Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Ajuntament de Perpinyà

Comicis municipals a Andorra

La batalla de Barcelona entre Miquel Roca i Pasqual Maragall va centrar el debat polític de les eleccions municipals a Catalunya

Resultats Barcelona

Resultats eleccions

Resultats Palma

Resultats València

Taula electoral a la ciutat de Barcelona

Articles dependents
Pasqual Maragall
Joan Fageda
Rita Barberà
Joan Pau Alduy
Lluís Viu i Torres
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Països Catalans (217)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Antoni Garrallà (2)
Bibiana Rossa (2)
Carles Font (2)
Claude Cansouline (3)
Enric Lacalle (7)
Eulàlia Vintró (3)
Jacint Cassà (1)
Jacquéline Amiel-Donat (8)
Joan Fageda (12)
Joan-Lluís Noëll (3)
Joan-Pau Alduy (62)
Joaquim Nadal (189)
Joaquim Dolsa (1)
Jordi Vera (10)
Jordi Mas (2)
Josep Duró (1)
Josep Maria Cabanas (1)
Josep Miquel Vilà (1)
Lídia Magallón (5)
Lluís Viu (5)
Marc Forné (93)
Miquel Roca Junyent (52)
Pasqual Maragall (676)
Pilar Rahola (21)
Entitats Entitats
Agrupament Nacional Democràtic (Andorra) (10)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Front Nacional francès (26)
Iniciativa Democràtica Nacional (6)
Iniciativa per Catalunya (87)
Nova democràcia (Andorra) (9)
Partit Aragonès (24)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit dels Socialistes de Mallorca - Partit Socialista de Mallorca (78)
Partit Demòcrata d`Andorra (5)
Partit Liberal d'Andorra (23)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista del País Valencià (143)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Perpinyà Oxigen (5)
Unió del Poble Valencià (14)
Unió Mallorquina (123)
Unió Valenciana (53)
Unitat Catalana (16)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Andorra (206)
Catalunya (2926)
Illes Balears (311)
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
Barcelona (3483)
Catalunya Nord (60)
Franja de Ponent (Aragó, Països Catalans) (41)
191 lectures d'aquest article
104 impressions d'aquest article
Eleccions municipals a tots els Països Catalans
El caprici de l'atzar va fer que, per una vegada, tots els municipis catalans elegissin els seus Ajuntaments el mateix any. A l'Estat espanyol les eleccions, que van ser també autonòmiques al País Valencià i a les Balears, es van celebrar el 28 de maig. A la Catalunya Nord es van celebrar, a dues voltes, l'11 i el 18 de juny, i finalment el 3 de desembre van ser elegits els governs de les parròquies andorranes.

A Catalunya el mapa polític municipal va demostrar una sorprenent estabilitat comparat amb el de quatre anys abans, i es va posar en relleu que la dinàmica política catalana conservava un alt grau d'autonomia en comparació amb l'evolució espanyola. CiU va continuar sent de llarg la primera força municipal de Catalunya, l'ascens del PP va ser molt més lleu que en altres zones i el Partit Socialista va mantenir els seus Ajuntaments més emblemàtics, especialment el de Barcelona, governat per Pasqual Maragall, i el de Girona, encapçalat per Joaquim Nadal, que va ser l'únic alcalde d'una capital de província de tot l'Estat que va millorar resultats.

Al País Valencià, les Balears i la Franja de Ponent els resultats van ser més similars als que es van produir a la resta de l'Estat. L'ascens del Partit Popular va marcar aquests comicis. El PP, que no controlava l'Ajuntament de cap capital important al Principat, dominava en canvi els consistoris de València, Alacant, Castelló, Ciutat de Mallorca, Maó, Ciutadella i Eivissa, entre molts d'altres.

A la Catalunya Nord, els trets més destacats van ser el retrocés dels socialistes, el creixement dels alcaldes catalanistes i la contenció de l'avenç dels representants del Front Nacional. A Perpinyà es va consolidar l'equip municipal de Joan Pau Alduy. A Andorra, el Partit Liberal del cap de govern, Marc Forné, només va aconseguir la victòria a les Escaldes-Engordany. El vot va demostrar la força de les agrupacions locals i l'escassa articulació dels partits polítics andorrans. La gran novetat va ser l'elecció, per primer cop a la història, de dues dones com a cònsols majors.

Els resultats de les eleccions municipals del 28 de maig a Catalunya van permetre que dues forces polítiques poguessin considerar-se les guanyadores dels comicis. CiU continuava sent la primera força política en nombre de regidors i la segona més votada (973.261). El PSC era la força més votada amb 1.066.255 vots, 50.000 vots més que el 1991.

Dels 944 municipis en joc, CiU va aconseguir manar a 639, 34 més que el 1991. Els socialistes van mantenir les alcaldies a 145 municipis, i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) gairebé va duplicar el nombre dels seus alcaldes i es va convertir en la tercera força política de Catalunya en nombre d'alcaldes. ERC va passar a governar de 18 a 32 alcaldies, 16 d'elles amb majoria absoluta. Iniciativa per Catalunya també va pujar, però d'una forma més modesta, en aconseguir el govern de 15 consistoris, dos més que els obtinguts el 1991.

Un cas apart era el Partit Popular, que va ser la tercera força més votada (395.679), gairebé doblant el percentatge de les eleccions del 1991, però no va aconseguir més de 10 alcaldes, si bé en termes relatius representava també una força en ascens, ja que el 1991 només en tenia 4. Qui va experimentar una forta davallada en nombre d'alcaldes van ser les llistes d'independents, que van passar detenir 153 alcaldies el 1991 a tenir-ne 103 el 1995.

Pel que fa als tants per cent en comparació amb el 1991, CiU havia perdut a les municipals del 28 de maig el 3,3% dels vots i el PSC el 4,1%. Traduït en alcaldies, CiU en perdia 100 i en guanyava 74. El PSC mantenia les seves posicions, si bé reduïa presència en 13 comarques i en guanyava en 11. Tres de les principals ciutats del país, Barcelona, Lleida i Girona, van quedar en mans socialistes, mentre que Tarragona seguia governada per CiU. Els socialistes també mantenien el seu predomini a l'àrea metropolitana de Barcelona i aconseguien la victòria a l'Hospitalet de Llobregat i Cornellà.

Quant a les capitals de comarca, les dues principals sorpreses van ser les victòries socialistes a Balaguer i Figueres, tradicionals feus de CiU, mentre que Igualada, Ripoll i Vendrell, fins llavors socialistes, passaven a Convergència. La coalició nacionalista, per la seva banda, va perdre les Borges Blanques en favor d'ERC, Montblanc en favor d'IC i Falset en favor d'una candidatura independent.

Valls, fins llavors socialista, seria governada des del 29 de maig per ERC, en detriment de CiU, gràcies a un pacte amb PSC i IC. Altres casos de pactes notables van ser el de Deltebre, on PSC, IC i ERC van donar l'alcaldia a l'únic regidor del PP, i els de Puigcerdà, Sant Carles de la Ràpita i Castelló d'Empúries, on es van produir altres combinacions igualment sorprenents.

BARCELONA

Abans de la celebració de les eleccions del 28 de maig, la batalla per l'alcaldia de Barcelona havia arribat a ser considerada la clau de tota la contesa electoral. Si més no, així era presentada per CiU, que estava convençuda de les possibilitats que tenia el seu candidat, Miquel Roca.

La pugna entre el PSC i CiU per l'alcaldia de Barcelona ja portava cua, havent estat nombrosos els intents convergents per obtenir el poder al principal Ajuntament de Catalunya. Tots els intents, però, havien fracassat. Els diferents candidats nacionalistes havien sortit sempre derrotats davant Pasqual Maragall. Les successives derrotes contra els socialistes s'havien atribuït a la diferència d'imatge que sempre hi havia entre Maragall, consolidat amb l'èxit dels Jocs Olímpics del 1992, i els candidats convergents. Aquest cop, però, les coses semblaven diferents. CiU hi va destinar un des seus màxims pesos pesants, Miquel Roca, que sobre el paper era una de les poques persones que podien fer ombra a l'alcalde socialista.

CiU també considerava que la crisi que patien, en general, els socialistes espanyols afavoriria les possibilitats del seu candidat. Els socialistes, per la seva banda, i el mateix Pasqual Maragall, confiaven en la feina feta des del consistori com a principal actiu electoral. Creien que els ciutadans de Barcelona agraïen l'esforç realitzat i reconeixien, particularment, la capacitat de gestió de
Maragall. Certament, tenien en contra el gran endeutament municipal, fruit de la preparació i realització dels Jocs així com de les reformes urbanístiques que havien impulsat en els darrers anys. però a canvi la ciutat havia millorat de forma evident.

La resta de partits que concorrien a les eleccions, PP, ERC i IU, eren conscients que el seu paper podia ser decisiu, ja que semblava impossible que cap dels dos principals candidats aconseguís la majoria absoluta. PP i IU van presentar els seus candidats tradicionals. Enric Lacalle i Eulàlia Vintró, respectivament. En canvi, Esquerra Republicana de Catalunya, després d'algunes disputes internes, va jugar la carta de Pilar Rahola, aprofitant la popularitat aconseguida per aquesta com a diputada a Madrid.

Després d'una campanya electoral que va ser qualificada de modèlica, el 28 de maig Pasqual Maragall va tornar a imposar-se. El PSC havia notat el desgast passant de 20 a 16 regidors, de la mateixa manera que CiU, que va passar de 16 a 13, mentre que ERC aconseguia representació municipal amb 2 regidors. IC es mantenia en 3 i el Partit Popular pujava de 4 a 7, consolidant la línia ascendent encetada pel partit des de les europees del 1994. En vots, el PSC n'havia consolidat un 38,3% (42,9%), CiU un 30,5% (34,1%), el PP un 16,6% (9,8%), IC un 7,6% (6,4%) i ERC un 5,1% (2,1%). Aquests percentatges eren prou representatius de les tendències de vot en una jornada que va enregistrar un 66,23% de participació.

Amb aquests resultats i malgrat no tenir majoria, el PSC podia governar amb tranquil•litat refent el pacte que mantenien amb IC des del 1987, que alhora havia renovat el que hi havia des del 1981 amb el PSUC. També calia el suport d'ERC per aconseguir sumar els 21 regidors necessaris per garantir-se la majoria absoluta.

El 17 de juny Maragall va ser investit alcalde gràcies a l'abstenció d'IC i CiU i malgrat que PP i ERC van votar els seus candidats. Un cop ja reelegit com a alcalde, Maragall va poder renovar els pactes amb IC i incorporar-hi ERC. Pilar Rahola havia dit: "Estem oberts a qualsevol possibilitat, inclosa l'entrada al govern municipal, sempre que sigui per firmar un pacte de progrés." ERC va exigir el reconeixement total del concepte de capitalitat de Catalunya a la Carta Magna, el canvi a l'escut de la ciutat (quatre barres), un pla de cultura popular i tradicional i l'impuls del Consorci de Normalització Lingüística. També, un pla de vivenda de protecció oficial, un pla de vivenda per a joves i la creació d'una regidoria de comerç i una altra per a la defensa del dret de les persones.

BALEARS

A les Illes, el Partit Popular va revalidar àmpliament la seva majoria a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera enfront del PSOE i el PSM. La victòria més espectacular va ser la registrada a Eivissa, on disposava de majoria a les cinc poblacions de l'illa. A Eivissa va aconseguir 12 regidors, a Santa Eulàlia 11, a Sant Joan de la Britja 8, a Sant Josep 11 i a Sant Antoni 10. A Menorca, el marge més gran el va obtenir a Ciutadella (12) i Maó (8). Va ser el partit més votat as Gran Migjorn (5), es Castell (S). Sant Lluís (5), Mercadal (5) i Ferreries (4) i va perdre clavant el PSOE (7) a Alaior (6). A Mallorca els vots van estar més repartits, si bé la victòria a Palma, la segona de la història del partit i del seu candidat, Joan Fageda, va ser absoluta en aconseguir 15 regidors contra els 8 que va guanyar el PSOE. A Palma també van millorar el PSM, que va passar dels 2 regidors del 1991 a 3, i Izquierda Unida, que va aconseguir representació per primer cop amb 3 regidors. En tants per cent, a l'Ajuntament de Palma de Mallorca el Partit Popular va aconseguir el 44,84% dels vots, seguit del PSOE amb el 23,57%, els nacionalistes del PSM amb 10,24% i Izquierda Unida amb el 9,83%.

El Partit Popular va guanyar també a Alcúdia, Andratx, Camps del Port, Consell, Inca, Llucmajor, Manacor, Sóller i Valldemossa. El PSOE només va aconseguir els Ajuntaments d'Algaida, Binissalem i Felanitx.

L'actuació dels altres partits i també la falta d'acord global entre PSOE, PSM i UM van donar al PP alguns Ajuntaments. Això va ser particularment evident a Manacor, on un regidor independent compromès amb el PSOE i el PSM a votar un alcalde progressista va donar finalment el seu vot al PP a canvi d'una direcció general de la conselleria d'Agricultura.

PAÍS VALENCIÀ

El Partit Popular es va imposar amb contundència als principals municipis del País Valencià. A València, el PP gairebé va duplicar el nombre dels seus regidors (de 9 a 17), mentre que el PSPV i Unió Valenciana en perdien 5 cadascú. Esquerra Unida en va guanyar 2.

A Alacant i Castelló, els populars també van arribar al govern. A Elx, el PP va guanyar 5 regidors, mentre que el PSPV en perdia 5, si bé els socialistes van aconseguir mantenir-se en el govern municipal.

Entre altres poblacions, després de les eleccions el Partit Popular governava a Alcalà de Xivert, l'Alcora, Almoines, Alzira, Benicolet, el Campello, el Carlet, Corbera, Elda, la Font de la Figuera, Marines, Novelda, Oliva, Paterna, Sant Joan, Sax, Tavernes de la Valldigna i Vinaròs. Amb pactes amb el PSOE, amb UV i amb independents, també governava a Beniarjó, Benicàssim, Borriana, Dénia i Vila-real.

Per molts analistes, malgrat l'evident pujada de vot del Partit Popular a tot el País Valencià, el cert és que el PP va arribar a governar en molts municipis i poblacions per la falta d'entesa entre les formacions d'esquerres, que a cada lloc van actuar seguint interessos i compromisos locals.

Els desacords es van materialitzar de formes diferents: dimissions instantànies, vots en blanc per no aconseguir l'alcaldia i suports tan diversos com el d'Unió del Poble Valencià al PP a Borriana, el del PSPV i el PP a Gent de Dénia o el d'Esquerra Unida al PP a Petrer. En total, hi havia gairebé 80 pobles el govern dels quals depenia de pactes que no sempre van ser possibles.

Així, els dos representants d'Esquerra Unida a Alcalà de Xivert van votar en blanc, seguint la promesa feta durant la campanya, de manera que els quatre vots del PSPV no van ser suficients per vèncer la candidatura del PP. Al Campello la lògica dels pactes va fer alcalde l'únic regidor d'EU, en rebre, a més del seu propi vot, els 7 del PSPV i 1 d'UPV. El cas contrari es va produir a Petrer, on el PSPV no va poder governar, malgrat ser la llista niés votada, en unir-se EU i PP. També es van donar els casos contraris. Dels 40 municipis on era possible l'acord entre EU i PSPV, no es va materialitzar en 8, entre ells Elda, Paterna, Vinaròs i Benicàssim. Cal esmentar així mateix el cas de Monòver, on EU i PSPV es van unir per donar el poder al PP en detriment del Bloc Progressista, grup nacionalista pròxim a la UPV. Per la seva banda, la UPV només va aconseguir les alcaldies d'Ondara, els Poblets, Betxí (amb vots del PSPV) i Torreblanca (amb vots del PSPV i PP). La principal pèrdua d'UPV va ser l'Ajuntament de Dénia a favor d'una entesa PSOE - PP - Gent de Dénia, i la seva participació va resultar determinant perquè els populars governessin Alzira i Borriana.

FRANJA DE PONENT

En aquestes terres administrativament aragoneses, les eleccions municipals del 28 de maig van representar també un avenç del PP, encara que el PSOE va mantenir algunes alcaldies importants, com les de Fraga, Benavarri i Saidí, i fins i tot en va guanyar algunes, com la de Tamarit de Llitera, anteriorment controlada pel PAR. El PP va mantenir les alcaldies de pobles com Benasc i Vall-de-Roures i va prendre al PSOE les de Calaceit i Beseit.

CATALUNYA NORD

El principal tret de les eleccions municipals del mes de juny a la Catalunya Nord, celebrades en dues voltes, els dies 11 i 18, va ser el retrocés dels socialistes, que des de la meitat dels anys setanta havien estat una de les principals forces polítiques a la regió. Els socialistes van perdre els Ajuntaments de Ceret. Sant Llorenç de Cerdans, Prats de Molló i el Voló, a la comarca del Vallespir. A la del Rosselló van perdre els de Pollestres, Salses, el Barcarès i Sant Pau de Fenolleda.

A Prada de Conflent els neogaullistes van obtenir la victòria, així com a Ribesaltes i a Banyuls. Unitat Catalana va aconseguir molt bons resultats, augmentant la seva representació als pobles rosselloneses de Canoes, Cotlliure, Sant Nazari, Sureda i Sant Esteve. Esquerra Republicana de Catalunya va aconseguir que Jordi Vera entrés a l'Ajuntament d'Elna.

La victòria més important de totes, però, va ser la de l'alcalde de Perpinyà, Joan Pau Alduy, que va ser reelegit amb un 45,38% dels vots a la segona volta. Alduy encapçalava Perpignan Oxygène, una candidatura que aplegava el CDS, l'RPR, la UDF i l'antiga Unitat Catalana d'Independents.

Perpignan Oxygène va obtenir 15.157 vots a la primera volta i 18.172 a la segona. El Front Nacional, representat per Jean-Louis de Noëll, 11.962 a la primera i 14.568 a la segona. La tercera opció, Democràcia i Llibertat (PS-PSF), representada per Claude Cansouline, va guanyar 6.125 vots i 7.302, respectivament, i la quarta, Agir et Faire Autrement (socialdemòcrata), encapçalada per Jacquéline Amiel-Donat. no va passar de la primera volta (3.319 vots).

Malgrat la seva victòria. Alduy no va aconseguir el seu objectiu de fer baixar per sota del 30% els vots del Front Nacional, que a Perpinyà va ser la segona forca més votada (36,38%). El FN havia presentat aquest cop la candidatura de Jean-Louis de Noël, un jove empresari de 42 anys que va fer millorar la imatge del partit heretada del seu antecessor, l'exmercenari Pierre Sergent.

ANDORRA

En un context d'inestabilitat parlamentaria i en un país on les parròquies tenien un poder molt superior al dels municipis dels Estats francès o espanyol, les municipals van servir per mesurar forces, a més d'ajudar a concretar els centres de poder al país. A Andorra la Vella, el Partit Liberal del cap de govern va ser derrotat en la llista que encapçalava Josep Maria Cabanas pel cònsol major (alcalde) sortint. Lluís Viu, de Nova Democràcia (1.350 vots contra 835), si bé a les Escaldes-Engordany la pugna va ser molt més disputada entre els liberals de Lídia Magallon i els independents liderats pel cònsol sortint, Jacint Cassà. També es presentava una tercera llista, d'Iniciativa Democràtica Nacional, encapçalada per Joaquim Dolsa. Els liberals van aconseguir finalment 8 consellers, davant dels 4 que es van repartir equitativament la resta de forces electorals.

La notícia més important dels comicis, però, va ser el fet que dues dones, Lídia Magallon i Bibiana Rossa, es convertissin en les primeres cònsols majors de la història d'Andorra. La llista de Bibiana Rossa, d'Unitat i Renovació, es va imposar a Canillo amb 11 consellers davant dels 4 aconseguits pel Fòrum Parroquial de Carles Font.

Els tres grans partits del Principat d'Andorra, Liberal, Agrupament Nacional Democràtic i Nova Democràcia, només s'havien presentat a dues circumscripcions municipals cadascun, mentre que els partits locals es van confirmar com els grans dominadors de les parròquies menys poblades. La participació va ser del 77,7%, i es va inaugurar un nou sistema electoral segons el qual s'obtenia automàticament la meitat dels consellers de cada comú només amb la majoria simple.

L'Agrupament Nacional Democràtic va guanyar els comicis a Encamp amb una candidatura encapçalada per Jordi Mas, que ja havia guanyat l'any 1992. L'AND, amb Josep Miquel Vila, també va guanyar a Sant Julià de Lòria, i es va convertir en l'únic partit d'àmbit nacional que governava en dos comuns. Antoni Garrallà, del Grup d'Opinió Liberal (GOL), va guanyarà la Massana. i Josep Duro, del Grup Independent, a Ordino.