Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Partits més votats en cada circumscripció

Resultats eleccions 1996

Resultats eleccions andaluses

Articles dependents
José María Aznar
Francisco Álvarez-Cascos
Rodrigo Rato
Josep Piqué
Federico Trillo
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Personatges Personatges
Abel Matutes (31)
Eduardo Serra (6)
Esperanza Aguirre (56)
Federico Trillo (41)
Felipe González (226)
Francisco Álvarez-Cascos (68)
Isabel Tocino (13)
Jaime Mayor Oreja (90)
Javier Arenas (60)
Joan Saura (281)
Joaquim Molins (27)
José Manuel Romay de Beccaria (8)
José María Aznar (620)
Josep Piqué (189)
Josep Maria Trias de Bes (9)
Juan Ignacio Barrero (6)
Julio Anguita (42)
Loyola de Palacio (18)
Margarita Mariscal de Gante (6)
Mariano Rajoy (296)
Miguel Ángel Rodríguez (15)
Narcís Serra (73)
Pere Esteve (40)
Pilar Rahola (21)
Rafael Arias Salgado (19)
Entitats Entitats
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Iniciativa per Catalunya (87)
Izquierda Unida (222)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
95 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
El govern del partit popular
Eleccions generals
L' any es va encetar amb la perspectiva de la immediata celebració de les eleccions a Corts, convocades per al 3 de març. El setge permanent a què havia estat sotmès el govern socialista per part del Partit Popular va baixar de to un cop convocades les eleccions.

El PP estava convençut que tenia guanyades les eleccions, i va adoptar l'estratègia d'assegurar-se els vots que les enquestes li vaticinaven més que no d'intentar obtenir-ne de nous. El gener va celebrar el seu 12è congrés, sota el lema "Guanyar el centre". José Maria Aznar volia presentar un partit moderat destinat a racionalitzar l'economia del país, reduir el dèficit públic i moralitzar la vida política.

Al contrari, l'estratègia del PSOE es va caracteritzar per un to de forta confrontació. Els socialistes intentaven presentar el PP com l'hereu del franquisme i anunciaven que una victòria del PP implicaria la destrucció de l'Estat de benestar. Era la mateixa estratègia que el 1993 va permetre a Felipe Gonzàlez mantenir-se en el poder acusant el PP, en un cara a cara televisat amb Aznar, que si accedia al govern retallaria les pensions. Però aquest cop el líder socialista no va poder vèncer en un debat televisat perquè no n'hi va haver cap.

A Catalunya, la campanya tenia molts elements afegits donada la política del PP, que des de feia tres anys criticava contundentment la normalització lingüística i la col·laboració de CiU amb el govern socialista. La designació de Josep Maria Trias de Bes com a cap de llista a Catalunya va ser vista com un intent d'oferir a la societat catalana una cara més "centrada" o, si més no, menys provocadora.

La posició de CiU tampoc no era fàcil. Després de tres anys de col·laboració amb el govern socialista i havent pres la iniciativa de forçar la convocatòria d'eleccions anticipades, es trobava amb un escenari on el seu paper de força clau per a la governabilitat de l'Estat depenia de la magnitud de la previsible victòria del PP.

D'una banda, CiU necessitava atacar frontalment el PP perquè els seus resultats a Catalunya no contribuïssin a l'obtenció d'una majoria absoluta que, segons les enquestes, tenien a l'abast, però de l'altra havia de deixar la porta oberta a una possible col·laboració amb el PP en el cas que aquest partit guanyés sense majoria absoluta.

Després d'una primera fase de la campanya electoral on CiU destacava el seu paper "clau" per a la governabilitat, el candidat de CiU, Joaquim Molins, es va decantar per rebutjar obertament la possibilitat d'aliança amb el PP. Molins va afirmar amb rotunditat que CiU mai no votaria a favor de la investidura d'Aznar.

Molins s'havia vist empès cap a la denúncia frontal del PP per les constants crítiques del cap de llista socialista, l'exvicepresident del govern Narcís Serra. Les dues principals forces polítiques catalanes van rivalitzar durant tota la campanya sobre quina de les dues opcions —PSC o CiU— seria més eficaç per frenar un PP que tots dos denunciaven amb igual contundència pel seu anticatalanisme.

IC i ERC van tenir un protagonisme menor durant una campanya que va estar molt polaritzada entorn de les opcions majoritàries. El cap de llista d'Iniciativa, Joan Saura, va basar la seva campanya en la necessitat d'unir els esforços de les esquerres per fer front a l'ascens del PP, un discurs ben diferent del del líder d'Izquierda Unida, Julio Anguita, que durant tota la campanya va mantenir un to d'enfrontament amb els socialistes alhora que prometia un improbable sorpasso: la conversió d'IU en la primera força de l'esquerra espanyola "sobrepassant" el PSOE. Pel que fa a ERC i la seva candidata, Pilar Rahola, la seva estratègia es va basar en la presentació d'Esquerra com l'única força nacionalista conseqüent i realment capaç de plantar cara al Partit Popular.

Totes les preses de posició quedaven en qualsevol cas sotmeses als resultats que oferissin les urnes. Com tothom preveia, el 3 de març el PP, nascut de la reconversió de l'antiga Aliança Popular de Manuel Fraga, va guanyar per primer cop unes eleccions a Corts, però va quedar lluny de la majoria absoluta i ni tan sols va obtenir la majoria suficient per governar en solitari.

El PP va aconseguir 156 escons, 15 més que en l'anterior convocatòria, amb 9.658.688 vots, un 38,85%. El Partit Socialista va tenir uns resultats millors dels esperats amb 9.318.600 vots, un 37,48%, i es va assegurar 141 escons, perdent-ne només 18. La tercera força més votada va ser IU-IC, que va créixer només en 3 escons, per quedar-se amb 21.

CiU va esdevenir el partit clau per a la formació d'un nou govern en aconseguir 16 diputats, un menys que el 1993. A Catalunya, el PSC va ser el partit més votat amb 19 diputats, un més que el 93. Catalunya va ser l'única comunitat on els socialistes van millorar els resultats de l'anterior convocatòria. També el PP va obtenir uns resultats ben diferents dels de la resta de l'Estat i es va estancar en 8 diputats, mentre que IC i ERC mantenien els seus escons: 2 i 1 respectivament. En conèixer-se els resultats i mentre els seus seguidors celebraven la victòria amb insults contra Jordi Pujol, José Maria Aznar es va declarar disposat a parlar amb tothom, perquè, a parer seu, "no seria seriós, assenyat ni responsable parlar d'una legislatura curta: seria una equivocació molt greu". L'endemà, va demanar obertament la col·laboració dels partits nacionalistes, declarant estar obert a qualsevol fórmula de cooperació que garantís l'estabilitat del seu govern, oblidant els enfrontaments sorgits.

La mateixa nit de les eleccions, Jordi Pujol havia dit: "El PP fa por a Catalunya." L'endemà, en conèixer les intencions d'Aznar, el secretari general de CDC, Pere Esteve, va manifestar en nom del seu partit i de la coalició que representava que la primera condició per poder dialogar amb el PP era que José Maria Aznar reconegués que Catalunya era una nació. Aznar no va arribar a tant, però en una entrevista postelectoral a TV3 va declarar que ell parlava el català en la intimitat.

Aquestes declaracions i altres de similars pretenien aplanar el camí cap a un acord amb CiU que l'aritmètica electoral havia fet inevitable, especialment després que el PSOE manifestés que no estava disposat a abstenir-se per facilitar la investidura d'Aznar com a nou president del govern.

El dia 17 de març, Aznar i Pujol es van reunir a Madrid per parlar d'un possible pacte. Deu dies després, el 27 de març, es van constituir les Corts Generals, i el PP va aconseguir les presidències de les dues Cambres. Juan Ignacio Barrero la del Senat, per 238 vots a favor i 10 en blanc, i Federico Trillo la del Congrés de Diputats, amb 179 vots, 19 vots més que el candidat socialista, Jordi Solé Tura. Trillo va tenir amb el suport del PP, CiU, PNB i CC en una votació que anticipava les aliances per a la formació de govern.

Durant l'abril el PP es va garantir, successivament, el suport de CC, CiU i el PNB per a la investidura d´Aznar. El 3 de maig va començar al Congrés de Diputats la sessió d'investidura. José Maria Aznar, abandonant el to crispat de l'anterior legislatura, va fixar els punts bàsics de la que seria la seva tasca de govern: creació de llocs de treball, manteniment de l'Estat de benestar, compliment dels objectius de Maastricht, aprofundiment de l'Estat autonòmic, revitalització de la democràcia i reforçament de la presència internacional d'Espanya.

L'endemà, 4 de maig, José Maria Aznar va ser investit en primera votació i proclamat com a quart president de govern des de la reinstauració de la democràcia, rebent el vot afirmatiu de 181 diputats: els 156 del Grup Popular, els 16 de CiU, els 5 del PNB i els 4 de Coalició Canària. En contra hi van votar els 141 del PSOE, els 21 d'IU-IC, els 2 del BNG i els representants únics d'ERC i d'EA. L'única abstenció va ser la d'Unió Valenciana. Els dos diputats d'Herri Batasuna eren absents.

Aquell dia José Maria Aznar va anunciar la composició del seu govern: Francisco Àlvarez-Cascos, vicepresident primer i ministre de Presidència; Rodrigo Rato, vicepresident segon i ministre d'Economia i Hisenda; Abel Matutes, ministre d'Afers Estrangers; Eduardo Serra, ministre de Defensa; Jaime Mayor Oreja, ministre d'Interior; Margarita Mariscal de Gante, ministra de Justícia; Josep Piqué, ministre d'Indústria; Javier Arenas, ministre de Treball i Seguretat Social; José Manuel Romay Beccaría, ministre de Sanitat; Rafael Arias Salgado, ministre de Foment; Loyola de Palacio, ministra d'Agricultura; Esperanza Aguirre, ministra d'Educació i Cultura; Mariano Rajoy, ministre d'Administracions Públiques, i Isabel Tocino, ministra de Medi Ambient. D'aquests nomenaments destacaven els casos de Josep Piqué, un independent a qui es relacionava amb Convergència i Unió, i d'Eduardo Serra, un altre independent que havia estat lligat a l'anterior administració socialista. Un periodista que havia organitzat la campanya electoral de José Maria Aznar, Miguel Àngel Rodríguez, va ser nomenat portaveu del govern.