amagava que en aquest curt període de temps ja havien pogut apreciar “l’altra cara” dels populars.

Un Partit Popular que va aprofitar els primers mesos de la legislatura per dur a la pràctica el gruix de les seves promeses electorals. Abans d’acabar l’any, el govern havia tirat endavant ja projectes tan significatius com la reforma de la Llei d’estrangeria, per superar la derrota que havia patit en l’anterior legislatura i dur a la pràctica les promeses fetes durant la campanya electoral quan els fets del Ejido van col.locar la qüestió al bell mig del debat polític.

La presentació d’un projecte de Pla Hidrològic Nacional que pretenia ordenar de manera definitiva el complex tema del repartiment de l’aigua i que feia sortir tota l’aigua de l’Ebre va ser objecte de grans mobilitzacions de rebuig a l’Aragó i a les Terres de l’Ebre catalanes. També el polèmic decret d’humanitats va ser aprovat en l’últim trimestre de l’any. Aquest era un tema que l’anterior legislatura el PP no havia pogut tirar endavant a causa de la negativa dels seus socis, però en aquesta ocasió va presentar un projecte relativament moderat que, finalment, va ser acceptat per CiU.

Més enllà del contingut concret, la qüestió s’havia convertit en símbol d’una política uniformitzadora que el PP impulsava decididament. Aquest esperit va quedar també demostrat en qüestions aparentment menors com la celebració del Día de las Fuerzsa Armadas amb una desfilada militar a Barcelona o l’aprovació d’un nou format de matrícula per als vehicles de turisme que incorporava de manera obligatòria la E d’Espanya i excloïa qualsevol distintiu de la comunitat autònoma (com inicialment s’havia pactat) o de la província (com la que hi havia en vigor fins llavors.

Aquest esperit uniformitzador va presidir també durant tot l’any l’actuació del govern espanyol en tot allò que tingués a veure amb el País Basc. Les relacions amb el govern basc i les forces que li donaven suport PNB i EA van quedar absolutament bloquejades i van arribar a ser de clara confrontació. Aznar i els seus ministres, capitanejats pel ministre de l’interior i candidat a lehendakari in pectore, Jaime Mayor Oreja, van exigir reiteradament la celebració d’eleccions anticipades a Euskadi i es van negar a mantenir cap mena de relació amb el govern basc fins que no es convoquessin. Moments culminants d’aquesta estratègia van ser l’expulsió del PNB de la Internacional Demòcratacristina, de la qual era fundador, el mes de setembre a instàncies del PP espanyol i la firma, el desembre, de l’anomenat Acord per les llibertats i contra el terrorisme amb el PSOE, on, explícitament, s’excloïa al PNB i EA del consens democràtic. També calia ressenyar, en aquest sentit, la reforma del Codi Penal i de la Llei del Menor per endurir les penes de presó per als menors acusats d’activitats terroristes i on s’ampliava el mateix concepte de terrorisme. Aquesta situació va afectar també a la renegociació del cupo basc, la quantitat que el govern basc ha d’aportar a l’estat per al sosteniment dels serveis generals.

Potser l’economia va ser el terreny en què les promeses electorals del PP van materialitzar-se amb menys claredat, tret d’una bateria de mesures liberalitzadores, amb propostes com la desregulació d’horaris comercials, especialment en el comerç. En el terreny econòmic, la segona part del 2000 no va ser fàcil a causa del repunt de la inflació (que va acabar l’any al 4%, exactament el doble de la taxa prevista pel govern) i de les protestes dels sectors directament afectats per l’increment de preus dels carburants. El clima no era el més propici per culminar una nova reforma del mercat de treball i del Pacte de Toledo, com el PP pretenia i aquestes qüestions van quedar ajornades per a l’any següent.

Un any 2001 que havia d’estar marcat per uns pressupostos generals de l’estat que, per primer cop en la història de la democràcia espanyola, es van presentar equilibrats, sense dèficit. El dèficit zero es va convertir en el nou lema definitori de la política econòmica del govern i va ser presentat com un pas previ a la nova reducció d’impostos (renda, societats i sobretot IAE) a que el PP s’havia compromès durant la campanya. Un principi, el del pressupost equilibrat, que pretenien convertir en obligatori per llei. Obligatori no només per a l’administració central sinó també per a la resta d’administracions. S’obria així el debat sobre el que seria el gran tema del 2001 la reforma del sistema de finançament autonòmic que havia d’entrar en vigor l’u de gener del 2002. Un tema que marcaria amb claredat els límits de la política uniformitzadora practicada pel PP i que demostraria si CiU era capaç d’obtenir algun rèdit no només del seu suport a la segona investidura de José María Aznar, sinó també als pressupostos generals de l’Estat pel 2001 i a les principals reformes impulsades pel PP com ara la llei d’estrangeria o la del Codi Penal i la Llei del Menor.

L’any va acabar amb aquestes incògnites obertes i també amb la impressió que alguns fenòmens de gran repercussió social com l’encariment dels combustibles i la crisi de les vaques boges o algunes actuacions governamentals, com la poca fermesa demostrada pel govern espanyol davant la presència d’un submarí nuclear britànic avariat a Gibraltar (el Tireless) i l’indult massiu concedit el desembre que incloïa el perdó del jutges Javier Gómez de Liaño, significaven una certa inflexió en el clima social i polític. Un clima que, nou mesos després de l’espectacular victòria electoral del PP, s’havia modificat profundament.

En fer balanç de l’any, en un entrevista al diari El Mundo José María Aznar va assegurar que havia arribat l’hora de ser espanyol “sense complexos”.